LA SAGA DE FÉNIX OSCURA
The Uncanny X-men
129-137
(1979-1980)

Guió
Chris Claremont

Dibuix:
John Byrne

Editorial:
Panini

Col.lecció:
Marvel Heroes

Núm: ---

Sèrie:
X-men

Números originals:
Uncanny X-men
#129 to #137

Ara que corren rumors bastant fundats que la propera pel·lícula dels X-men tractarà sobre aquesta famosa saga de començaments dels anys 80, he pensat que seria un bon moment de repescar la meva molt abandonada biblioteca de còmics de super-herois… Marvel.

Aquí on em veieu (o llegiu), un servidor va conèixer els X-men quan es deien encara X-men, no Patrulla X. Va ser amb el primer encontre (i batalla) contra els meus estimats 4 fantàstics. Una aventura normaleta i sense més trascendència. Però quan anys més tard, la Patrulla X estava tan de moda i l’editorial Forum buidava setmanalment les butxaques dels adolescents, jo no en vaig fer massa cas d’aquests mutants que no reconeixia. De manera que em vaig perdre l’evolució dels X-men a Patrulla X i també les noves incorporacions: Lobezno (1), Tormenta, Rondador nocturno, Coloso etc… només quedaven de protagonistes originals el professor Charles Xavier, el Cíclope i la Mujer Maravilla… alias Jean Grey… més tard també anomenada Fènix.

Així doncs el que per a molts és una dels moments mítics de la Patrulla X, aquesta saga dedicada a la terrible Fènix Oscura va estar amagada per mi fins fa pocs dies. Per començar comentaré que el seu guionista és un referent de l’època daurada de Marvel: Chris Claremont, una llegenda viva que va revaloritzar aquest grup de mutants quan estaven quasi a punt de desaparèixer per l’escàs interès del públic; i que el dibuixant, John Byrne, també va ser una de les grans figures de Marvel i li tinc molt de respecte per haver guionitzat i dibuixat ,entre d’altres, la mini serie de El judici de Galactus. A John Byrne, de fet, li tinc molta empatia per haver dibuixat durant anys als 4 fantàstics. Així doncs la saga va tenir al comandament el bo i millor de La casa de les idees.

Crec que les sagues o mini sèries que acaben trionfant sempre són les que es prenen als super-herois de forma més seriosa del normal. Són també les que provoquen un daltabaix emocional amb una mort o una catàstrofe important (Mireu sinó la mini saga d’Spiderman titulada La última cacería de Kraven i sabreu de què parlo). I La saga de Fénix Oscura no és l’excepció: La idea principal està centrada (deixant els omnipresents intents d’algun grup de sonats per voler dominar el món) en la trama que tracta sobre el poder desmesurat i incontrolable que adquireix Jean Grey com a Fènix (ja en una saga anterior) i de les conseqüències ètiques i també destructives que comporta posseir-lo. També Claremont va enfocar la relació personal amb Scott Summers (Cíclope) d’una manera més intensa o fins i tot seriosa donada la importància del moment. Tot plegat, sumat al dramàtic final, devia provocar un daltabaix en els fans, no acostumats a finals tan impactants i allunyats dels happy ends.

La trama argumental d’aquests 9 números (Des del Uncanny X-men 129 al 137 del 1979-1980) gira doncs a l’entorn dels poders psíquics de Jean Grey, la qual és controlada al principi de forma força versemblant per membres del Club Fuego Infernal fins al punt que la desestabilitzen prou per què el seu poder latent prengui les regnes del seu cos i Fénix Oscura esclati. A partir de llavors, les accions de la nova mega mutant provocaran una senyal d’alerta a mig univers i tant els seus mateixos companys com altres faccions i races alienígenes intentaran aturar-la.

És curiós com fins i tot la presència del mutant més poderós de la terra, el professor Charles Xavier no pot fer res per aturar-la i com el seu protagonisme és secundari. Altres personatges com Cíclope i en menor mesura la resta de la Patrulla-X són els que interactuen més amb el problema de Jean Grey. Els mutants són ja prou experimentats per perdre les seves pròpies decisions sense tenir al professor al darrera.

El final és digne i prou trencador, tot i que sembla que en un primer moment Claremont y Byrne tenien pensat una solució menys dramàtica que els responsables de Marvel (en un gest poc habitual) van desestimar per decisió tova. El duo Claremont y Byrne van reescriure el final i van establir, una manera potser massa digna per finalitzar l’aventura de Fénix Oscura. Potser a dia d’avui haguessin triat un final encara més dramàtic com per exemple que la mateixa patrulla X hagués acabat amb Jean Grey

En tot cas, entre el bon guió i el més que bon dibuix de Byrne, aquesta mini saga segueix a la ment dels més devots seguidors dels mutants. Per a un nou benvingut com jo, puc comentar que tot i el temps transcurregut no ha envellit pas malament.

M’han agafat ganes ara de tornar a llegir petites sagues o mini aventures, especialment d’aquesta època, per comprovar com funciona la meva memòria i la meva nostàlgia.

Eloi Puig, 19/12/17

1. No he traduït els noms dels mutants al català… perquè malauradament mai han estat traduïts donat que mai s’han publicat… una llàstima i un altre cop de mall sobre la nostra cultura popular.