SANTUARIO
Sanctuaire
(2007)

Guió: Xavier Dorison
Dibuix: Christophe Bec

Editorial:
Planeta DeAgostini (2008)

Col.lecció:
BD

Núm: ---

Pàgines: 193

Números originals:
Sanctuaire #1-3

Reconec que quan no res d’un còmic, quan no conec ni l’autor ni l’argument d’aquest el que em crida més l’atenció és el dibuix. I difícilment em compro mai una obra gràfica si el dibuix, el color, i en definitiva l’aspecte visual no m’agrada.

Aquest no va ser el cas però de Santuario, una de les novetats de Saló de Còmic de Barcelona d’enguany, publicat per Planeta DeAgostini en la seva línia BD i creat per el duo Xavier Dorison i Christophe Bec. Fullejant les seves pàgines de seguida te n’adones que el grafisme està treballat i que l’argument promet. A més el fet que en un mateix tom es recopilessin els tres volums originals va ser el punt definitiu que necessitava per fer-me’l meu.

Argumentalment parlant, Santuario no presenta res de nou: En un futur molt proper un submarí americà d’última generació investiga una senyal acústica al fons de la mediterrània oriental i descobreix un antic santuari enfonsat a l’aigua. Al mateix temps el comportament de la tripulació esdevé estrany i a vegades perillós sense motiu aparent. Tenim doncs una història fantàstica que se’ns presenta sota el llenguatge del terror i l’intriga, una història ben filada i ben tancada però que peca de posseir un efecte de déjà vu en el lector. I això es deu a que sense voler rememorem altres treballs impactants en el món de la fantasia o la ciència-ficció terrorífica: De seguida ens vénen a la ment pel.lícules com Alien o The Abyss; i de fet la mateixa estructura de l’argument de Santuario fa semblar en que es pugui adaptar fàcilment a les línies d’un guió cinematogràfic.

No es que això sigui dolent, simplement que ja deduïm el que passarà en alguns moments de l’obra: la presentació distesa d’oficials al menjador del submarí convida a pensar quins d’ells sobreviuran al final de l’aventura i sembla feta exprés per més endavant identificar-los més fàcilment doncs les escafandres no deixen sempre clar qui està parlant.; les diferents malalties i fòbies que pateixen alguns soldats també són força típiques i manen cap a una explicació sobrenatural; i en definitiva la facilitat en que es descobreix el misteri amb l’excusa que el submarí té una bases de dades potentíssima dóna ales a pensar que Xavier Dorison ha tingut en ment diverses pel.lícules que per motius d’espai –o de talent del guionista- han facilitat la resolució dels enigmes. En tot cas, però, el guió és prou interessant com per que estiguem pendents d’ell.

En l’aspecte gràfic cal felicitar a Cristophe Bec per  saber congeniar les ombres i les tenebres creant una atmosfera realment tètrica. Una molt bona feina la que ha realitzat en els paisatges aquàtics i en els espais interiors del submarí. Potser en canvi li ha faltat depurar una mica els detalls de certs membres de la tripulació, els rostres dels quals no semblen ben bé els mateixos d’una pàgina una altra excepte el d’algun membre protagonista (June, que casualment té l’aspecte de Johnny Deep a La Novena porta)

Un volum doncs molt ben dibuixat, on s’han utilitzat tècniques infogràfiques que destaquen per sobre la mitjana i on trobem un guió decent però poc innovador. Una combinació prou efectiva però per recomanar la seva lectura.

Eloi Puig, 09/05/08