Una de les particularitats dels universos de súper-herois (siguin Marvel, DC... etc) és la seva infinita capacitat de reinventar-se amb la simple premissa d’explorar realitats alternatives. Ja als anys seixanta personatges com el Quatre Fantàstics o el Dr. Estrany viatjaven a altres dimensions i universos i de fet això enriquia els seus personatges perquè sovint descobríem altres tarannàs o personalitats (un dels primers casos que recordo és quan Ben Grimm viatja a una altre univers on qui s’ha convertit en La Cosa és Reed Richards i ell s’ha casat amb la Sue Storm, per exemple).
Va arribar un moment que Marvel tenia força clar que això de crear universos alternatius sumava adeptes doncs oferia una llibertat infinita per als seus creadors que no restaven lligats a la història oficial de l’univers bàsic de la companyia: La Terra-616. Així que la idea que va oferir Neil Gaiman a començaments del present segle, la d’ambientar els personatges de Marvel en una època passada, concretament cap el 1602 de la nostra era, i en escenaris històrics reals i coneguts com el regnat isabelí d’Anglaterra, les baralles hereditàries amb Escòcia o —això sí—, afegint un petit regne situat de forma indeterminada al centre d’Europa regentat per Víctor Van Mort anomenat Latveria
Gaiman va dissenyar a bona part dels súper-herois de la casa Marvel com si els seus poders haguessin aparegut 400 anys abans al voltant del regne d’Anglaterra i va adaptar les personalitats de cada heroi i malvat a la història i a aquell precís moment. I ho feu amb una història molt digna que barreja —ésclar— elements de ciència-ficció amb la nostra realitat i acaba convertint aquest nou univers —anomenat Terra-313- com un dels més originals del multivers Marvel.
Reconec que bona part de la gràcia de Marvel 1602 és descobrir quins personatges adapten el rol de quins herois. Naturalment en alguns casos és obvi doncs els noms es corresponen o les seves professions són calcades a les de la nostra realitat (com sir Nicholas Furia, Stephen Extraño, Comte Otto Von Muerte o Carlos Javier (no entenc aquí la traducció del nom al castellà) però d’altres seran més sorprenents. La majoria d’aquests personatges conserven els seus poders de forma similar als de la realitat de l’univers de la Terra-616 però en algun cas encara no han estat descoberts (com el de Peter Parquagh per exemple). Cal afegir que Gaiman retrata en aquest 1602 alternatiu a molts dels superherois en les seves primeres etapes de manera que no solen aparèixer noves incorporacions posteriors (això es detecta al moment, per exemple, amb els components del Selecte col·legi de mestre Carlos Javier per fills de caballers on veuren recreacions del X-men originals, no dels que es van popularitzar anys més tard sota el nom de Patrulla X.
M’han agradat especialment les caricaturitzacions de personatges com Nick Furia o Magneto, mentre que he trobat a faltar més profunditat amb altres com La Cosa o Otto Von Muerte per exemple. Però això es deu a que els vuit números que componen aquest còmic (publicats entre el novembre del 2003 i el juny del 2004) no donaven prou espai per que tots els principals herois i malvats de Marvel tinguessin un rol principal. Encara sort que la inventiva de Gaiman ha pogut introduir-ne tants sense que la història trontolli.
Perquè val dir que l’argument és, a més, interessant: La reina Isabel s’està morint i un parent seu, el rei d’Escòcia, Jacob, espera la caiguda per reclamar el tron d’Anglaterra. Mentrestant, el temps para boig i els cels s’omplen de núvols i tempestes. L’espia oficial de la cort de la reina, Nicholas Furia, envia a un estrany agent cec a recuperar un artefacte que prové de Terra Santa i que segons les prediccions del mag de la cort, Stephen Strange, pot ajudar a salvar el regne. Mentrestant, el cap de la inquisició espanyola està preparant la crema d’una aberració humana que té forma d’àngel i des d’ultramar un vaixell amb una nena i un guardaespatlles indi venen a Londres per demanar ajuda.
Gaiman escriu un bon guió —tot i les dificultats, com deia, de fer encabir a tants personatges en només vuit números— però l’acompanya a la part gràfica Andy Kubert (il·lustrador) i Richard Isanove (Entintador) que realitzen una tasca immensa amb un dibuix i un acabat excepcionals (destacant especialment els primers plans. M’ha encantat el retrat de Magneto com comentava.
Una història completa i finita doncs que ens acosta a una edat moderna alternativa on les principals potències posseeixen al seu servei herois però on també la inquisició i l’església catòlica amaga secrets de caràcter poc cristià. L’evolució de cada número és molt bona i ens porta a una final interessant, tot i que potser resolutivament un pèl simple pel meu gust. Sigui com sigui ens queda una molt bona història de superherois en un escenari original i molt ben presentat pels autors.
Eloi puig
10/04/2020
|