PIRÈNIA, EL PAÍS QUE MAI VA EXISTIR
(2009)

Pere Morey

Editorial:
Pagès editors
(2009)

Col.lecció:
Lo marraco

Núm: 216

Pàgines: 412

Que les nacions catalana i occitana tenen molts vincles en comú és un fet conegut, promocionat tant des de certes institucions, com des de diferents sectors populars (un exemple són els grups d’agermanament occitano-catalans que hi ha al facebook). De fet les dues nacions comparteixen trets comuns: llengües semblants, un territori fronterer extens o els problemes d’estar sotmesos a estats forts que han impedit el seu desenvolupament natural en qüestions com la llengua o la cultura (en aquest punt Occitània ha patit molt més que els Països Catalans; recordem que curiosament el territori on més s’ha lluitat per preservar la llengua occitana és a Catalunya, concretament a la Val d’Aran). Fins hi tot el rei Jaume I, el regent més mitificat de tots els temps al Països Catalans, podem dir que era occità, doncs nasqué a Montpeller. La Qüestió és que no seria d’estranyar que en algun moment les dues nacions haguéssin decidit unir-se. I quasi fou així, o almenys aquest era el desig del rei Pere I.

El cert és que la història dels occitans i dels catalans hagués pogut ser diferent si una nit de l’13 de setembre de 1213, el rei Pere I no s’hagués passat la nit cardant com un salvatge de manera que l’endemà ni s’aguantava dret, cosa que (diuen) propicià la inesperada derrota dels catalans a la batalla de Muret en vers Simó de Montfort i els exercits francs, el quals van establir la seva supremàcia sobre tot Occitània. Muret, aquest és el punt jumbar on l’autor, en Pere Morey, ha desviat la història per oferir aquesta ucronia: la història de Pirènia, un regne que hagués pogut existir si Pere I hagués guanyat la batalla i s’hagués creat la confederació catalano-occitana (o occitano-catalana).

No hagués estat un regne igual als altres doncs dins seu s’hi hauria encabit la religió càtara –fins aquell moment perseguida i quasi exterminada pel Papa Inocenci III- que combinada amb un cristianisme moderat hagués propiciat un estat amable amb els estrangers, neutral, progressista, modest… almenys això és el que ens proposa l’autor, de manera que la ucronia poc a poc es va convertint en una utopia. Pirènia destaca per mil virtuts i cap defecte, un estat sense exèrcit i sense ànim expansionista, un estat que admet la llibertat de culte religiós i que afavoreix la ciència i els pensaments foranis per enriquir-se tant espiritualment com econòmicament.

El problema és que això no és creïble. La intenció de crear una utopia en plena baixa edat mitjana, en una confederació amb una situació tan estratègica, envoltada d’estats amb ànims imperialistes, fa que la utopia no s’aguanti per enlloc sense una mà ferma darrera i des de la mítica venjança catalana dels almogàvers a Constantinoble, es pot dir que Pirènia no compta amb un exèrcit regular, només amb la intel·ligència i el seny per salvar les situacions compromeses. Poc a poc anem comprovant com la confederació va solventant els conflictes, alguns de forma encomiable, però d’altres amb sol·lucions que semblen extretes de la sèrie Vicki el viking. Que Pirènia sigui un estat obert a totes les religions pot ser, però que no existeixin conflictes interreligiosos entre els nouvinguts o que el seny dels càtars sigui suficient per controlar a una població semianalfabeta és més dificil d’assimilar (ja no parlo de les colònies de reinserció escampades per les valls pirinenques per reconvertir als malfactors, com es menciona a la pàgina 176, perquè directament és ridicul).

Pere Morey, aposta per narrar-nos la història de Pirènia, des que la realitat alternativa es crea guanyant Pere I la batalla de Muret fins més enllà dels nostres dies. Això és molt dificil de fer i cal aplaudir la valentia de l’autor doncs és complicat escriure una novel·la on els personatges han de variar tant si com no i on cal narrar fets de manera prou continuada com per crear un sentit al llibre, una història que s’aguanti i flueixi tot i que es perllongui durant segles. Ja Kim Stanley Robinson  va tenir aquest mateix problema amb la seva Tiempos de arroz y sal. En aquella ucronia que partia d’una plaga de pesta de mitjan del segle XIV que aniquilava tota la població europea, també es remuntava fins a l’actualitat, allí Robinson configurà una parella de personatges on en cada reencarnació els podíem detectar en el text (sempre tenien noms que començàven per les mateixes inicials), cosa que a més tenia un vincle estret amb el budisme que impregnava l’obra. Pere Morey sap trobar una sol·lució similar i força brillant i crea una mena d’ordre politico-religiosa que entrena i promou a ambaixadors que sempre tenen el mateix nom (Pere i Pirena) emulant als dos personatges que van ajudar a crear la confederació. Aquests ambaixadors són joves experts en idiomes, en diplomàcia i són els consellers que durant tota la història ajuden als reis, polítics o científics a tirar endavant l’estat de Pirènia contra les amenaces externes, aquí encarnades en uns descendents de Simó de Montfort.

