LO MEJOR DE LOS PREMIOS NEBULA
The best of the Nebulas
(1989)

Diversos autors

Editorial:
Ediciones B (1994)

Col.lecció:
Nova

Núm: 61

Pàgines: 832

Els premis Nebula són uns dels més prestigiosos premis que es lliuren anualment als EUA, votats pels integrants de l'Associació Americana d'Autors de Ciència Ficció (SFWA). Ho sigui, que els propis escriptors i editors valoren els relats i novel.les que els han semblat més interessants (Sempre en llengua anglesa). Aquest recull, conduït per Ben Bova, un editor americà que sembla ser força reconegut en aquelles terres ha intentat anar més lluny: Escollir "El millor del millor": Les millors obres guanyadores dels premis Nebula publicades entre 1965 i 1985. Així doncs, tenir a les mans un recull que es titula Lo Mejor de los Premios Nebula ja és de per sí una garantia de qualitat.

Les novel.les no hi han capigut (com és lògic) de manera que s'ha inclòs la resta de les categories: Novel.la curta, relat i relat curt. Curiosament cap obra dels 80 ha passat la criba, de manera que aquesta Crême de la crême està composta per obres dels 60 i dels 70.

Òbviament, com tot recull, trobarem obres increïbles i d'altres que no entenem com s'hi ha pogut encabir. Les temàtiques són diverses tot i que predominen les històries de viatges en el temps o relacionades amb el temps: He aquí el hombre, El vuelo del dragón, Houston, Houston, ¿Me recibe?, ¡Coge ese zepelín!, Jeffty tiene cinco años… però també trobem contes amb aires distòpics (El día antes de la revolución, ¡Arrepiéntate Arlequín!, dijo el señor TicTac) o d'altres de temàtica fantàstica (Els dos contes de Leiber, El Vuelo del Dragón o la fluixeta De Niebla, Hierba y Arena), fins hi tot alguns amb caràcter marcadament feminista com Cuando cambiaron las cosas i Houston, Houston, ¿Me recibe?. En definitiva, una mica de tot en un recull que ens deixarà un gust agridolç per incloure contes oblidables i no encabir-hi veritables obres mestres també guanyadores del Nebula. (Ah! Si Leiber aixequés el cap!)

Aquest recull m'ha servit per conèixer autors nous, per consagrar-ne d'altres i per evidenciar una vegada més l'opinió negativa que tinc d'algun en particular. Així doncs, Lo Mejor de los Premios Nebula m'ha fet descobrir una mica més a Harlan Ellison, a James Tiptree, Jr i a Anne McCaffrey com a autors a tenir molt en compte.

De Harlan Ellison només puc dir que bondats. Fins a tres obres seves han estat escollides per entrar en aquest "top". A la primera, ¡Arrepiéntate Arlequín! Dijo el Señor TicTac, Ellison ens presenta una fàbula amb aires distòpics però escrita amb un estil simpàtic i apte per tots els públics. Una història senzilla però efectiva que busca una reflexió per part del lector, una implicació. Una història amb referències a obres mestres com 1984 però amb un llenguatge divertit i planer, és un bon conte sobre l'esclavatge del temps i les seves implicacions, sobre la revolució i sobre el lliure pensament. Possiblement influís a aquells magnífica obra juvenil que és Momo de Michael Ende.

Més endavant trobem Un Muchacho y su perro, una veritable obra d'art , una història post-apocalíptica sobre rodamons i gossos telèpates narrada amb força, amb una prosa viva, violenta, directa. L'autor ens porta directament aquest futur devastat i decadent amb un conte trencador que tracta tant de la violència, com de l'amistat.

I finalment Jeffty tiene cinco años, un conte melancòlic i nostàlgic que tracta d'esquitllada un problema de naturalesa temporal: Jeffty fa més de 20 anys que té 5 anys (literalment): No creix i la seva vida queda estancada a aquesta edat, però a més és capaç d'escoltar programes de radio de vint anys o veure pel.licules de la mateixa època. Ellison ens porta a llegir una de les fàbules més originals que recordo. És com llegir un homenatge a la nostra infància però amb donant ànims per seguir endavant, per pensar que el futur tampoc és tan dolent. Ellison torna a demostrar la seva imaginació i la seva vàlua, tot i tenir un final no del tot clarificador.

També m'ha sorprès molt gratament James Tiptree, Jr (pseudònim d'Alice B. Sheldon), ja que un anterior relat seu no m'havia gradat gens (La muchacha que estaba conectada). Una especulaculació interessant sobre la vida d'un ésser alienígena és el tema central del relat Amor es el plan, el plan es la muerte, deliciosament escrit per aquesta escriptora. Un relat que m'ha sorprès per la seva qualitat literària on els pensaments narrats en primera persona del protagonista juguen amb una història força innovadora on els protagonistes exclusius són alienígenes. Potser la història perd força pel fet que la vida d'aquestes éssers s'assembla força a la d'alguns insectes i aràcnics del nostre planeta, però repeteixo que la força i el sentiment en que Triptee ha escrit aquest conte m'ha deixat un magnífic record.

