BORN AGAIN
Born again
(1986)

Guió:
Frank Miller

Dibuix:
David Mazzucchelli

Editorial:
Panini
(2016)

Col.lecció:
Colección
Frank Miller

Núm: 01

Números originals:
Daredevil
#227 al #233

Pàgines: 200

Traductor:
Raúl Sastre

Un dels meus projectes per dur a terme a partir d’aquest 2021 és començar a llegir les millors sagues de Marvel que per diverses raons m’he perdut durant molt de temps. De fet, deixant de banda a Spiderman i els 4 Fantàstics la meva relació amb Marvel no ha estat mai massa profunda (es clar que amb DC ha estat pràcticament inexistent) i ara em ve molt de gust dedicar-hi més hores.

Després de rellegir algunes sagues clàssiques d’Spiderman o la Patrulla X m’he decantat ara per Daredevil. Haig de confessar que fins fa relativament poc, per mi l’home sense por de la Cuina de l’infern era simplement l’alter ego de l’advocat que de quan en quan treia a Ben Grimm de la garjola (quan aquest passava alguna fase de depressió) o apareixia com a convidat en aventures dels 4 fantàstics o del mateix Spiderman. La pel·lícula del 2003 no va ajudar especialment a que me’l mirés amb altres ulls. Ara bé, la sèrie que va produir Netflix sí que em va tocar la fibra i em va obrir les portes a voler saber més del personatge. Així que he buscat les seves millors trames i per unanimitat universal, tothom està d’acord en que Born Again, no és només el millor de Daredevil... sinó que la podem trobar sempre al capdamunt de lo millor de Marvel.

Frank Miller és un dels guionistes que més han revolucionat el panorama del còmic. Jo només el coneixia directament per 300, tot i que altres obres seves com Sin City o especialment Batman, The Dark Night Returns són també icones del canvi de perspectiva en el tractament dels súper-herois. Cal dir que aquells darrers anys de la dècada dels vuitanta van suposar un trencament brutal del paradigma del que significava ser un súper-heroi. Només cal veure obres com Spiderman: La última cacería de Kraven,  la mítica Watchmen i... naturalment Born Again.

Miller ja havia treballat anteriorment amb Daredevil, realçant la col·lecció a començaments dels vuitanta però aquest cop va planejar una història completament allunyada dels cànons habituals, una trama que reafirmava la figura del heroi, però després d’enfonsar-lo a la misèria. I aquest alçament, aquesta superposició a la depressió i a l’abisme psicològic són realment el camí que ha de passar un heroi que busca la seva pròpia redempció per tornar a ser ell mateix. Però aquesta lluita interna del nostre protagonista la combat més com a Matt Murdock que com a Daredevil, perquè la veritable força està en l’home que duu a dins. Fixem-nos que la mítica disfressa vermella pràcticament no la veiem en tota la saga. Aquí importa més la seva humanitat. Miller crec que volia recalcar aquest concepte.

Quan un superheroi passa per problemes greus i seriosos en la seva vida personal ens fa recordar que ells també son humans com nosaltres; per tant ens identifiquem molt millor amb un personatge que no només rep els cops durs de la vida sinó que a més, s’enfronta a un enemic de caire molt realista que podria existir a qualsevol lloc del món: Kingpin, El magnat, mafiós i senyor del crim a la Nova York de Daredevil, Spiderman i tants d’altres.

Com podeu comprovar, el títol d’aquests set números de la seria regular del nostre diable de la Cuina de l’Infern (del Daredevil #227 al #233) és un spoiler en tota regla: Un renaixement. Miller però, quan es va publicar per primer cop aquesta llarga aventura dins la sèrie regular, va titular els diferents episodis amb referències religioses (que encaixen perfectament amb el passat catòlic de Murdock). Fixem-nos: Apocalipsis, Purgatori, Paria! Renaixament, Salvat, Déu i pàtria i Armagedón. No oblidem que estem parlant d’un superheroi que va disfressat de dimoni que es passeja de nit pels terrats de la Cuina de l’Infern i que paradoxalment posseeix una sòlida educació cristiana. Miller va construir un guió, doncs, de caiguda a l’abisme i de realçament, quasi una metàfora de l’imaginari cristià però també un argument que s’integra perfectament bé en una trama on es vol recalcar el que significa vèncer la depressió o l’apatia i tombar a cops de força de voluntat el que sembla inevitable... un fet que també és a l’abast de tots nosaltres, recordem-ho.

Haig de dir que els capítols que més m’han agradat i que trobo excelsos són el tercer i el quart: ¡Paria! i Renacimiento. Aquí és on Miller fa patir més a Murdock, on entrelluquem fins on arriba el poder real de Kingpin o com de desastrosa pot acabar una vida quan tot es gira en la teva contra. En canvi, el final que vol resultar èpic en una lluita contra un sicari de Kingpin, soldat modificat, potser per atorgar més espectacularitat a la història (que ho fa) m’ha resultat poc adient amb el que estàvem veient fins aquell moment.

Si ens posem a parlar del dibuixant, David Mazzucchelli, haig de dir que acompanya més que bé al guió de Miller, encara que en algun aspecte no m’ha acabat d’encaixar. Per una banda Mazzuccheli (que no era un especialista en còmic) trobo que fa una feina exquisida en molts aspectes: Perspectives com plans en picat, interiors amb multitud de detalls — molt especialment en les il·lustracions a tota pàgina— i una gran dinamisme en les vinyetes d’acció. Recordem que aquesta història és potser més crua i violenta que d’altres. Té una clara destinació per a un públic adult. Crec que les paraules que definirien millor aquesta violència és freda i contundent. I Mazzuccelli ens captiva en aquest aspecte.

A l’artista li agrada centrar l’atenció en el personatge, en els primers plans, en canvi descuida sovint (voluntàriament, suposo) els fons de les vinyetes. A vegades simplement no hi trobem res, només un color concret que omple tot allò que no és important pel dibuixant. Aconsegueix un efecte molt interessant que com deia, va encaminat a centrar l’atenció en els protagonistes. Jo, però, li trobo a faltar més profunditat en certes pàgines.

Puc afirmar doncs, que gràcies a una sèrie de televisió (Daredevil, a Netflix) m’he introduït més en un personatge de Marvel que per mi fins ara era secundari. La sèrie homònima fins i tot adapta en la seva tercera temporada aquesta història de caiguda i realçament d’un superheroi tan interessant com és Daredevil. I el duet Miller & Mazzuccheli van passar a la història per no nomes haver revolucionat el personatge, sinó també per acostar-nos de forma adulta i seriosa a l’univers Marvel sota les aventures, més introspectives que mai, del vigilant de la Cuina de l’Infern.

“Un home sense esperança és un home sense por”

Eloi Puig
02/02/2021