LA MUTACIÓ SENTIMENTAL
(2008)

Carme Torras

Editorial:
Pagès Editors
(2008)

Col.lecció:
Ciència-Ficció

Núm: 22

Pàgines: 309

Una ballarina dansant gràcilment amb un robot provoca un efecte cridaner i inversemblant alhora doncs la delicadesa del pas de ball contrasta amb la imatge rústica de l’androide. Aquesta és la il.lustració que ens ofereix l’editorial Pagès per la coberta del número 22 de la seva col.lecció ciència-ficció. Probablement la millor il.lustració que ha aparegut fins ara a la col.lecció – en aquest cas a càrrec de Cèsar Isern- i que per variar ens dóna motius per interessar-nos pel contingut del llibre doncs si d’una cosa peca l’esmentada col.lecció és de no saber llançar l’ham adequadament vers a un lector àvid de novetats de gènere en català. I és una llàstima doncs la col.lecció guarda dins seu uns quants grans títols.

La Mutació sentimental (guanyadora del X Premi Manuel de Pedrolo-Ciutat de Mataró de narrativa de Ciència-Ficció) és la segona novel.la de la Carme Torras, robotista i professora d’investigació de la UPC i afeccionada entre d’altres coses a la ciència-ficció. No és estrany doncs que la seva primera novel.la de gènere tracti sobre robots però ens enganyaríem si penséssim que el llibre aborda de ple la intel.ligència artificial com a temàtica principal. No és així; tot i que els robots tenen un paper important en l’obra i tot i les referències i homenatges que implícitament fa l’escriptora al gran dinamitzador del gènere, Isaac Asimov -només cal veure el nom de certa científica o el nom també del robot personal d’un dels protagonistes per tenir clar que la Carme Torras té al Bon Doctor molt present-, La Mutació Sentimental és una distopia en tota regla, això sí, amb elements propers al ciberpunk i a l’esmentada intel.ligència artificial.

Ens trobem 100 anys en el futur, a començaments del segle XXII. La humanitat ha evolucionat molt tecnològicament i ara cada persona té un robot (ROB) que l’acompanya i que s’adapta a les necessitats del seu propietari (PROP). Els robots fan les tasques difícils però també les més elementals: Poden tant conduir un aero’cle – una espècie de cotxe aeri-, com fer massatges delicats, tant poden demanar taula a un restaurant com resoldre problemes matemàtics… els robots s’han convertit en mainaderes de tota la població protecno o el que és el mateix, de la part de la humanitat – la majoria- que s’han llançat a acceptar la tecnologia com a part intrínseca de la seva vida. Els sentiments s’han anat desplaçant i la societat ha disminuït notòriament el contacte entre sí: Les escoles són portades per programes o robots de manera que tant l’ensenyament com les relacions socials estan dirigint la població cap a l’autisme social, cosa que em porta a recordar una altra obra d’Asimov: El Sol desnudo. La Carme Torras però, analitza la problemàtica de l’excés tecnològic d’una forma més realista i creïble.

Però en aquesta falsa utopia també hi ha diversos nuclis antitecno, agrupats en comunitats on es treballa per recuperar un nivell de vida que no impliqui dependre de les màquines i on algunes teràpies naturals intenten redreçar  -sense massa èxit- un futur que es preveu catastròfic per la humanitat, una involució no tecnològica però sí de pensament i de creativitat. El despertar de la Cèlia, una noia congelada un segle abans degut a una malaltia terminal que ha despertat ara gràcies a que els avanços tècnics permeten la seva recuperació serà el tret de sortida perquè tan els protecnos com els antitecnos la vulguin estudiar per perseguir objectius diferents i que en el fons són la clau de la novel.la: La lluita ideològica entre els qui pensen que la tecnologia permetrà que la humanitat evolucioni incansablement i els que creuen que el món s’està relaxant perillosament a causa de la manca dels estímuls externs que la tecnologia suplanta any rere any.

Aquesta és la història de la Cèlia però la novel.la no està estructurada entorn a ella exclusivament: tenim un trio protagonista que encarna tant la visió protecno, com la antitecno a part de la Cèlia. Un dels encerts de l’autora: Explicar una història sota diferents punts de vista sense que uns predominin sobre els altres. Un altre encert és també el fet de mostrar-nos un segle XXII diferent al nostre però molt assumible, un futur proper on el llenguatge ha variat una mica, on els costums també, on les multinacions semblen agafar les regnes de la societat – no s’esmenta cap tipus de govern en aquest futur proper- i on la Cèlia tindrà dificultats per integrar-se degut a les diferències culturals. Un altre punt a favor és la forma en que l’autora presenta als robots: Servents dotats de multifuncions, alguns dels quals amb mòduls d’aprenentatge, que segueixen una lògica i una forma de pensar exquisida. Sempre que parla un robot veiem una màquina que intenta complaure al seu PROP utilitzant totes les eines que té al seu abast. A l’autora no li cal utilitzar lleis de la robòtica per fer entendre els processos i els protocols amb que han estat dotades les màquines.

L’estil de la Carme Torras no té res a envejar a ningú: La narració està expressada en una estricte present, ple de dinamisme i de recursos literaris. Trobarem reflectida la fredor innata dels protecno, però també els sentiments de la Cèlia o la curiositat retro dels intregrants de la comunitat. L’autora sap transmetre’ns els diferents modes de pensar de forma impecable. Utilitza tant la descripció i el diàleg com els pensaments interiors dels personatges per moure la novel.la tot i que en aquest punt discrepo – no se si és cosa de l’editor o no- en la forma d’expressar gràficament les esmentades inquietuds dels personatges: Sense diferenciar-los del text en tercera persona, cosa que a vegades et fa perdre el fil de la narració momentàniament.

Per altra banda i com a punts negatius trobem a faltar una ambientació més acurada d’aquest segle XXII doncs no sabem què ha passat en els darrers 100 anys, ni tampoc en quina situació política es troba la Terra. Només coneixem el modus vivendi d’alguns personatges però no sabem com és el món exterior ja que l’acció de la novel.la s’ubica exclusivament en alguns edificis d’una ciutat indeterminada. També podríem dir que els robots, tot i que magníficament tractats estan poc explotats… tenen un potencial enorme en una novel.la d’aquestes característiques i a vegades semblen quedar una mica oblidats en la trama principal.

La novel.la en definitiva té un plantejament i un desenllaç brillants però perd una mica de força durant el que podríem anomenar “nus” de la història: Experiments i intercanvis d’opinions que enalteixen el missatge que ens vol transmetre l’autora però que resten dinamisme a una història com aquesta. Li manca una mica més d’intriga i emoció en els capítols centrals i alguns dels moments crítics queden freds sense que hagin esdevinguts crucials com potser era la intenció de l’autora –especialment quan mor algú-

La Mutació sentimental, com deia, té elements d’alguns dels principals subgèneres de la ciència-ficció, però el seu enfocament principal és retratar una societat futura on la tecnologia – encarnada en els robots- ha pres subtilment la iniciativa i per tant la creativitat humana se n’ha ressentit de forma brutal. L’autora ens ofereix un discurs sublim en forma de novel.la sobre els pros i els contres d’aquesta dualitat tecnològica i sociològica de la Terra del segle XXII en una bona novel.la que tot i algunes mancances en el seu desenvolupament esdevindrà un referent en la ciència-ficció catalana, no només per la seva qualitat literària, si no pel missatge i la capacitat d’anàlisi i especulació d’unes idees que comencen a rondar-nos a molts de nosaltres pel cap, vist com està evolucionant la societat actual.