MARVEL GOLD
LOS 4 FANTÁSTICOS. ALCANZAR LAS ESTRELLAS
(1979-1981)

Guió
George Pérez
Peter Gillis
Marv Wolfman
Doug Moench
Bill Mantlo
John Byrne
Roger Stern
Ed Hanningan

Dibuix:
George Pérez
John Byrne
Keith Pollard
Sal Buscema
Bill Sienkiewicz
Tom Sutton
Joe Sinnot
Al Milgrom
Steve Ditko

Editorial:
Panini
(2019)

Col.lecció:
Marvel Omni Gold

Núm: 10

Sèrie:
Los 4 Fantásticos

Números originals:
Fantastic Four
#204 to #231
Fantastic Four Annual #14, #15 i #16

Més o menys per aquestes dates de fa dos anys, començava a llegir els volums OmniGold de Panini dels Quatre Fantàstics. En aquests dos anys he completat un vell somni d’infantesa: Esbrinar el que els hi passava als meus súper-herois preferits entre les llargues etapes en que no llegia res d’ells. I sabia que no era possible mantenir un nivell de qualitat molt regular durant els vint anys que abasten aquests 231 números de Fantastic Four (més els números especials) però sí m’he fet una idea de com han evolucionat els personatges i com els han tractat els diversos guionistes i il·lustradors, de les seves etapes de glòria i d’altres de més ensopides.

Aquest darrer volum OmniGold (el desè) integra els números de Fantastic Four #204 al Fantastic Four #231, més els Fantastic Four Annual #14, #15 i #16. Ho sigui el període entre març de 1979 i juny de 1981. Com deia, falta ben poc pels vint anys de còmics de la primera família Marvel. El títol escollit és “Alcanzar las estrellas” i no és gratuït. Tots sabem que els Quatre Fantàstics (I en especial Reed Richards) sempre han coquetejat amb les trames del cosmos. Ja en el número 2 de la col·lecció s’enfrontaven amb uns entranyables alienígenes skrulls. Potser en aquests darrers volums és on s’ha conduït més aquesta tendència per part dels guionistes de mirar més enllà de la Terra. Hi trobarem de tot una mica: Des de batalles entre imperis extraterrestres, detecció de formes alienígenes al nostre planeta —tant de pacífiques com de òbviament dolentes— fins a especulacions científiques de caire inversemblant però que tant sentit de la meravella desperten.

No han estat en general grans guions, doncs, però sí el suficientment entretinguts perquè gaudim amb certa normalitat del quartet fantàstic. Per començar Marv Wolfman va guionitzar una història còsmica de onze números seguits! Aquest fet no s’havia produït mai a la història dels Quatre Fantàstics. La llàstima és que l’èpica d’aquest arc argumental venia a cobrir-li les espatlles al mateix Wolfman doncs fou la manera de poder finalitzar una trama oberta que tenia a la col·lecció de Nova. Això repercuteix una mica en un argument coix on els nostres súper-herois s’hi introdueixen de manera sobtada. Estem parlant de la guerra Xandar/Skrull que va reunir a titans com l’Esfinx i on va ser el primer cop que es va cercar a Galactus de forma premeditada. Potser el fet més destacable d’aquest període va ser conèixer a Terrax el nou herald del nostre devoramons preferit (que anys més tard i de la mà de John Byrne produiria una molt entretinguda aventura). Keith Pollard va ser el principal dibuixant de la saga, recolzat per l’esmentat John Byrne — que va participar per primer cop al Fantastic Four #209— i que van mantenir un nivell excepcional en la il·lustració, quasi a l’alçada de George Pérez.

Poca cosa més pel que fa a l’aspecte gràfic. Bill Sienkiewicz va agafar el relleu d’aquests monstres de forma notable durant la segona meitat de 1980 i 1981 i ho feu de forma admirable, imitant l’estil establert pels seus antecesors de forma notable. Potser va introduir als rostres dels protagonistes certes ombres per atorgar-los sovint aspectes de més dramatisme. Només pel fet que Pollard, Byrne i Sienkiewicz s’encarreguessin de la part gràfica en la majoria dels números, ja li dóna una qualitat innegable al volum.