Si l’aportació de Pere i Pirena és brillant, en canvi, el plantejament dels seus antagònics és tot el contrari. Simó de Montfort, el gran vençut en aquesta ucronia, organitza una mena de secta amb els seus seguidors i familiars que juren acabar amb el regne del Pirènia. Si bé aquest jurament és creïble, degut a la vergonyosa derrota, el que no ho és pas és que durant segles la famíla Montfort (normalment aliada de França o de Castella) continui intentant fer caure a Pirènia amb qualsevol mètode que tingui a l’abast. Crec que si l’autor hagués obviat aquests intents i els hagués posat en mans de qualsevol altre personatge de l’època, sense aquesta mena de persecució visceral durant 800 anys, la novel·la hagués guanyat en credibilitat.

Per altra banda la jove parella d’enamorats, Pere i Pirènia, semblen exàctaments els mateixos en cada època… encara que hagin estat triats i entrenats en segles de distància. El seu amor etern –sovint un pèl carrincló- es repeteix sempre de la mateixa manera; els seus rols també: Ella és el seny i ell la rauxa; tots dos un equilibri entre la intel·ligència i la necessitat d’acció. És una llàstima que l’autor no hagi deixat que aquests personatges hagin tingut alts i baixos durant els segles i les seves diverses encarnacions, per fer l’obra menys utòpica, per que toqués més de peus a terra, per que semblessin més humans, tot i l’aire mitològic que els envolta a tot hora.

Per sort, aquests alt i baixos amb els personatges de la novel·la queden sobradament compensats amb una prosa molt assequible i també molt ben treballada. L’autor no escriu a la babalà i és capaç de mantenir tant un escena de tensió com d’oferir-nos una bonica imatge eròtica. Pere Morey escriu més que bé i això es reflecteix en una lectura ràpida i absorvent, amb lleugers tocs poètics en ocasions que combinen amb diàlegs eficients.

La novel·la té alguns capítols curiosos on l’autor fa coincidir algunes dates destacades del nostre univers amb fets importants a l’univers de Pirènia. Per exemple, el descobriment de Ramònia (nom donat al nou continent en honor a Ramon Llull) realitzat per una expedició pireniana que parteix de Baiona, o el fet que l’11 de setembre de 1714, Pirènia vota una proposta d’unió amb castella (recolzada només pel 2,6% de la població). També hi passen personatges il·lustres, la majoria dels quals s’uneixen els ideals progessistes de Pirènia: Roger Bacon, Leonardo Da Vinci, Ramon Llull o Cervantes…).

En definitiva, Pirènia és un llibre que parteix d’una premissa molt original, d’una possible ucronia que hagues pogut trasvalssar l’equilibri de poders de l’època a l’Europa mediterrània. El fet que l‘autor hagi apostat per una Pirènia tan perfecta fa, però, que li treguem valor al missatge, doncs les utopies costen d’assimilar més que no pas les distopies.

Un missatge que l’autor mateix es dedica a analitzar a l’epíleg i que preten en bona mesura concienciar als Països Catalans de la necessitat d’unir-se, especialment a ses illes balears, d’on és fill Pere Morey. Un misstage que en un dels darrers capítols té una vessant moralista i molt política quan veiem a ambaixadors de les principals potències del món i de Castella (representat per l’únic personatge que és viu a la nostra realitat, Manuel Fraga), ultimant plans per controlar el món de forma indirecta (bancs, habitatges, feina, mà d’obra barata etc…) però que té un impacte especial en vers al Partit Popular espanyol (sense mencionar-lo) com a exemple d’uns ideals que van radicalment en contra de tot allò que s’ha descrit al llibre.

A l’univers de Pirènia no existeix Catalunya ni Espanya (no surt cap d’aquestes dues paraules en tot el llibre), si no un estat diferent, utòpic, que de fet seria la fita de qualsevol nació doncs proporciona pau, estabilitat i progrés. Fa gràcia pensar a pertànyer a una nació tan noble com aquesta, malauradament crec que la naturalesa humana no és capaç de viure en una utopia com la de Pirènia: Sempre hi hauria elements desestabilitzadors interns afavorits per l’egoisme innat en la humanitat o per potències que com es demostra dia a dia a casa nostra no poden asimilar diferències dins els seu terriori.

Pirènia és la idealització del que voldriem ser però no som capaços de plantejar-nos-ho seriosament. Però de fet, d’això es tracta no? Les utopies no són mai realitzables… o sí?

Eloi Puig, 05/11/10