MARVEL GOLD
LOS 4 FANTÁSTICOS. LA EDAD DORADA (1965-1967)

Guió
Stan Lee

dibuix:
Jack Kirby (4F)

Editorial:
Panini
(2017)

Col.lecció:
Marvel Omni Gold

Núm: 3

Sèrie:
Los 4 Fantásticos

Números originals:
Fantastic Four
#44 to #63

Fantasic Four Annual #3
Fantasic Four Annual #4

Dins l’univers Marvel hi ha nom propis que sempre han general expectació. Són personatges que van trasbalsar les normes establertes, que van introduir noves maneres de veure el gènere dels superherois. Avui repasso una vintena de números dels llegendaris 4 Fantàstics que bona part de la crítica ha considerat revolucionaris en molts aspectes. Estem parlant de mitjans dels anys seixanta recordeu. I estem parlant de la incorporació a l’univers Marvel de noms mítics com Pantera Negra, Els Inhumans i molt especialment Silver Surfer i… Galactus.

Un servidor no és un neòfit en el món Marvel però tampoc n’és cap expert. Durant la meva infantesa i adolescència vaig llegir bastants números dels 4F i d’Spiderman, així com d’altres superherois en menor grau. I com és bastant normal, em vaig perdre aquells exemplars que venien com qui diu d’una altra generació, vint anys enrere de quan jo devorava còmics amb 12 o 13 anys. Tot i això, sempre ressonaven dins meu noms com els que he mencionat més amunt, donat que les referències a aquests personatges van ser constants durant les dècades posteriors. I és que el que van crear Stan Lee i Jack Kirby va ser molt gran.

Com sempre he dit, aquesta breu ressenya no pretén ser cap anàlisis profund sobre la petja dels 4 Fantàstics en el món del còmic. Només vol ser una reflexió més, un punt de vista particular del súper grup que sempre he considerat el meu preferit, sense més. Aquest tercer volum de la sèrie Marvel Gold engloba els números dels 4F del 44 al 63 publicats entre  novembre del 1965 i juny del 1967 i aporta moltes novetats a la saga.

En primer lloc, però, hem de parlar dels Fantastic Four Annual #3 amb que s’obre el volum. No perquè l’aventura sigui especialment bona (de fet, no ho és massa) sinó perquè representa tota una fita dins l’univers Marvel: El primer cop que hi ha un casament entre dos superherois. Naturalment estem parlat de Reed Richards i Sue Storm, Mr Fantástic i Invisible Girl respectivament. A part del fet concret del casament val la pena comentar que potser va ser el primer cop que els cameos i els convidats del món Marvel van col·lapsar el número. Lee i Kirby van plantejar un número especial amb desenes de convidats que intentaven salvar el casament de la parella de mans d’un Dr. Doom una mica patètic. El resultat va ser divertit més que bo.

A partir d’aquí però, els següents números dels 4 Fantàstics van esdevenir un tour de force memorable perquè no va existir pràcticament cap moment de repòs. M’interessa especialment que els creadors van incorporar l’ambigüitat en alguns trames, o més ben dit en molts personatges. De manera que no sabies si prendre’ls com a superherois o com a malvats. Això és un punt que si encara estava en una fase inicial de ben segur va influir en posteriors guionistes per perfilar millor els seus personatges. L’ambigüitat es pot mesurar en les trames de Els Inhumans, també en la introducció de Pantera negra i molt especialment amb les estrelles del volum: Galactus, i Silver Surfer.

Anem a pams: La trama que es genera amb l’aparició de Los Inhumanos, de rerefons té els mateixos interessos que altres arguments simplistes: El rei que vol controlar el món, el germà que s’ha apartat del tron però que finalment el recupera etc. El més interessant, crec, es la creació d’una raça diferent que té un nom que podríem associar com a negatiu però que durant molt números es va cohesionant per mantenir un arc argumental coherent i integrat en les aventures dels 4F (per molt que l’enamorament del Johnny Storm amb Crystal el trobi completament superficial). Aquesta personatges donarien molt de joc i evidencia que no sempre els 4F són es que han de portar la batuta de l’acció.

El cas de Pantera negra és diferent. Llegint els magnífics comentaris de Raimon Fonseca m’assabento que va ser el primer Superheroi negre de la casa Marvel (Jo pensava que havia estat Luke Cage) i el fet evidencia la preocupació de Lee i  Kirby per normalitzar aquest tipus d’afers més socials que tan mancaven als EUA de la dècada dels seixanta. Si Star Trek ens va regalar el primer petó interracial (l’any 1968) ja Marvel apostava per la normalització dels afroamericans en el món popular… com és el cas de Pantera negra (que a més va trencar estereotips africans al comprovar que el país on vivia era un portent tecnològic).

