cristales de fuego

(2007)

José Antonio Suárez

Editorial:
Parnaso (2007)

Col.lecció:
Vórtice

Núm: 08

Pàgines: 201

Si ens trobéssim atrapats en el cos d’un tapir parlant que posseeix la ment i la personalitat d’un escriptor mort temps enrere, autor de les aventures de la franquícia dels Elfs Galàctics ® potser també assumiríem el seu caràcter cínic i els vicis d’aquest curiós protagonista-narrador de Cristales de fuego, Simón Daldasarre. Si a aquest estrambòtic personatge li afegim un humà esclavitzat mentalment per un alienígena que no para de rebentar-se grans de pus, una investigadora planetària que juga a diplomàtica i una sèrie d’éssers també extraterrestres cadascun més estrany i curiós que l’anterior ja tenim l’equip ideal per protagonitzar una bona comèdia galàctica.

Però el cas és que José Antonio Suárez no ha escrit una comèdia, si no un space opera en tota regla: Conflictes diplomàtics, grans batalles espacials, viatges per la galàxia, descobriments fantàstics, intriga, persecucions... tot plegat escrit amb un dinamisme increïble on es combina tan l’humor subtil com els tocs hard en un argument que comença amb un acomiadament improcedent per poc a poc transformar-se en una història de proporcions còsmiques.

Avui en dia poc es pot inventar dins aquest gènere d’aventures, de grans imperis i de conflictes intergalàctics que és l’space opera. No cal cercar sempre la originalitat i en  aquest cas Suárez tampoc ho fa: Ens trobem amb una galàxia –la nostra per cert-, poblada d’infinitat de races amb unes tecnologies si fa no fa equivalents les unes a les altres, les quals els permet viatjar a través de túnels quàntics i acostar distàncies que d’altra manera serien insalvables. Per una banda tenim les cinc grans races que gestionen la galàxia, entre elles la humana que per cert aquí no és tractada precisament com una de les “bones”. En contraposició tenim la ALC -Associació de Lliure Comerç-, un cúmul de races menys poderoses que es van unir per fer front als interessos econòmics de les cinc grans. I en mig de totes aquestes grans potències una estrafolària colla formada pels personatges abans esmentats hauran d’ajudar a solucionar una sèrie de conflictes mentre investiguen sobre afers metafísics que poden canviar el rumb de la vida de la nostra Via Lactea.

Quan tenim diverses potències que mantenen un pau tensa, la causa que fa esclatar el conflicte, com sempre, és l’econòmica, en aquest cas el lumeni, un mineral superconductor del que depenen molts. Suárez juga amb nosaltres mentre planteja litigis territorials entre races alienígenes, incorpora atacs terroristes a les negociacions, promou les conspiracions i les traïcions d’uns en vers els altres... fins al punt que en algun moment la lectura pot arribar fer-se un pèl densa. Precisament un dels petits problemes que li trobo a la novel·la és que l’autor ha volgut concentrar massa informació en poques pàgines. Això, certament, fa que el ritme no decaigui però també provoca que haguem de llegir alguns paràgrafs dos cops.

L’autor, com deia, no escriu cap comèdia, tot i que els personatges facin semblar el contrari; en tot cas, aquests poden ser el contrapunt de temes més seriosos. L’autor no escatima recursos per fer-nos arribar teories científiques i filosòfiques narrades amb estil i desimboltura. Ens parla d’aquests temes mentre també hi incorpora la metafísica, però tot plegat amb la suficient mà esquerra com per també afegir-hi l’humor i el cinisme de Simón Daldasarre, el nostre tapir parlant, i dels altres membres de la tripulació de la nau Xonxo.

Una novel·la doncs força rodona, coherent i molt entretinguda que potser peca d’un ritme massa vertiginós en certs moments i de no donar temps al lector per assimilar les complexíssimes relacions polítiques d’aquest univers tan ric en races, planetes i cultures però que compleix amb el que promet la contraportada, que no és poc.

Eloi Puig, 19/11/07