 |
||
 |
||
|
GUIÓ
 DIBUIX  |
||
|
MARVEL GOLD Guió |
||
 |
||
| Los Cuatro Fantásticos.
Cuando los titanes chocan |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Sembla mentida però quasi sense adonar-me ja he arribat als 200 números llegits de la col·lecció Marvel que ho va iniciar tot. Aquest novè volum integra els números Fantastic Four #176 al Fantastic Four #203 i Fantastic Four Annual #12 i #13 i és el darrer de la col·lecció OmniGold de Panini dedicada a l’època més clàssica de la primera família Marvel. Aquest volum es caracteritza per dos fets molt contraposats: per una banda la irregularitat de les trames amb nombrosos guionistes que no han sabut donar-li una continuïtat destacada però per altra l’extrema feina ben feta amb els dibuixants que han demostrat ser potser els millors de tota aquesta etapa. Per una banda comptem amb George Pérez, del qual no amagaré la meva predilecció sent el que potser millor ha retratat al quartet. Però el seu successor no es queda curt i Keith Pollard realitza una feina fantàstica també. Així doncs, l’aspecte gràfic guanya per golejada en aquests vint-i-tants números. Parlem però de les trames perquè n’hi ha una per mi de molt especial. Crec que ja ho he dit en algun moment però de jovenet vaig llegir als 4F de manera molt saltejada, això per culpa de les publicacions que arribaven i que podien passar de Fantastic Four #22 al #176 sense despentinar-se. Una d’aquelles aventures que em va crida més l’atenció és la que hi sortia l’home impossible (que va tenir una primera aparició al Fantastic Four #11 amb un menyspreu generalitzat per part dels lectors). I no és que a mi m’agradi especialment aquest alienígena que sembla poder fer el que vulgui sense complir cap norma o regla, però l’aventura del Fantastic Four #176 on s’endinsa dins les oficines de Marvel i on coneix a Stan Lee i la resta de la tropa i exigeix que li dediquin un còmic, la trobo simplement superba. L’home Impossible acompanyarà uns quants números als Quatre Fantàstics però sense resultar més que un soci més o menys divertit. De fet, desapareix a començaments del Fantastic Four #195 sense donar més explicacions (cosa que evidencia que els nous guionistes tampoc li veien massa futur). Però deixant de banda aquest episodi metaliterari, sobta veure com de nou s’intenta reunir un grup de quatre antiherois per que s’enfrontin als Quatre Fantàstics: Una cop més els Quatre terribles volen acabar amb els nostre protagonistes però aquesta vegada, per sort, el guionista Roy Thomas ja s’ho ha pres a broma i confecciona una mini saga autoparòdica amb selecció d’aspirants a dolent inclosa (això em recorda una escena delirant de la pel·li Mystery men, per cert) i on un altre cop una dona els acaba traint. Un fet que torna a evidenciar que el paper de les heroïnes també cercava poc a poc el seu rol: Hi ha fins i tot un moment de batalla amb Tigra, Thundra i Sue Richards lluitant soles sense cap necessitat dels membres masculins del grup. Un fet important ha estat una altra separació del grup, aquesta però, tractada de forma més seriosa. Quan Reed Richards perd els seus poders és un bon moment per plantejar-se deixar la vida heroica i dedicar-se a la família (que prous problemes ha tingut en el passat). Aquesta separació s’allarga diversos números i és curiós veure a què dediquen el seu temps els protagonistes, sense sortir dels tòpics (científic brillant, pilot de carreres, pilot de proves aèries i actriu a Hollywood). Parlant de malvats. El Doctor Doom torna, com he comentat, i per variar resulta el contrincant més a l’alçada de la situació. També tornen velles glòries com el pensador boig, els quatre (Bé, tres) terribles, Namor, el meu estimat Diablo, l’Home Talp i Anihilus. Tots ells amb trames correctes (si tenim en compte la paròdia dels 4 terribles) on també s’hi sumen Quasimodo amb una història completament desaprofitada o, com comentava, el Reed Rchards dolent de la Contraterra. No són grans sagues però mantenen l’esperit de la lluita clàssica contra el megalòman que vol dominar el món. Sense més. També trobarem l’enèssim retrobament amb la colla dels Inhumans al Fantastic Four Annual #12 i sincerament, se l’haguessin pogut estalviar. Haig de dir que després de l’excel·lent idea que van tenir el duet Lee/ Kirby al crear aquesta raça mutant amagada a l’Himalaia, la resta de trames al seu voltant han estat (fins ara) bastant anodines. Res més, un volum que ens porta més enllà del número 200 i que resumint, el podríem definir com un batibull de guionistes que feien el que podien, però recolzats, això sí, per dos artistes que van deixar petja — almenys per mi— en les que són, potser, les millors il·lustracions de la col·lecció des dels seus inicis. S’ha acabat aquest repàs informal a la història dels Quatre Fantàstics que m‘ha durat un any i mig aproximadament i que m’ha permès fer allò que sempre havia volgut: Llegir als meus súper-herois favorits de forma consecutiva. M’ha permès descobrir a molts artistes dels que encara no en tenia coneixença i aprofundir en trames i personatges que per mi sempre havien estat un misteri. Ara toca relaxar-se perquè ve una època on els Quatre Fantàstics van assolir cotes de qualitat elevadíssimes sota el guió i dibuix de John Byrne. És una etapa que vaig llegir al complet en el seu moment però que ara friso per tornar-hi. Espero que aviat. Eloi Puig
|
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||
 Aquest text està sota llicència de Creative Commons. |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||