FANHUNTER DRÁCULA
(1999, 2017)

Guió: Cels Piñol i
Chema Pamundi

Dibuix: Cels Piñol

Editorial:
Gigamesh
(2017)

Col.lecció:
Excelsior

Núm: 01

Pàgines: 80

Llegir una aventura de Fanhunter és reviure moments clau en la meva vida friqui, és submergir-me en vells records que no puc evitar mirar amb nostàlgia... records dels noranta quan jugava setmanalment tres cops a rol – no precisament al de Fanhunter però-, aguantava estoicament llargues cues al Festival Fantàstic de Sitges o feia fructíferes expedicions al triangle friqui de Barcelona a la cerca de més vici i subcultura.

Cels Piñol i els seus personatges anaven i venien en aquells anys. La primera imatge que tinc de Fanhunter és la mítica batalla de Montjüich, snif! No llegia totes les seves històries i sovint ho feia de forma desordenada. Però Fanhunter era un món que em definia (i em segueix definit en certa manera): L'univers on s'eleva a categoria de misticisme tot allò que envoltava el concepte de friquisme en un moments on el moviment bullia amb propostes: Els còmics, la ciència-ficció, la fantasia, els jocs d'ordinador, el rol, les pel·lis d'acció o de serie B, les sèries de culte etc... pels que no ho sàpiguen l'univers Fanhunter ens aboca a una Europa privada de mostres d'oci, cultura i subcultura des que el malèfic llibreter boig Alejo es va proclamar Papa i les va prohibir. Els fans viuen submergits en l'apatia i lluiten per poder tornar a consumir fricades vàries sota l'atenta mirada dels fanhunters (caçadors de fans).

Fanhunter Drácula es va publicar per primer cop en aquella època i no, jo no l'havia llegit encara (era un dels treballs d'en Piñol i Chema Pamundi que se'n van escapar.) El seu guió persegueix fer un homenatge a la figura de Dràcula i barrejar-la òbviament amb els principals personatges de la factoria Fanhunter, a més en un escenari tant entranyable com l'esmentat Festival de Cinema Fantàstic de Sitges. No importa tant el resultat com el camí de la història doncs al final el que busquem en aquestes aventures és somriure i compartir els gags amb altres afeccionats. En aquest volum seguim a un aristòcrata romanès que sembla voler causar el pànic i el caos en ple Festival Fantàstic de Sitges. Naturalment la troupe comandada per Konstantin que també acull a Ridli Scott, Belit o l'entranyable Don Depresor hauran d'encarregar-se solucionar el tinglado. El guió s'ha adaptat breument a l'actualitat en alguns punts – m'ha semblat veure un rètol que posava Iefremov Strugatski per què us feu una idea, una paraula integrada en els mons del Marc Pastor- però segueix tan divertit i estrafalari com sempre.

Els neòfits potser veuran el còmic com una cosa estranya, amb els característics narizones i amb els homenatges implícits o explícits a tants referents friquis del nostre entorn. No totes les picades d'ullet les captarem – senyal que encara no estem prou dedicats a la causa- però sí els suficients per seguir gaudint d'una història divertida en un univers tan genial com el de Fanhunter.

El cert és que m'han agafat ganes de rebuscar per la Biblioteca del Kraken i rellegir vells fanzines o còmics i sentir-me membre en ple de la resistència (penseu que sóc de Vilafranca del Penedès, seu de la resistència antipapal, això es porta a la sang). El fet que Gigamesh (que tan deu a Fanhunter en molts aspectes) hagi reeditat aquest volum sota una nova col·lecció (anomenada Excelsior) m'omple d'alegria i espero que en siguin molt més.

Llegiu Fanhunter, especialment els que teniu uns anyets: us reobriran records de quan no hi havia mòbil ni internet i els fans havíem de lluitar dia a dia per fer-nos prevaler en un món on la fantasia i al ciència ficció era encara més mal vista que ara.

Eloi Puig, 11/08/2017