Tornem als guions: Deia que també hem trobat la presència d’alienígenes a les pàgines d’aquests números. Em referia a altres extraterrestres que de forma independent s’han passejat per la Terra. Tenim per exemple els estranys forasters que apareixen al Fantastic Four #220 i #221 i als paràsits cerebrals del Fantastic Four #227 (que recorden a l’època daurada de la ciència-ficció i a obres com Amo de títeres). Són només trames per farcir una mica les històries dels Quatre Fantàstics entre sagues més ambicioses. Aporten poc tot i tenir, curiosament un estil molt relaxat i entretingut (cosa que també passava per exemple amb el Fantàstic Four #218 amb convidats d’honor com Spiderman i els ineptes Quatre Terribles.

Per altra banda, cal esmentar dos fets que trobo més importats: Per un lloc l’enfocament que es fa durant alguns números a Johnny Storm, la Torxa Humana. És una opinió força contrastada que aquest és el membre del grup menys valuós (recordeu que Stan Lee tenia pensat que aquest fos l’ànima del grup però entre el carisma de Ben Grimm, la intel·ligència de Reed Richards i els poders cada cop més enormes i evidents de la seva germana Sue Richards, el personatge de Johnny Storm estava força encallat. Marv Wolfman li dedica una especial atenció durant la guerra Xandar/ Skrull i acaba per reafirmant-lo com a un membre valuós del quartet. El seu sentit d’inferioritat és tractat de forma lleugera però evidencia un fet que seria inqüestionable a la vida real: I si un súper-heroi no està a l’alçada de la situació i no és prou vàlid per ajudar als altres?

El segon fet és l’aparició del robot HERBIE. No per que fos un gran personatge sinó per que va venir imposat arran d’una sèrie de televisió de dibuixos animats on la Torxa Humana era substituïda per un robot (sembla que els responsables tenien por que els nens es calessin foc entre ells. Una cosa de la qual en parlarem abastament quan arribem al Fantastic Four #285). Aquesta creació, doncs, reflexa un cop més les pressions que guionistes i dibuixants tenen per part de les altes esferes sobre la seva feina creativa. HERBIE, per sort, no va durar massa números. Bill Mantlo al guió i John Byrne al dibuix li van trobar una sortida honorable al Fantastic Four #217.

També cobra cert protagonisme Franklin Richards. I és que cada cop és més complicat escriure històries obviant els problemes de control de poder que té el petit de la família. Tot i això passarà per aventures més que entretingudes al Fantastic Four Annual #14 amb un excel·lent dibuix de George Pérez i els problemes de la seva institutriu a Nova Salem. Més endavant es començaran a estudiar seriosament els seus poders. O almenys a intentar-ho.

Parlant dels números especials. En aquest volum en trobarem tres. El ja comentat número 14 així com el Fantastic Four Annual #15 i #16, productes molt dispars. Si el número 14 és una aventura animada, el número 15 continuava amb la fixació per l’univers amb una trama repleta d’skrulls amb un convidat molt especial: El capità Marvel.  Trobarem aquí aventures de viatges en el temps però voldria recalcar que també es posa a Reed Richards en una disjuntiva moral durant un breu temps sobre salvar els seus companys o ajudar a milers de persones contra els skrulls. Reflexió seriosa, potser preàmbul d’altres decisions transcendentals que hauria de prendre en la propera etapa de John Byrne. La segona part de l’especial està dedicada al Dr. Doom i els Quatre Fantàstics no hi apareixen en cap moment (un fet inèdit?). Una correcta història de com recupera el seu poder. Però ah! El Fantastic Four Annual #16 és una altra cosa. El seu guió és més que mediocre (obra d’Ed Hanningan) però el més greu de tot: El dibuix és molt deficient. I atenció perquè l’il·lustrador era ni més ni menys que Steve Ditko (co-creador d’Spiderman entre d’altres). Però sincerament, no recordo un dibuix pitjor en tot el recorregut dels Quatre Fantàstics.

En definitiva, els guions han estat menys elaborats del normal i han davallat en detriment de la qualitat de l’obra. Hem trobat als Quatre Fantàstics lluitant amb víkings al pol nord, amb robots gegants japonesos (en una de les històries més avorrides que recordo) i fins i tot amb històries de l’univers profund que ni el mateix Reed Richards sabia explicar adequadament (com el darrer arc argumental sobre uns amants que cauen en un forat negre).

Calia un canvi de perspectiva per realçar la sèrie. I aquets vindria a partir del Fantastic Four #232 de la mà de John Byrne...

Eloi Puig
26/12/2020