LA PARÀBOLA DEL SEMBRADOR
Parable of
the Sower
(2021)

Guió
Damian Duffy

Dibuix
John Jennings

Editorial:
Mai Més Llibres
(2022)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 266

Traductor:
Ernest Riera

Que el còmic en català és un sector que està creixent en els darrers mesos és un fet inqüestionable però encara resta molt lluny d’assolir una normalitat palpable. Poc a poc, però, el ritme ascendent de publicació de diverses editorials és evident. Cada cop més editorials s’esforcen per acostar-nos obres de primer nivell especialment en format de manga o de novel·la gràfica (el còmic americà súper-heroic és encara inexistent tanmateix). I una de les editorials que han agafat embranzida en aquest aspecte és, com no, Mai Més Llibres que ara tot just fa unes setmanes ens presentaven el seu tercer còmic en català, ni més ni menys que La paràbola del sembrador, la primera traducció que es fa de l’anglès del guanyador del Premi Hugo 2021 a la millor història gràfica.

La paràbola del sembrador és l’adaptació de la novel·la homònima d’Octavia E. Butler. En aquest cas realitzada pel guionista Damian Duffy i pel dibuixant John Jennings. Haig de dir que no he llegit la novel·la original de manera que no puc determinar si com adaptació es molt o poc fidel a la novel·la de Butler.

Ens trobem en un futur molt proper —l’acció transcorre l’any 2024— en uns Estats Units plenament distòpics on la pobresa, el vandalisme i la pròpia seguretat de les persones que no es poden permetre viure amb protecció és el mal de cada dia. En una mena de poblat emmurallat dels suburbis de Los Angeles viu una comunitat integrada per desesperats que amb prou feines tenen quelcom per menjar. La Lauren Olamina és una adolescent que ja ha nascut i crescut que aquest mon infernal on tot trontolla. Mai ha viscut els anys de prosperitat dels Estats Units i sempre ha conegut l’angoixa i la incertesa. Son pare és predicador i dóna classes. La resta de la família viu com pot, però dins d’un entorn, si més no, on els amics i les famílies s’ajuden els uns als altres. Probablement la seva necessitat d'ajudar als altres pugui sorgir de la seva hiperempatia i el seu vincle amb la humanitat que l'envolta, però el text no ho acaba de deixar clar ja que també convergeixen necessitats immediates que posposen una vegada i una altra aquesta necessitat.

Déu meu, no suporto aquest lloc.
Vull dir: me l’estimo, és casa meva
Però l’odio
És com una illa envoltada de taurons
Però els nostre taurons de terra acabaran entrant
Només és qüestió de temps de quan tardin a tenir prou gana

Però la situació és cada cop pitjor: Incendis, atacs, robatoris... i es clar, una policia que no s’entreté amb morts de gana com la Lauren i la seva comunitat, unes forces de seguretat corruptes i que es venen al millor postor. I això, enmig d’un entorn hostil on els polítics no aconsegueixen revertir la degradació de l’estat i on, a més, el canvi climàtic fa estralls en forma de sequeres.

La Lauren, a més, té un estrany do: És hiperempàtica. Ho sigui sent el dolor o la felicitat dels qui té al voltant. Això la condiciona profundament, tant quan hi ha algú ferit com en els escassos moments on tot va bé. Poc a poc la Lauren va creant la seva pròpia religió basada en la realitat i el canvi, recollint termes i sensacions que li desperten les religions i filosofies existents però transformant-les en alguna cosa més viva, menys estàtica. La Lauren creu en el canvi i assumeix que Déu és canvi, transformació.

Déu no serveix per això.
Déu és canvi. I al final Déu s’imposa. Però hi ha l’esperança en el fet d’entendre que Déu no castiga, no és gelós, que Déu és infinitament mal·leable.
No té sentit esperar que Déu ens arregli les coses. Ja ho saps, per això vas anar-te’n amb la teva família de casa pel teu cap.
Millor reconèixer que Déu sempre ens està donant forma i, per compensar l’esforç donem forma a Déu.

Aquesta és la seva història, però també és la crònica d’un país destrossat però que encara lluita per treure el cap. En certa manera em recorda aquella novel·la de Will McIntosh: Apocalipsis suave doncs aquí també els estaments es van ensorrant i la civilització va caient pel seu propi pes, encara que no sigui de manera ràpida ni fulminant però això sí, de manera impertorbable.

La narrativa de Duffy és bona i anem veient el món de la Lauren a través dels seus ulls i experiències, ho sigui de manera crua i descarnada. Tanmateix, potser trobo que a la primera part hi surten massa noms o personatges secundaris que aporten poc a la trama i que a vegades costa de reconèixer (el dibuix no sempre ajuda) i que també no sempre es veu clar el vincle de la realitat amb la nova religió que va construint la Lauren. Desconec si a la novel·la original l’autora hi incidia més.

La part gràfica de John Jennings té molt de caràcter: Traç gruixut, dens. Com un pinzell. Vinyets atapeïdes però sense entrar en el detallisme. Utilitza colors càlids però poc variats amb una cromàtica on hi predominen vermells, groc, ocres. I els blaus per la nit. Els retrats dels personatges solen ser de perfils angulosos i poc definits. M’agraden especialment els primers plans. Trobo que Jennings fa una gran tasca amb el color i amb les escenes contemplatives o de moviments lents. Potser, però, no se’n surt massa bé quan ha de representar acció i moviments bruscs. Sigui com sigui és un dibuix amb temperament que ajuda a posar-te a la pell d’aquesta comunitat que ha d’enfrontar-se a un món inflexible.

He gaudit molt del còmic i certament em venen moltes ganes de llegir la novel·la original. L’edició de Mai Més és de luxe: Tapa dura i gran format. Una molt notable novel·la gràfica que burxa, tant a nivell de guió com gràfic, en la consciència i les pors que tots tenim a dins veient com està evolucionant la nostra societat.

Eloi Puig
14/01/2023