CONFLICTES
Hard questions
(1996)

Ian Watson

Editorial:
Pagès editors (2004)

Col.lecció:
Ciència Ficció

Núm: 15

Pàgines: 487

Una vegada més cal agrair a l’editorial Pagès que ens porti una traducció al català d’una obra de ciència ficció que no té previst convertir-se en un best-seller, o sigui que no es ven sola si no que cal anar a comprar-la expressament. El risc d’oferir un producte així en el món de la ciència ficció és gran però ens impulsa a creure que potser algun dia puguem assolir el mateix nivell de traduccions d’obres d’aquesta temàtica que en qualsevol altre llengua. En aquesta ocasió tenim davant nostre la segona traducció al català, realitzada en ambdós casos per Eduard Castanyo, d’una obra d’Ian Watson.

Si una cosa m’ha quedat clara d’aquesta autor és que no enganya al lector, o almenys no massa. Ja en el seu pròleg, escrit expressament per l’edició catalana de la novel.la, ens avisa que ha col.laborat amb Stanley Kubrick en el guió de la pel.lícula I.A i que ha escollit la visió del director alhora d’estructurar la seva novel.la.

Bé, aquesta afirmació de principis traslladada al paper significa 113 capítols molt curts que imiten –o podrien imitar- les escenes d’una hipotètica pel.lícula. Però anem a pams: Que l’autor s’hagi decantat per oferir-nos capítols breus o molt breus no significa que l’obra no pugui tenir interès, ans al contrari: Aquest fet propicia que la lectura del llibre assoleixi velocitats increïbles... total –penses-, el proper capítol només té dues pàgines...llegim-lo ara.

Clara és una experta en intel·ligència artificial. Acompanyada del seu amant, Jack, realitzaran un viatge al desert d’Arizona per participar en un congrés i visitar unes instal.lacions on s’està fabricant el primer ordinador quàntic del món. Però les coses es torçaran quan diverses faccions entren en joc per aconseguir l’ordinador i quan un guru boig que promulga una nova religió basada en el sexe lliure s’interessi per Clara.

Watson va tenir una idea molt interessant però crec que no va saber com desenvolupar-la en una novel.la; potser hagués estat més ben integrada en un conte o una novel.la curta. La seva solució va ser crear una colla d’escenaris on ambientar aquesta idea i mirar de fer passar una estona entretinguda al lector. I fins aquí ho aconsegueix. La llàstima és que l’escenari, l’embolcall de la idea resulta poc estimulant pel lector i aquest a més, sembla dissenyat només com a plataforma on es desenvolupen una sèrie d’escenes d’acció que més tard es vulguin inserir en un film.

L’autor és capaç de barrejar elements de física quàntica, d‘intel.ligència artificial i d’universos paral.lels sota una sola premissa: Si es construís un ordinador quàntic, el qual per resoldre les ordres que se li han donat utilitzés universos alternatius, resoldria qualsevol operació –incloent encriptacions- en qüestió de segons. A més esdevindria conscient de sí mateix. En aquest sentit, Watson postula teories molt particulars sobre l’autoconsciència del cervell o la semblança de funcionament que hi pot haver entre el funcionament d’aquest i un ordinador quàntic.

Watson però, no es mulla massa amb aquestes propostes... les deixa sobre la taula i fa que els seus personatges juguin amb ella però sense tocar-les realment –excepte al capítol 46 quan Clara experimenta en pròpia pell el funcionament d’una caixa de Schrödinger-. Aquests personatges esdevenen una excusa per que protagonitzin persecucions, segrestos i tiroteigs diversos mentre les propostes, les idees, envelleixen sobre la taula i en el fons de les nostres ments esperant que l’autor hi dediqui una mica d’atenció. Tot plegat per arribar a un final caòtic que tanca la novel.la correctament però ens frusta una mica les expectatives creades al començament d’aquesta.

Hem de tenir clar que qualsevol bona idea cal ser recolzada per personatges interessants, uns bons escenaris i un treballat argument de rerefons. L’autor anglès ho intenta però crec que se li escapa de les mans i sovint tenim la sensació que tot i la increïble rapidesa en que es llegeix la novel.la, aquesta posseeix un bon gruix de palla, de capítols que tot i curts només hi són per omplir pàgines.

A Watson el tema dels universos paral.lels sembla que li agrada i li hem de reconèixer un bon intent d’explicar-los de forma més o menys científica però li manca la visió especuladora hard que un Greg Egan pot aportar o l’elegància i la ironia d’un plantejament més soft com el de Frederic Brown a Universo de Locos per aconseguir una obra rodona. Una novel.la doncs recomanable pels afeccionats a les teories dels universos infinits on hi trobaran diversió i especulació, però no a parts iguals.

Eloi Puig, 26/09/07