Tiptree ens torna a donar una lliçó de com escriure una bona història, en aquest cas de viatges en el temps en la novel.la curta Houston, Houston, ¿Me reciben?. Aquesta obra és una de les millors de l'antologia, tant per la seva estructura com per l'argument en sí. Té una estructura repleta de flash-backs que ens introdueixen en els moments més tensos de la història donant-nos per sabut com acabarà, pero també reservant-se una bona sorpresa final.
La trobada per part d'uns astronautes d'un missatge radiofònic en un lloc on no hauria de ser-hi és el punt de partida d'un conte original i aclaparador, que envalentona a l'autora a realitzar un exercici de crítica sobre l'home i els seus instints primaris

I un altre descobriment inesperat ha estat Anne McCffrey i el seu El Vuelo del Dragón. Per mi ha estat la veritable sorpresa del recull. Una bona història fantàstica sobre dracs i viatges en el temps que t'enganxa quasi des del principi. Escrita amb tensió ens explica els problemes que té la civilització de Pern per enfrontar-se a uns fenòmens catastròfics que fan perillar la vida al planeta. Amb l'ajuda dels seus dracs i d'un descobriment inesperat n'hauran de fer front. Fins avui no havia llegit res d'aquesta autora però m'ha agradat molt com ha barrejat la fantasia més pura amb temes pròpiament típics de la Ciència Ficció més catastrofista i amb les paradoxes temporals. Una novel.la curta que convida a llegir més sobre l'autora.

Els autors consagrats per mi com Leiber, Martin o Silverberg no m'han decepcionat, al contrari, s'han consolidat més amb una sèrie de relats que van de l'interessant a l'obra mestra. Sense anar més lluny, l'inigualable Fritz Leiber presenta dos contes: Un relat fantàstic (Voy a probar suerte) magníficament escrit - com sempre- però també poc desenvolupat. Amb una idea entre extravagant i delirant ens mostra una partida de daus amb alicients sobrenaturals; i una obra com ¡Coge ese zepelín! que es converteix en una barreja de viatje en el temps i ucronia on un peató de Nova York es troba de sobte en un 1937 alternatiu i en el cos d'una altra persona. Un conte narrat amb un estil molt suau on els fets succeeixen quasi sense voler, de forma fluida i sense obstacles. És un conte on abunden les descripcions detallades, com li agraden a Leiber, però que també intenta aportar un factor sorpresa sobre el protagonista de manera que manté una intriga in crescendo. També és cert que el final pot semblar una mica precipitat, però la resta de la història està explicada amb la maestria innata de Leiber.

Silverberg no es queda curt i amb la magnífica Pasajeros torna a demostrar la seva maestria amb aquesta obra que combina un adictiu argument amb la senzillesa del seu plantejament: La Terra ha estat envaida des de fa uns anys per uns éssers que posseeixen els humans durant hores o dies i després els abandonen. Aquests no recorden el que han fet mentre han estat posseits. La situació és tan habitual que els humans s'hi han començat a acostumar, però el nostre protagonista de sobte recorda amb qui ha estat després de la darrera possessió.
Silverberg, amb un estil fluit i amb una prosa molt harmònica ens introdueix paulativament amb el drama que viuen els posseits. Ja incorpora alguns elements característics de la seva obra com la disecció dels pensaments dels protagonistes. El primer conte premiat de la seva carrera i on ja s'endevenina el seu talent. Un dels millor contes curts que he llegit.

Per la seva banda George R.R. Martin ens presenta un relat que barreja la ciència ficció i terror de manera magnífica: Los Reyes de la arena. Una història sobre vida alienígena, sobre el plaer de sentir-se Deu, un conte més a l'ona d'un Stephen King. Un personatge ben posicionat compra un terrari amb una sèrie d'animals semblants als insectes que s'exerceixen realitzant combats rituals entre ells i esculpint la cara del seu "Déu" en castells de sorra (el seu Déu és la mà que els alimenta, ho sigui l'home). El que no sap el comprador és que aquests éssers són molt més intel.ligents del que semblen.
Narrat amb fluidesa, és un conte que t'enganxa des de la primera pàgina i del qual Martin sap fer-ne un bon us.

Michael Moorcock també m'ha sorprès amb He aquí el hombre. Moorcock és molt conegut per les seves novel.les de fantasia èpica però és el primer cop que llegeixo quelcom d'ell relatiu a la ciència ficció. I en aquesta ocasió ens presenta una novel.la curta sobre un viatge en el temps a l'època en que va morir Jesús. Moorcock proposa una trama diferent sobre el que va passar a Jerusalem l'any 33 de la nostra era. Però crec l'essencial de la història és més el que aporta una bona dosi de reflexió sobre les semblances i les diferències entre religió i ciència de manera que l'obra adopta un caire més profund.

