LA ESPADA ROTA
The broken sword
(1954)

Poul Anderson

Editorial:
Alianza editorial (2006)

Col.lecció:
Runas

Núm: ---

Pàgines: 286

Altres edicions:

1992 Anaya. Última Thule, 1

De tots és sabut que el gènere fantàstic és tan vell com la mateixa humanitat. Els nostres avantpassats s’afartaven d’imaginar històries èpiques, primer emparades sota la pròpia influència de llurs mitologies, més endavant incorporant-hi elements propis.

I aquest recurs, aquesta simbiosi d’ingredients entre el vell i el nou, les històries clàssiques i les innovacions en forma de granets de sorra que aportava cada autor s’ha repetit sempre i probablement continuï així. Es clar que a vegades un autor dóna un toc d’atenció o fins hi tot assenta noves bases i pot fer tremolar els seus mateixos fonaments. Tolkien fou un d’aquests trangressors, no per què inventés res de nou si no per que el que va escriure – òbviament parlem de la seva obra entorn a la Terra Mitjana- va inspirar a infinitats d’altres autors. Tolkien utilitzà aquella simbiosi de què parlava anteriorment: Barrejà la mitologia nòrdica amb elements propis i creà la novel.la fantàstica més influent del segle XX: El Senyor dels Anells.

Però aquell mateix any de publicació, 1954, un autor americà de pares escandinaus també oferia al públic una obra fantàstica: La espada rota que és el llibre que ara ens ocupa. Una novel.la que utilitzava les mateixes bases que la magna obra de Tolkien – mitologia escandinava- per oferir-nos una història de passions desenfrenades, batalles, amors, odis, màgia i molta aventura. L’autor fou Poul Anderson, un escriptor que cultivà la fantasia heroica – és un dels autor que continuaren l’obra de Conan per exemple- però que fou més conegut pels seus treballs en l’àmbit de la ciència-ficció, un autor que no va poder lluitar contra l’ombra de l’omnipresent Tolkien però que imaginà una obra fantàstica que actualment podria rivalitzar amb qualsevol altra.

La espada rota, com deia, beu de les mateixes fonts mitològiques que El Senyor dels Anells, però les tracta de diferent manera, potser més acostant-se a la realitat imaginada pels víkings i llurs avantpassats. Aquí trobem elfs, gegants, nans i trolls; bruixeria i guerra, sang i passió… però Anderson ens delectà amb una obra més violenta, més desenfrenada: Els elfs no tenen sentiments i de poc es diferencien de llur contrincants, els trolls; l’incest, la violació, la manca d’ètica i d’honor són el pa de cada dia tant entre els elfs com entre els trolls – només cal veure el concubinatge voluntari de les dames elfes-; en canvi els humans viuen sota l’ombra d’un món màgic – Faerie- que s’estén per tota Europa en una dimensió paral.lela, de manera que només els que tenen el do de la Vista Encantada poden contemplar-lo. Aquest espai màgic, coexisteix amb la nostra realitat, amb els nostres territoris.

Però la nostra història comença en el món dels homes, a la costa est de l’actual Anglaterra, en plena efervescència víkinga. I comença amb un intercanvi d’un nadó humà per un altre nascut per mitjà de la màgia èlfica del ventre d’una troll presonera. Imric, comte èlfic d’Anglaterra és qui roba el nadó i el substitueix per un altre d’igual, nascut de l’abominació i la tortura. El nen robat, Skafloc, viurà entre la fredor dels elfs mentre espera el destí funest representat per una espasa trencada regal del mateix Odín. L’altre nadó, Valgard creixerà entre els homes, esquerp i poc estimat, fins que les manipulacions dels que tenen més poder que ell l’instigaran a cometre els crims més esgarrifosos. Skafloc i Valgard estan condemnats a combatre, a moure exèrcits i a liderar els seus pobles adoptius, mentre són observats per l’atenta mirada d’uns déus que usen a llurs criatures com a peons en un joc de mort i destrucció. L’autor juga, doncs, amb els sentiments humans dels dos protagonistes per escriure una trama plena de tragèdies i desesperança. 

L’escenari es completa amb la batalla de creences: Mentre que els déus pagans propis de cosmogonies nòrdiques –Odín, Thor, Loki- o cèltiques, campen encara per Faerie -l’autor fins hi tot fa esment d’éssers sobrenaturals propis d’altres cultures i religions com els faunes grecs o els djinns àrabs-,  un nou Déu, el Crist blanc, està arribant del sud i està convertint a la majoria dels pobles escandinaus. Una batalla subtil però que és present a tota la novel.la: La pèrdua de poder dels déus tradicionals a causa de la creixent influència que exerceix la religió cristiana gràcies a la protecció que ofereix sobre els homes batejats significa no només que els déus d’Asgard –els Asos- perdin pes si no que tot el món màgic estigui condemnat a desaparèixer tard o d’hora.

Com a petita pega caldria dir que l’autor parla de la mitologia nòrdica com si tothom la conegués de manera que en més d’una ocasió se’ns escapen detalls. Anderson no ha cregut covenient explicar els perquès de molts conceptes d’aquesta mitologia; molts d’ells seran sobradament coneguts pel lector com és el cas dels bersekrs o del paper d’alguns déus (Odín, Loki…) però altres possiblement s’ens escapin i és llàstima doncs ens haguessin ajudat a tenir una visió de conjunt més profunda. Per exemple l’origen de l’espasa Tyrfing que per la majoria dels lectors “només” és una espasa trencada però que amaga un simbolisme i una història molt més grans del que sembla a priori.

I el millor de tot és que la novel.la no arriba a les 300 pàgines. Anderson sap condensar amb un estil viu i una prosa entre poètica i subtil, una història que no deixa mai el to èpic i que demostra una vegada més que les les coses bones, si breus, més bones són. Si hagués narrat aquesta història setanta anys abans, seria un exemple clar del moviment romàntic. Les seves influències posteriors no són tan clares com les de l’obra de Tolkien, però si cerquem una mica podem veure com certa famosa espasa empunyada per l’Elric de Michael Moorcock té més d’una similitut amb Tyrfing o com Jack Vance a mitjans dels anys vuitanta, intentaria lligar una història similar plena de raptes, tragèdies, viatges, i molta mitologia –en aquell cas cèltica- amb la seva trilogia de Lyonesse però on els resultats serien menys contundents.
 
La espada rota doncs és un clàssic a recuperar, una novel.la que qualsevol afeccionat a la fantasia heroica hauria de tenir com a llibre de capçalera.