MARVEL GOLD
LOS 4 FANTÁSTICOS. GÉNESIS
(1961-1964)

Guió
Stan Lee
(4F i TS)
Larry Lieber (TS)

Dibuix:
Jack Kirby (4F)
Larry Lieber (TS)
George Tuska (TS)

Editorial:
Panini
(2017)

Col.lecció:
Marvel Omni Gold

Núm: 1

Sèrie:
Los 4 Fantásticos

Números originals:
Fantastic Four
#01 to #21

Fantasic Four Annual #1
Tales of Suspense (TS) #049 to #58

Fem un pas enrere. O més aviat un parèntesi.

Com sabeu, aquests darrers mesos he estat ressenyant de forma laxa i sense pretendre analitzar de forma especialment seriosa els còmics dels primers temps dels 4 fantàstics. Però m’havia saltat el primer, aquest “Gènesi” que presenta -entre d’altres- els primers 21 números de la col·lecció, per allà començaments dels anys seixanta.

Haig de reconèixer que em vaig saltar aquesta primera part una mica expressament. No perquè li resti importància (doncs en té, i molta) sinó per factors més mundans: per una banda haig de dir que alguns dels números ja me’ls havia llegit abans (Sempre havia volgut saber com s’originaven els 4 fantàstics) i el resultat no va ser massa satisfactori. Enteneu-me: El que van crear Stan Lee i Jack Kirby va ser increïble, tenint en compte que la nostra fantàstica família van ser els primers superherois de la recentment creada factoria Marvel (a finals del 1961) i que per tant van obrir les portes a tot l’univers marvelià. També el fet de presentar personatges tan diferents, tan dispars i amb mentalitats i tarannàs tan quotidianes va ser un pas brutal per humanitzar als super-herois. Aquest va ser un dels grans revulsius i aquí és on es pot comprovar.

Però sempre he pensat que les primeres èpoques són períodes de tempteig, de proves i errors, de descobriment dels mateixos personatges. El propi Lee reconeix que tenia en ment que la torxa humana fos l’heroi que marqués la diferència i tots sabem que finalment la gran troballa va ser la Cosa. Em passa com a les Sit-Com: les millors temporadaes són la segona, tercera, fins i tot la quarta, quan ja coneixem els personatges i quan ells ja es coneixen a sí mateixos. En aquests primers anys de 4 fantàstics observem alguns guions especialment fluixos, també com Kirby encara no havia trobat el punt al seu magnífic dibuix (només cal veure com va anar evolucionant Mr. Fantàstic i especialment La Cosa a través dels mesos) tot i realitzar portades espectaculars com la del número 1 de la col·lecció;  i com Lee encara no sabia com treure suc de personatges com la noia invisible (que aporta més aviat poc al grup en aquesta primera fase).

També els dolents són poc interessants en un principi (si exceptuem potser l’Amo de les marionetes que  em va semblar molt ben trobat i Namor del quan en parlaré ara mateix): Malvats exòtics (L’home-talp , Dr Doom, els tendres Skrulls...) però també d’altres un pèl ridículs (com el Fantasma roig i els seus súper simis soviètics). Com deia el rescat de Namor de l’editorial predecessora de Marvel, Timely, que juntament amb El capità Amèrica i la Torxa Humana –original- són els personatges més antics de Marvel, té un punt especial en aquests primers números. Per una banda la seva elegància, altivesa i sobretot ambigüitat el fan un personatge molt més treballat que els altres. El seu desig de destruir les ciutats humanes té un fonament i el seu amor per Sue Storm (i per tant, éssent la competència de Reed Richards al respecte) li dóna un aire entre noble i malèfic que provoca la nostra simpatia. Sí, és cert que en aquests primers números es presenta també l’enemic per antonomàsia del quartet. El Dr. Doom però crec que fins a l’especial  Fantastic Four Annual #2 on es desvetlla el seu origen, no assoleix prou carisma. Aquí, l’enemic més interessant, com deia, és Namor, l’home-submarí.

Més coses: Podem apreciar també com la relació entre el quartet a vegades encara no funciona com un rellotge. Detalls com que els mateixos companys de Ben Grimm durant molts números l’anomenin encara “Cosa” o se’n riguin d’ell (especialment un repel·lent Johnny Storm) són matisos que el mateix Lee va corregint a mesura que passen els mesos. De fet els famosos uniformes no arriben fins al número 4 de la col·lecció. I aquí sí que haig de treure’m el barret pel fet que uns súper-herois no portin màscara i tothom sàpiga on trobar-los. El geni d’Stan lee en aquest aspecte va ser completament innovador.

Pot semblar que només estigui ressaltant aspectes negatius d’aquest primer volum recopilatori però crec que realment cal llegir-lo i situar-se amb la ment oberta i posada a començaments dels seixanta dins un referent històric com la guerra freda i la propaganda anti-comunista. Aquests còmics són ja part de la història. A través d’ells es van donar a conèixer multituds de nous personatges. Semblava una plataforma de llançament per on tothom passava: Des de Hulk, Spiderman, els venjadors o Daredevil. I aquests crossovers són l’inici de l’expansió marveliana.

Així doncs, he tirat enrere i he rellegit aquests primers 21 números i no, no em penedeixo d’haver-ho fet. És possible que algunes de les trames no em semblin ara atractives però això no significa que en el seu moment poguessin despertar passions i creessin els fonaments de la casa Marvel. Només per això ja val la pena endinsar-hi. I també pel fet de comprovar l’evolució, numero rere número d’aquella primera idea sobre quatre súper-herois que amb el temps es desenvoluparia per camins plens de meravelles i conformarien la família més llarga i espectacular de la casa Marvel... i això no té preu!

Benvinguts als 4 fantàstics, l’origen de tot plegat.

Eloi Puig

10/06/2019