L'ILLA AFORTUNADA

(2006)

Joan Prats Sobrepere

Editorial:
Proa (2006)

Col.lecció:
Beta

Núm: 183

Pàgines: 159

Sempre és més difícil ressenyar un autor del qual no en coneixes l'obra i del qual no en tens cap referència que no pas un autor que ja posseeix un bon racó de la teva biblioteca. Et preguntes si la novel·la escollida és la millor que podies llegir; et qüestiones si en té d'altres de millors o si altres escrits seus són d'un nivell de qualitat inferior. En definitiva, les referències que tens són nul·les i per tant quasi no t'atreveixes a opinar sobre el seu estil i òbviament no pots parlar de cap evolució literària.

Joan Prats és un clar exemple en aquest sentit. Aquesta és la primera obra que llegeixo del reusenc i no és una primera obra qualsevol: Ha guanyat recentment el premi Pere Calders de novel·la curta i això té un mèrit afegit. També cal dir que no sóc un gran lector de novel·les curtes doncs bàsicament aquestes les consumeixo en antologies. Així doncs aquesta breu ressenya es pot prendre sota una perspectiva diferent de les obres que normalment critico.

L'Illa afortunada és una obra estranya que barreja drama amb tensió, passió amb reflexió. És una novel·la escrita amb traça, que obra camins i crea expectatives però que no té prou resolució per aprofundir en cap d'elles. Ens trobem en ple segle XX, en una època de descolonització, en aquest cas a l'exòtic Oceà Pacífic -un escenari original, cal dir-. El nostre protagonista, germà del cònsol suís en una illa que pugna per aconseguir la seva sobirania es veu immers en una petita voràgine de fets que li canvien la vida per complet. Al Pacífic trobarà el seu amor i trobarà la perdició dels seus, en aquelles petites illes s'adonarà dels inconvenients de la vida política i de les complexitats de les divisions polítiques del nostre món: Tots ho sabem, les nacions i els estats no sempre coincideixen en llurs fronteres. I aquesta premissa que de quan en quan surt a la llum és el rerefons de la nostra història, això sí en un escenari tan idíl·lic com poden ser-ho les illes d'aquest oceà.

L'autor ens dóna el millor de sí mateix en la primera part de la novel·la. Allà ens ofereix un primer capítol al Pacífic magnífic que s'estronca per passar massa ràpidament a una acció desenfrenada que trenca el ritme. Això sí, en mig d'aquesta primera part és on es veu reflectit el rerefons polític de la novel·la i on se'ns convida a la reflexió que aporten alguns dels seus personatges sobre el sentit de lluitar pel reconeixement de la teva nació. L'argumentació i el refutament de les tesis que defensen si utilitzar la lluita armada o el diàleg en un conflicte d'independència és un tema completament viu avui dia i que podem extrapolar a molts llocs del nostre planeta, i sense anar més lluny a l'estat on vivim. Els sentiments contraposats entre uns illencs amb ideals, farts de l'explotació europea i un suïs pragmàtic que ha tingut la vida plàcida d'un país ric és la millor part de l'obra. La llàstima és que quan ja s'havien repartit les cartes i ens trobàvem amb una història amb bons elements per ser desenvolupada, Prats, torna a canviar el ritme d'aquesta per traslladar-nos al moment actual i acabar la seva narració en base a les memòries del personatge principal.

Sí, com deia, trobem dues parts ben diferenciades de la novel·la: Una introducció a l'escenari on arrenquen les passions i on es planteja un rerefons força interessant i una conclusió que parteix de mig llibre on aquesta es perd en uns fils argumentals que no aporten massa interès. Llàstima que les històries apuntades no s'hagin pogut desenvolupar més a fons, sembla que l'autor hagi escurçat la novel·la doncs crec que els plantejaments d'aquesta donen per més.

Però si l'argument és irregular i les personalitats de certs personatges un pèl forçades a causa de l'extensió de la novel·la, l'estil de Prats té unes característiques que t'animen a introduir-te a l'obra: Una prosa suau, molt fluida, que no s'encanta amb descripcions innecessàries i que utilitza els recursos literaris amb seny. Una prosa que convida a la serenor i a llegir amb atenció, i això no és poc.

Una novel·la doncs, lleugera, ben escrita i que apunta a més però una mica mancada de profunditat. Espero poder llegir a Joan Prats en una novel·la de més extensió. Crec que llavors veurem el veritable potencial de l'autor tant amb els seus personatges com en els fils argumentals que tindrà capacitat de crear i desenvolupar.