ALINOÉ
Thorgal: Alinoë
(1985)

Guió: Van Hamme
Dibuix: Rosinski

Editorial:
Norma (2003)

Col.lecció:
Pandora

Núm: 79

Pàgines: 48

Sèrie:
Thorgal

Números originals:
Thorgal 8

Alinoé és un volum independent de la saga de Thorgal. És un àlbum curiós ubicat uns anys després que Thorgal, Aaricia i el petit Jolan fugissin de la fortalesa de Brek Zarith. La família ha crescut i per tant la parella protagonista s’ha assentat, aquest cop en una illa, lluny de la civilització en part per cercar la pau i en part per allunyar a Jolan dels estranys.

El que més crida l’atenció d’aquest volum és que Thorgal quasi no hi apareix i que el protagonisme resta en mans d’Aaricia i de Jolan. Probablement ho necessitessin doncs fins ara Thorgal havia acaparat el 100% de l’atenció del lector i si el guionista pretenia que altres personatges secundaris arribessin a ser quelcom que simples comparses, calia doncs, aprofundir en ells.

Aaricia pren el rol de mare preocupada. L’absència de Thorgal i els misteriosos esdeveniments que estan afectant a l’illa la posen en guàrdia. Ja no és la noieta càndida que s’enamorà del bàrbar i marxà amb ell. Ara és una mare i actua com tal. L’instint de protecció és enorme i en aquesta aventura l’haurà de seguir per salvar la seva vida i la de Jolan. La maduresa d’Aaricia és una evolució lògica i ben trobada.

El capítol també està dedicat a Jolan, el nen que va créixer a Brek Zarith enmig d’experiments desconeguts però que ara que està en llibertat pot manifestar els seus poders sense que aquests siguin dirigits… el subconscient li guanya la partida a Jolan de forma espectacular

Alinoé és un nen de l’edat de Jolan que apareix i desapareix per l’illa, que juga amb ell però que sembla tenir una personalitat introvertida que el fa amagar-se sovint. Poc a poc el perill es va acostant a la vida tranquil.la d’Aaricia i Jolan, aprofitant que Thorgal és lluny a la recerca de queviures. Aquest és un àlbum on realment hi ha bones dosis de terror, ben treballades i que podrien haver estat determinants si no fos per un final abrupte i poc convincent. És un dels aspectes destacables d’aquesta aventura… el guionista es preocupa més de ser subtil que de mostrar-nos cap lluita o batalla. I el dibuixant, Rosinski, cada cop perfecciona més el seu estil realista. Fins hi tot els colors semblen acompanyar la vida relaxada i un pèl trista de l’autoexili a l’illa.

Un història de Thorgal sense Thorgal doncs, on coneixerem millor a Aaricia i una mica més a Jolan, però una aventura que sembla de farciment en espera d’altres més desenvolupades.