Molt sovint s’han emprat animals en diferents històries per reflectir molts trets del caràcter humà, tant les virtuts com els defectes. Des de les fàbules infantils fins a crítiques accentuadíssimes a la nostra realitat com les que feu George Orwell amb La rebel.lió dels animals, aquests han estat utilitzats com a metàfora literària sobre el comportament i l’ambició humana.
Deixant de banda els moralitzadors contes infantils, la meva primera incursió amb una novel.la protagonitzada per animals va ser amb La Señora Frisby y las ratas de Nimh (fa segles… sic!). Poca cosa recordo d’aquella història juvenil excepte que em va agradar per la seva originalitat (allò de que hi hagués rates més intel.ligents que els humans m’apassionava). Anys més tard, i ja introduint-nos en un terreny més èpic llegia La canción de Cazarrabo, una petita odissea romàntica protagonitzada per un gat que cercava la seva estimada. Tot i que em caldria una segona relectura per poder opinar com cal d’aquesta novel.la sé que em va deixar només mitjanament satisfet. I ara ha arribat el torn a un clàssic com La Colina de Watership (El turó de Watership en català), que he tingut oculta a la pila de llibres pendents des de que fa dos anys la vaig comprar a un preu irrisori en un mercat de segona mà. Inconscient de mi per no rescatar-lo abans.
La Colina de Watership és una novel.la de conills; una història èpica de supervivència, raptes, setges, exploració, persecucions, batalles i molta aventura… vista i sentida per conills. Entenem doncs que per als conills uns quants quilòmetres quadrats són tot el món conegut, que parlar amb altres conills lluny de la conillera pot representar escoltar un altre dialecte i una nova forma de pensar o que comunicar-se amb una gavina pot voler dir que aquesta no construeixi bé les frases – gran personatge el de Kejaar-. És impactant veure com les situacions més intrascendents per un humà, com poden ser travessar un riu d’uns metres d’ample, deslligar una corda o utilitzar el que ofereix la natura per avançar en un viatge pot resultar una veritable epopeia per un conill.
Un aspecte que m’agrada destacar de l’obra és que l’autor no pretén explicar una història humana encarnada en uns conills. No es deixa endur pel romanticisme que podríem trobar a La Canción de cazarrabo, si no pel sentit comú. Tot el que fan els conills, tot el que pensen i la manera en què actuen és sota la seva mirada i la major part dels seus descobriments estan condicionats a la seva intel.ligència. L’escassa capacitat de raonament, el pes dels instints més bàsics com la supervivència i la reproducció… tot plegat és part de la vida quotidiana dels nostres protagonistes. Adams, això sí, hi afegeix uns quants tocs personals: la creació d’una cosmologia pròpia amb creences al voltant de la natura i de llegendes de gran guerrers conills del passat que cuidaven del seu poble que va intercalant subtilment en el llibre –les magnífiques històries del mític conill El-Arairal- i que són exemples de com l’autor vol transmetre més profunditat a la seva obra. La visió dels conills es basa doncs en l’experiència i en les llegendes que arrosseguen amb ells generació rere generació. Aquests contes però no són un simple afegit de l’autor, són una base per entendre l’origen i la transmissió de les grans epopeies de tots els temps. El mateix llibre n’és una.
La història parteix del misticisme doncs un dia, Quinto, un discret conill pateix unes visions desastroses sobre el futur de la conillera on resideix. Només Avellano, un jove conill cridat a realitzar grans gestes, Pelucón, un temerari guardià i alguns altres creuen les profecies del visionari Quinto i fugen de la conillera per fundar-ne una de pròpia. El viatge per trobar un bon assentament on començar una nova vida, així com les aventures lligades als instints de reproducció dels conills seran el plat principal de la novel.la. I quin plat! Degustar-lo ha estat una experiència fascinant… la barreja entranyable que pot proporcionar qualsevol saga èpica i l’enyorança per personatges i arguments de quan érem (una mica) més joves.
L’autor ens ofereix doncs, una extraordinària novel.la d’aventures on podem entreveure moltes capacitats humanes (lideratge, misticisme, tirania) però amb l’afegit d’estar tractat sota una perspectiva molt diferent, més arran de terra, més visceral i primitiva però també amb algun toc moralitzador del que no s’ha pogut escapar l’autor. Els personatges resulten molt propers, i noms com Avellano, Pelucón o el general Mostazo passaran al fons dels nostres records sense cap mena de dificultat. Fins hi tot l’existència d’un capítol literalment titulat com Deus ex machina, que normalment és un recurs que menyspreem els lectors, en aquest cas quasi està justificat.
Una història imprescindible, apte per totes les edats. No us la deixeu perdre. Trobareu l’equilibri perfecte entre les nostres novel.les juvenils i l’èpica més fascinant
|
|