MARVEL GOLD
LOS 4 FANTÁSTICOS. LOS CUATRO TERRIBLE CONTRAATACAN
(1972-1974)

Guió
Roy Thomas
Gerry Conway
Steve Englehart

Dibuix:
John Buscema
Ross Andru
Ramona Fradon
Rich Buckler
Sal Buscema

Editorial:
Panini
(2018)

Col.lecció:
Marvel Omni Gold

Núm: 7

Sèrie:
Los 4 Fantásticos

Números originals:
Fantastic Four
#126 to #150
Giant Size
Superstar #1 i #2
The Avengers #127

Aquest volum està integrat pels números Fantastic Four #126 al #150, així com el Giant-Size Super-Stars 1, Giant-Size Fantastic Four 2 y The Avengers #127 (cosa que s’agraeix doncs cada cop més les aventures s’entrecreuaven d’una col·lecció a una altra i a vegades cal haver llegit números com aquest d’Avengers per entendre on ens trobem).

El canvi de dibuixant (John Buscema) un cop la presència de Jack Kirby es feia cada cop més llunyana no va ser res comparat amb els canvis de guionistes que ja vam veure al darrer volum que van substituir de forma progressiva a Stan Lee.  Estem a mitjans dels anys setanta i la casa de les idees va fer un pas més en la història dels còmics de superherois: Va destruir una família.

Però abans d’això cal explicar que Gerry Conway va donar vida a algunes velles glòries del passat dels Quatre Fantàstics per atorgar un protagonisme més adient als nous temps a bergants i dolents que en el seu moment van passar sense pena ni glòria. És el cas de Miracle man, un dels primers enemics del quartet, o de la recuperació per enèsima vegada dels Quatre Terribles (que mai han estat a l’alçada però que han propiciat  l’arribada de personatges femenins interessants com la mateixa Medusa o Thundra). I sense oblidar una aventura força digna amb L’home Talp i la presència sempre impactant del Dr. Doom. Són, però, moments que et fan reflexionar ja amb una mica de nostàlgia doncs et tornen al present personatges de deu o dotze anys enrere quan Lee i Kirby tot just començaven a saber el que tenien entre les mans.

Sigui som sigui, i tornant al tema principal que ens ocupa, el fet més important d’aquest tom recopilatori és que el matrimoni de Reed i Sue Richards passa per una fase molt delicada. Ella, està cansada que Mr. Fantàstic no estigui prou per la família i es refugiï en els seus experiments; ell vol sobreprotegir-la i actua de forma força masclista (almenys pels estàndards actuals). El fet que trencarà la situació es visualitza al guió del número 141 de la col·lecció, de novembre de 1973: El moment que Reed Richards dispara contra el seu fill, Franklin.

Ep! Parem màquines! No sóc ni molt menys un expert marvelià però dubto molt que abans d’aquest episodi cap guionista s’hagués atrevit a disparar a una criatura de pocs anys d’edat. Això és un fet que crec va tenir transcendència en el futur donat que va obrir les portes a històries molt més dramàtiques en un entorn tan familiar com és el dels Quatre Fantàstics. Val la pena aturar-se en aquest número 141 per entendre la seva repercussió:  Sue Richard ja feia setmanes que estava separada del seu marit. Però el fet que aquest hagués de disparar sobre el seu fill per salvar l’univers de mans de Annihilus no fou una decisió que la Sue acceptés. Tenir el fill en coma com un vegetal és prou terrorífic com per dissoldre un matrimoni… i també a un grup de superherois.

Aquest fet doncs va condicionar l’escassa aparició de Sue Richards en els segúents números. Naturalment els guionistes en el fons tenen bon cor i una mica més endavant van redreçar la situació tot i que d’una forma una mica agafada pels pèls amb un actor convidat com és el sempre imprevisible Namor i això sí, un cliffhanger de pel·lícula.. Però sigui com sigui els dibuixants van saber reflectir a la perfecció el patiments d’una família trencada i també l’ensopiment general de cada superheroi del grup, cosa que em porta a reivindicar el paper de La casa de les idees demostrant que els superherois poden ser més humans que la gent normal.

Repassem-los breument: Reed Richards està tan preocupat per la seva família que accepta la separació que li proposa una Sue destrossada emocionalment I que pràcticament no apareix en tot el volum. Medusa, la Inhumana, és qui la substitueix i el cert és que tot i que els poders que posseeix són molt menors als de la noia invisible, sí que destaca per la seva intel·ligència i tracte amb els altres membres del grup. La Torxa humana, Johnny Storn, ha de superar el seu propi trencament emocional amb Crystal i destaca per vestir un nou uniforme vermell. Se’l veu més madur però sense cap atribut més que el d’estar frustrat i que els seus poders no acaben de resultar essencials en el grup. Ben Grimm, la Cosa, segueix malhumorat i emprenyat amb el món, cosa que sempre ens alegra el dia, però pateix igual o més que els altres amb la  nova situació de la família. Per desgràcia també la seva relació amb Alícia Masters comença a perillar donat que no la vol posar en perill després d’un enfrontament amb el Dr Doom. I encara que no tingui pràcticament cap paper cal presentar en societat a Franklin Richards, els poders del qual comencen a despertar i que són la causa de tanta divergència familiar.

Un volum, doncs, que aprofundeix més amb els aspectes interns de la família dels superherois que no pas amb lla lluita exterior on els dolents de torn no estan a l’alçada, exceptuant a Annihilus. Sí, també ens trobem amb algunes aventures força entretingudes a l’Himàlaia i un cop més amb el contacte amb els Inhumans (Encara ara no entenc perquè van emmascarats si total, son tots família i es coneixen tots), una relació que particularment començo a trobar massa dependent. Per sort el casament final allunya una mica als dos grups.

En definitiva, una etapa de transició a nous guionistes que han sabut treure emocions fins ara molt reprimides als nostres herois. Bé per ells.

Eloi Puig
17/12/2019