LA LEYENDA DE MADRE SARAH
(1990)

Guió:
Katsuhiro otomo

Dibuix:
Takumi Nagayasu

Editorial:
Norma
(2008-2010)


Pàgines: 301

Sèrie:
La leyenda de madre Sarah

Núm: 1-7

Katsuhiro Otomo sempre serà recordat per la seva creació més famosa, Akira, però òbviament aquest no ha estat el seu únic treball. Vaig conèixer l’obra d’Otomo amb Akira (i qui no) als meus anys d’alolescència i més endavant la seva obra curta recollida a Memorias, unes històries  tan fascinants com surrealistes. Des de feia 4 o 5 anys tenia pendent de llegir una altra obrà gràfica 100% de ciència-ficció: La leyenda de la madre Sarah

Aquesta és una història de ciència-ficció post-apocalíptica, escrita i pensada per remoure alguns estomacs, per denunciar la inutilitat de la guerra i també per oferir mostres d’ecologisme transgressor. Però sobretot és un guió pensat per mostrar-nos l’immens treball de Takumi Nagayasu, el dibuixant. La leyenda de la madre Sarah acapara l’atenció més que cap altre còmic per les il·lustracions, per l’espectacularitat dels dissenys, dibuixos, expressions i sobretot ambientació.  És un còmic amb diàlegs breus, sovint inexistents, amb una mancança absoluta de la tercera persona en la narració de manera que totes les descripcions, ambientació, pensaments, passen quasi al 100% a través del pinzell de Nagayasu i dóna més valor encara a l’obra

La Terra ha estat devastada per les guerres nuclears i la població s’ha refugiat des de fa dècades a diverses estacions espacials. Poc a poc dos corrents de pensament s’han anat formant després que científics afirmessin que llançant una sèrie de bombes nuclears al planeta, l’eix d’aquest giraria i permetria la vida en un dels hemisferis. Els Époque promouen el llançament de la bomba mentre que els Mother Earth n’estan en contra considerant que la superfície ja ha patit prou i que cal canviar la perspectica i actuar més en consonància amb la natura. Però els Epoque actuen unilateralment i llancen la bomba, cosa que provoca l’esclat d’ una guerra a les estacions espacials.

El protagonsita absolut és Sarah, que intenta fugir amb la seva familia – tres nens, un nadó i el seu marit- cap a la Terra quan la situació esdevé insostenible. Però una sèrie d’atemptats i la persecució del seu marit provoca que s’hagi de separar dels seus tres fills grans. Deu anys després ens trobem amb una Sarah més adulta que segueix el rastre de diferents orfenats per una Terra devastada i erma buscant la seva família.

Otomo va guionitzar aquesta història post-apocalíptica en cinc parts diferents (que en la magnífica edició de Norma s’ha traduït en 7 volums de gran format). El primer volum, La ciudad de los saqueadores, serveix de presentació de Sarah, Tse-tse –l’amic fidel- i sobretot de com funciona el món en que ha de viure la humanitat. Una història simple proporciona la informació necessària per que descobrim que els exèrcits d’Époque i Mother Earth continuen lluitant a la Terra i que la població civil com és natural és la més afectada.

El segon volum – La ciudad de los niños- és més interessant i ens presenta per primer cop els records de Sarah a través de flashbacks on se’ns mostren les primeres terrorífiques hores després que la nau de refugiats s’estavellés contra la superfície del planeta. Sarah i el seu nadó van sobreviure però els esperava un llarg trajecte. Aquest és un volum duríssim, especialment pels esmentats flashbacks però també per veure com els nens i joves de l’actualitat són manipulats pels adults. Aquí Otomo, hi incopora un element més de ciència-ficció a base de poders mentals que només són tractats de refilada però que recorden de seguida al personatge de Tetsuo, a Akira.

La tercera part segueix les aventures de Sarah i incorpora per una banda l’element religiós. Com s’han desenvolupat certes religions a la Terra i com actuen els seus membres. Tot això al volum titulat La ciudad de los Ángeles- on se’ns presenta un assentament a la frontera mateix de les batalles entre les faccions Époque i Mother Earth i on Sarah troba per primer cop informació d’un dels seus fills – que fa més de deu anys que no veu, recorde-m‘ho-. Un volum també dur, amb imatges impactants de la guerra de trinxeres i sobretot dels orfes de guerra.

L’acció es precipita a l’arribar al quart i cinquè volums  que componen la primera i segona part de La ciudad de la paz, una població on es reuneix l’estat major d’ambdós exèrcits per començar les conferències de pau que haurien d’aturar la guerra genocida però on també altres faccions atrauen l’atenció dels conferenciants mostrant una troballa increïble. Sarah es veurà inmersa en una sèrie de traicions que la portaran a estar al peu del canó mentre segueix buscant els seus fills.

Si una cosa li puc retreure a Otomo fins a aquest punt és que el seu guió ha perseguit sempre buscar l’espectacularitat d’escenaris post-apocalíptics sense aprofundir en res més que la vida de Sarah, mostrant de manera efectiva el drama de la incertesa sobre els familiars perduts però poca ciència-ficció. Però al darrer capítol – La ciudad de las estrellas-, també dividit en dos volums, la imaginació de l’autor es manifesta de forma contundent oferint-nos un final d’obra replet d’elements característics de la ciència-ficció que el va fer famós amb Akira: Una nova aportació a la trama argumental que incorpora Ingredients d’ecologisme, política, violència, utopia… i que eleva la qualitat final de l’obra; és llàstima que aquests elements i d’altres que no han estat explotats no s’hagin integrat més durant tota la història per així haver d’estar atents a diversos punts d’interès mentre llegíem sobre la vida de Sarah.

Això no treu que La leyenda de la madre Sarah, fora de ser una bona obra il·lustrada no tingui també un guió interessant; potser no prou desenvolupat en alguns moments però sí molt digne; especialment en els trams finals. És possible que aquesta obra no esdevingui un clàssic com Akira, però a canvi atraurà a un públic que cerca sentiments universals com l’amor, el sentiment de culpa o la traïció. Això Otomo ho ha sabut reflexar la mar de bé a la seva història, sempre ajudat, un cop més, per l’increïble estil realista de Nagayasu.

Eloi Puig, 11/10/13