I parlant de caires profunds, la novel.la curta La persistencia de la visión de Jhon Varley és un bon exemple. Aquest autor ens presenta una obra molt original que preten fer-nos adonar de les nostres mancances però també de la nostra capacitat de superació. Un viatger entra sense voler-ho en una comunitat de sord-cecs totalment autosuficient; Una comunitat utòpica que l'ensenyarà el llenguatge tàctil de les mans, noves formes de comunicació i el sentiment de pertànyer a un col.lectiu molt íntim.
Tenim davant nostre una obra molt ambiciosa,on es descriuen els sentiments a partir del tacte, on l'autor preten dotar d'un caire místic l'esmentada comunitat i on es fa un petit assaig sobre un nou tipus de llenguatge, totalment tàctil. No deixa de ser poc creïble segons els cànons actuals, però si més no és un conte que aporta idees i estimula la imaginació.

També hi ha hagut lloc per les decepcions: Per començar, Roger Zelazny, del qual ja no li tenia massa simpatia, arran de la decepció de Tú, el Inmortal i que aquesta antologia ha acabat de reafirmar com un autor que no m'grada: Ni Las Puertas de su cara, Las lamparas de su boca, una narració intrascendent de Zelazny ambientada en un Venus impossible que s'inspira en el mite de Moby Dick per descriure una relació amorosa en plena aventura marítima. Confosa, mal estructurada i amb un estil, com a mínim, arriscat. No m'ha agradat. Ni tampoc El que da forma, una altra obra fallida de Zelazny. No entenc ben bé perquè. La idea és força interessant i hi ha passatges que t'enganxen però aquest autor no estructura bé les seves obres i encara pitjor: No les sap acabar. L'argument d'aquesta novel.la curta gira entorn a un metge que ajuda als seus pacients a superar traumes a través d'una tècnica de realitat virtual expressada a través de la seva ment. Una idea molt vàlida amanida amb detalls de qualitat però que no duu enlloc. Zelazny torna a fallar al final i deixa l'obra confosa i desordenada.

El per mi desconegut Samuel R.Delany tampoc l'he acabat dapreciar bé. Per una banda tenim Por siempre y Gomorra, un conte curt que arrenca un pèl desordenat i amb un estil trepidant però poc a poc l'autor va agafant-li el ritme i ens obra la porta a una curiosa especulació de naturalesa sexual en un futur no molt llunyà. Interessant per alguna de les hipòtesis que dóna al respecte. I per altra banda El Tiempo entendido como una hélice de piedras semipreciosas, una obra oblidable en molts sentits. La veritat és que no puc afirmar que l'hagi entesa al 100%, m'ha semblat com si Delany li volgués donar un sentit metafòric a la vida del protagonista, però realment no aporta res de nou. Millor passar pàgina.

Per sort, tenim altres obres més interessants com El día anterior a la revolución on la Senyora Le Guin torna a aprofundir amb alguns dels seus temes preferits: La política-ficció, el feminisme, els sentiments íntims… amb aquest conte (antecessor de l'obra Los Desposeidos) ens porta a la ment d'una revolucionaria en els darrers anys de la seva lluita particular. Una obra enfocada més cap a la recerca interior de respostes, cap al sentit de la vida que no pas cap als aires distòpics a que apunta.

També aprova el conte Escultura lenta. El meu primer contacte amb Sturgeon no ha estat colpidor però tampoc del tot decepcionant. Una altra obra metafòrica, una relació entre un metge i una pacient que obre preguntes i que ens porta a reflexionar sobre el paper dels científics. Una critica sobre l'estat actual de la societat i de les multinacionals que aturen els projectes interessants si no en poden treure beneficis. Tot això narrat amb un estil sobri en un conte que a la vegada té moments delicats i íntims.

Deixo pel final tres narracions menors (encara que no tant com les de Zelazny i Delany) com son: Cuando las cosas cambiaron (Joana Russ), Senzill conte amb aires feministes que explica el retrobament entre la humanitat i una civilització perduda composta per dones. Curiós i ben escrit, inclòs una mica original però li manca una mica de força per ser recordat. L'argument dóna per a una major extensió del relat.

Clifford D. Simak ens planteja el vell tema de l'inmortalitat a La Gruta de los ciervos danzarines, un relat curt escrit amb gràcia, amb ganes, adictiu, però amb un final molt comú i gens trangressor on un arquèoleg descobreix unes pintures rupestres molt poc comuns.

I també De Niebla, Hierba y Arena (Vonda McIntyre), Un relat intrascendent sobre les arts curatives d'una sèrie de serps. Més al costat del fantàstic que de la Ciència Ficció. Una història ben escrita, sense pretensions però que no crea complicitat amb el lector.