EL dÉu salvatge
Le Dieu-Fauve
(2024)

Guió:
Fabien Vehlmann

Dibuix :
Roger Ibáñez

Editorial:
Norma Editorial
(2024)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 112

No estic massa al dia amb els còmics. De quan en quan passo per la meva llibreria de confiança a remenar per veure si hi ha quelcom d’interessant. I sempre és un plaer descobrir, com qui no vol la cosa, alguna obra en català que se t’havia escapat del radar. Així va ser amb aquest volum, El déu salvatge, guionitzat per Fabien Vehlmann, il·lustrat per Roger Ibáñez i publicat per Norma Editorial.

Al començar a fullejar-lo em vaig adonar de la gran qualitat del dibuix i de les vinyetes, sovint enormes, que representaven escenes d’acció, lluita però també de grans paisatges post-apocalíptics. Però sobretot em va cridar l’atenció el simi empresonat que tan bé va caracteritzar Roger a la il·lustració de la coberta, un dibuix que em cridava irresistiblement. I sense saber-ne res, pam! Cap a la pila de pendents.

Quan comences a llegir el primer capítol, et penses que el protagonista serà el Sense Veu, un simi diferent, albí o almenys pàl·lid, que ha de fer-se valer dins del seu clan que està travessant una terres inhòspites on la gana i la set els estan minvant sense pietat. Sigui com sigui, saben que no han de travessar el llindar de la terra prohibida, encara que la fam els estigui afeblint cada cop més.

Però un cop feta aquesta presentació, Vehlman ens aboca a seguir el curs de la història entre una tribu d’homes que viatgen a la capital d’un regne indeterminat quan una catàstrofe natural sacseja el món que coneixen. Un mon que geogràficament no sabem ben bé on para i que a vegades ens sembla extret de geografies impossibles d’eres remotes però on paradoxalment trobem topònims de la mediterrània oriental.



A partir d’aquí Vehlmann ens presenta un capítol dedicat a un personatge diferent que va encaixant una història sobre esclavatge i venjances que se solapen les unes amb les altres enmig de gran violència tan d’origen natural com òbviament humana. El curiós, com deia, és que el nostre Déu Salvatge, el simi anomenat Sense Veu, capturat i modelat per esdevenir una màquina de matar i un símbol al que adorar, només apareix puntualment en la trama i potser tenim un cert regust que li falta protagonisme.

Mentre que al capítol titula «La bèstia» ens presentarà de manera fulminant i salvatge al clan de Sense Veu, de seguida, com comentava, passarem als problemes que arrosseguen els humans després que un tsunami esborri el seu petit món. Aquí entren en joc els capítols de «El poeta» i «La guerrera», on veurem a través de diferents mirades l’interior de la societat tribal que ara campa amb desconcert per terres inundades. Poc a poc, Vehlmann ens entrellaça històries i fets que anirem recopilant perquè al darrer capítol, «l’Hereva» ens il·lumini amb el final d’aquesta història concatenada. Només a «l’Epíleg» podrem trobar un altre cop el tour de force que representa la figura de El Déu Salvatge, un personatge, pel meu gust, desaprofitat però que no deixa de ser la peça clau d’una reflexió sobre les diferents formes d’esclavitud que ens presenta aquesta història: Des de la servitud auto-imposada al clan, passant per la submissió recompensada, el vassallatge orgullós o directament l’esclavitud pròpiament dita.

Pel que fa a la part visual, destaca comprovar que Roger utilitza una paleta sovint a quatre colors amb predomini de tons ocres per les escenes que transcorren de dia i blavosos per les de nit. Una varietat escassa que ens transporta a contemplar un món aspre i decadent que s’adapta bé a la majoria de les vinyetes però que en algunes escenes més fosques, nocturnes o ombrívoles resulta en un dibuix massa opac pel meu gust. Cal dir, tanmateix, que Roger dibuixa amb una traç ple d’energia i d’una sinuositat que aclapara i que et dona sempre una gran sensació de moviment.

En definitiva, El déu salvatge ens acosta una trama que cal anar quallant poc a poc mentre llegim les cinc parts del còmic amb un guió efectiu però que a vegades sembla que oblida al seu personatge inicial i on gaudim de la grandesa del dibuix de Roger amb vinyetes enormes i una visualitat impactant.

Un còmic, sense dubte, recomanable que potser peca d’una història un tant críptica al començament però que es va ajustant poc a poc i acabem gaudint perfectament. Crec que donaria per més pàgines però tanmateix és resolutiu i visualment encomiable, què més es pot demanar?

Eloi Puig
14/03/2025