 |
||
 |
||
|
GUIÓ
 DIBUIX  |
||
|
MARVEL GOLD Guió |
||
 |
||
| Los 4 Fantásticos. La batalla del edificio Baxter | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Vagi per endavant que la meva intenció en aquesta ressenya no és analitzar de forma profunda i esmerada l'evolució d'aquests quatre super-herois de la casa Marvel. No, per això ja hi ha gent molt més preparada i instruïda que un servidor (com Raimon Fonseca que prologa els volums) que coneix tots els intríngulis de la primera família de la casa de les idees. El meu modest paper aquí es basa en fer una sèrie de reflexions als que sempre han estat els meus super-herois preferits però sense voler realitzar més que un breu exercici de nostàlgia i homenatge a la capacitat creativa d'Stan Lee – que com sabeu ens va deixar fa poques setmanes- i tota la seva colla d'il·lustradors que en aquells primers anys de la dècada dels seixanta van canviar la cultura pop del món del còmic per sempre. Haig de confessar que sí els 4 Fantàstics són el meu grup de referència dins el còmic americà de super-herois és per simple casualitat. Quan era petit els còmics que em van arribar eren especialment d'ells, com també d'Spiderman i altres personatges Marvel. També algun Batman va caure però quasi bé res més per la qual cosa em vaig posar a devorar aquells còmics tan mal distribuïts per Bruguera que els barrejava sense oferir quasi bé continuïtat etc... però era igual... era el que tenia i el que m'empassava. El cert és que mai havia sabut quins números havia llegit de petit i en quin ordre però guardava dins el meu records números entranyables com “L'enfant terrible” o el primer encontre amb els X-men o l'aparició de Diablo (per la qual cosa em va encantar trobar-los en aquest volum recopilaroti). De fet, l'únic període que he llegit de forma consecutiva (gràcies a un amic que me'ls va deixar, gràcies Xavi) va ser el que va portar a John Bryne al davant del nostre quartet fantàstic... sí, quan Hulka va substituir a la Cosa per allà els anys 80... És possible que no m'hagués posat de forma seria a llegir aquest volum que ara comento si no fos per un inesperat regal (gràcies Uriel i Mònica) que vaig rebre fa uns mesos. Una part important de la col·lecció Omni Gold de Panini que agrupa en cada volum uns 2 anys de les tires regulars dels 4F. En aquest cas, aquest segon volum titulat La batalla del edificio Baxter ens acosta els números Fantastic Four #22 al #43, així com el Fantastic Four Annual #2 i per arrodonir-ho es complementa amb les històries de El Vigilante aparegudes a la revista Silver Surfer #1 al #7 i el Marvel Super heroes #23. Estem parlant de còmics que van sortir entre 1964 i octubre del 1965 (el cas del números de El Vigilante són posteriors, del 1969) i que ja començaven a consolidar guions una mica més treballats que els dels primers números. Això és normal, a mesura que vas coneixent els teus personatges els vas fent més interessants. Començo presentant als protagonistes (com si fes falta) per si hi ha algun despistat per la sala: En primer lloc, Reed Richards, Mr Fantàstico (*), capaç d'estirar-se de qualsevol manera (i una còpia descarada de Plastic man de DC) que sempre em va impresionar no tant pels seus poders sinó pels invents i la tecnologia que construia als seus laboratoris. Amb ell el sentit de la meravella era inqüestionable. En segon lloc, Sue Storm, la Chica invisible, capaç de tornar-se invisible (qui ho diria) però també de crear camps de força impenetrables. Per cert, novia (i futura muller de Reed Richards). En tercer lloc Johnny Storm, germà de la Sue i anomenat la antorcha humana, capaç de convertir el seu cos en foc i volar (aquest heroi és un reciclat però no importa massa). Probablement el membre del quartet que menys m'ha interessat sempre. L'he trobat poc inspirador. I finalment la Creme de la creme dels 4F, La Cosa, l'únic membre del grup que tot i adquirir una força sobre-humana no pot canviar la forma i ha de continuar sota l'aparença d'un monstre per sempre més. Aquest és el meu personatge preferit (tant dels 4F com de tot Marvel) precisament pels