Sense deixar de banda aquestes incorporacions haig de tornar a recalcar que La Cosa, el nostre vell amic Ben Grimm, continua sent el millor personatge del quartet especialment per la seva ambivalència: El desig de voler ajudar a combatre el mal però també la necessitat de tornar a ser una persona normal com qualsevol altre. Lee i Kirby li dediquen un gran número titulat " Este hombre, este monstruo!" on s’evidencien els conflictes i les primeres depressions del nostre monstre preferit.

Per contra, tot i que el nostre benvolgut guionista havia començat a atorgar poders més que interessants a Sue Storn, sembla que en aquests nous capítols se n’hagi desentès una mica fins al punt que sembla que el personatge faci una crida a dir “Ei! Que sóc aquí”. Ja comencem a veure alguna que altra escena tensa amb el seu marit, el qual també se’n despreocupa per dedicar-se dels seus extraordinaris invents. Més endavant, amb els anys, veurem com aquesta relació es va tensant per agafar un ritme de culebrot excepcional.

Parlant de Mr. Fantàstic, només comentaré que aquesta etapa és també molt important perquè els experiments i descobriments del més gran científic de l’univers Marvel ens permeten somiar cada cop més amb les estrelles, amb universos paral·lels i en especulacions de pura ciència-ficció. Entenc que als anys seixanta això esdevingués aclaparador. La seva més gran aportació és l’obertura a la Zona Negativa, aquest univers paral·lel que tant donaria de què parlar més endavant i de la qual va sortir un enemic com Blastar (que per ara no m’ha semblat massa diferent dels que ja poblaven el nostre univers).

De Johnny Storm en parlaré també poc. Només el fet que se suposa que va madurant molt poc a poc (fins i tot ingressa a la universitat) i que la seva relació amb Crystal serà el vincle principal per acostar als Inhumans a can 4F. Un episodi curiós és amb el que es troba amb la Antorcha Humana original (un dels tres superherois clàssics de l’era Pre-Mavel). Però poc més.

He deixat pel final el que considero una de les fites més grans de la llarga saga dels 4 Fantàstics: Galactus i Silver Surfer (Estela plateada pels amics). La comentada ambigüitat dels personatges aquí té proporcions no èpiques, sinó còsmiques. Mai havia llegit encara l’arribada de Galactus a la Terra, tot i que en coneixia, òbviament, la història. De fet un dels moments per mi àlgids de tota la història dels universos Marvel, és el famós judici a Reed Richards per Galactus (que veuriem 25 anys després d’aquesta primera aparició). Per qui no conegui encara al personatge: Galactus és una entitat còsmica que devora mons, que s’alimenta de planetes. No és dolent per se, és la seva essència, la seva manera de sobreviure. El fet que li importin poc els planetes i les civilitzacions que hi existeixen es deu a que ell està per sobre de tot això, està més enllà del bé i del mal. Galactus té un herald, un missatger, el que cavalca davant de seu anunciant la fi del teu món. L’expressió “cavalca” no és gratuïta, però hauria d’haver dit més aviat “surfeja” el personatge, SIlver Surfer, és una de les troballes més originals de Marvel (per cert, que aquest personatge no va ser creat per Stan Lee). L’extraterrestre de forma humanoide i un pel asexuat que tan bé va dibuixar Jack Kirby es transformaria en un dels personatges més carismàtics de Marvel. Potser perquè en el fons era més humà que els mateixos humans.

Torno a repetir: Pantera negra, Els Inhumans, Galactus i Silver Surfer. Tots ells icones de la casa Marvel que van ser presentats en aquests dos anys de números del 4 fantàstics. No m’estranya que molta gent la consideri com l’Edat d’Or (Jo aquí potser hi afegiria també l’etapa de John Byrne anys més tard). Sigui com sigui, tot i els anys que ens separen d’aquella llunyana dècada dels seixanta, cal confirmar que en aquell moment es van despertar de forma implacable noves formes de tractar el còmic de superherois i sobretot ens va regalar nous elements de ciència-ficció per descobrir com el sentit de la meravella s’obria pas de forma irrevocable.

Eloi Puig,
09/02/2019