problemes que sempre ha arrossegat degut a uns guionistes cabrons (però que van fer molt bé la seva feina). Què ens deparen aquests números de la sèrie regular del 1964 i 1965? Algunes coses interessats com per exemple que Sue Storn aprèn a controlar els camps de força que la faran el membre més poderós del grup (quan els guionistes volen). Ja al mateix número 22 està pensat per que la Chica invisible ofereixi un espectacle del seu repertori. També retrobem vells enemics, alguns dels quals destaquen per la seva sola presència com el Dr Muerte (al que se li dedicà l'especial Fantasctic Four Anual #2) mentre que altres continuen sent un pèl ridículs com Namor o el Hobre Topo. Podem veure per primer cop a Diablo (en una aventura que m'encanta) i també als 4 terribles, que deixant de banda les seves absurdes converses serveixen en safata la preparació dels millor números del volum que formen una mini saga sota l'ombra de l'atac a l'Edifici Baxter (d'aquí al títol) i on podrem començar a veure que la Cosa és el millor dels personatges gràcies a la seva monstruositat que provoca lluites ètiques a Reed Richards. És aquí on descobrim al que per mi és l'autèntic Ben Grimm: Ressentit amb el seus companys i amb el món. El monstre que ha de salvar-los però que no pot tenir una vida normal i on només l'amor de la seva estimada Alícia Masters (cega, per cert) l'ajuda a tirar endavant. Per la resta, Stan Lee encara estava en una fase molt inicial per treure tot el suc possible als 4F però les aventures són entretingudes i divertides. Veiem com s'assenta la base d'una manera d'explicar històries que van revolucionar el gènere. Els diàlegs, la dinàmica de les vinyetes, els tarannàs tan diferents dels protagonistes feien que es compenssessin entre ells. El caràcter seriós i responsable de Mr Fantástico contraposat amb les trapelleries de Johnny Storn i la Cosa. L'amor que va fent xup-xup entre Sue Storm i Reed Richards... són detalls que s'han portat bé fins al punt que poc a poc els guions es van retorçant per crear un inmens culebrot del que se'n parlarà en anys posteriors. Penseu que estem a mitjans dels anys seixanta i que les grans referències exteriors són la Guerra Freda i la carrera especial. El temps passa poc a poc i els pentinats de la Sue Storm van variant, fent-se cada cop més moderns (encara que el seu caràcter estigui força encasellat en la de noia bufona que ajuda quan pot). Si els guions d'Stan Lee eren fruit de l'època crec que els dibuixos de Jack Kirby realment van impulsar als 4F de forma gloriosa. És cert que Stan Lee tenia bones idees (i d'altres de força carrinclones) com també és cert que aquesta època la sèrie regular dels 4F va ajudar a presentar a altres herois de la casa Marvel que encara no tenien una audiència fidel (Hulk, els X-Men, els Vengadores, Daredevil...) de manera que aquests números van servir per eixamplar l'univers Marvel fins a límits insospitats. Però continuo dient que l'evolució del traç de Kirby es fa evident a mesura que passa el temps. El dinamisme que desprenen les seves vinyetes transmeten moviment, exitació, aventura... està clar que sense Kirby, els guions de Lee no haguessin funcionat com caldria. Res més, no he pretès mai fer una ressenya exhaustiva però sí que volia deixar algunes reflexions que m'han rondat pel cap durant anys. Seguiré amb el següent volum i amb l'altre i amb l'altre... doncs tot i que els guions actuals i naturalment els dibuixos son més versemblants i espectaculars respectivament, el que més m'interessa són aquelles primeres dècades de super-herois on tot s'hi valia i que van sembrar un precedent, una forma de presentar aventures, històries i sentit de la meravella a més d'una generació. Els 4F són la base de la casa Marvel, que encara no s'hagi fet una pel·lícula decent d'ells és una llàstima. Que encara no s'hagi traduït mai al català és un pecat i una deixadesa que pot passar factura algun dia. Eloi Puig 29/12/2018 |
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||
 Aquest text està sota llicència de Creative Commons. |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||