|
La màgia a les cases velles, a les grans mansions, s'ha tractat de diverses maneres dins d'aquest petit món que és la literatura fantàstica. Unes vegades per sembrar el terror pur i dur com a la malsana Mansió Belasco recreada en el clàssic de Richard Matheson La casa infernal; altres per incorporar un argument potser més pròxim a la ciència-ficció -el magnífic conte de César Mallorquí "La casa del doctor Pétalo" és un bon exemple-; en canvi en ocasions aquests casalots enigmàtics són tractats des d'un punt de vista més fantàstic, més irreal i màgic. Els passadissos i les ombres amaguen secrets magnífics i les portes no sempre donen a habitacions tancades.
El propi autor dedica aquesta novel·la a obres com Les cròniques de Narnia o Gormenghast. Les influències, doncs, són allà i no s'amaguen. De fet al final del llibre es troba un complet article d'Arturo Villarubia sobre les obres que han influït i encaminat a James Stoddard a la creació d'Evenmere, la gran mansión. La qüestió és que Stoddard ha sabut conrear la faceta de la casa fantàstica en un argument amb elements clàssics que beuen de les fonts esmentades i d'altres més nous, de vegades irreals, però que entren amb una facilitat sorprenent dins els nostres cervells.
Evenmere és un gran misteri. Uns diuen que va ser construïda per Déu, altres que controla el destí de centenars de mons, fins i tot de l'univers sencer. Per a Carter Anderson és la llar on va viure de petit, al costat del seu pare i dels seus criats, i per a ell només és un lloc on jugava fins que, per la seva seguretat, va ser exiliat a l'exterior, al món real.
Les aventures de Carter Anderson seran de caire iniciàtic: semblen una versió modernitzada i més adulta d'Alicia al País de les Meravelles. Carter haurà d'entendre el funcionament de la mansió, la seva essència, fer front a les pors de la infantesa i combatre el caos. Perquè el mateix univers pot córrer perill ara que el corrent anarquista -paradoxalment representat per un policia- està prenent el control de diversos regnes integrats dins d'Evenmere. Una lluita entre el Bé i el Mal que aquesta vegada canvien de nom per convertir-se en l'Ordre contra l'Entropia, o, el que és el mateix, l'anarquia i el desordre. I aquestes dues forces de la naturalesa conflueixen en un punt determinat, la mansió d'Evenmere, on el seu senyor ha de mantenir-les en equilibri. El problema és que el senyor fa anys que ha desaparegut a l'interior de la casa.
Stoddard planteja un argument complex, escrit amb bones paraules i amb una prosa molt franca. Aporta unes petites pinzellades de la infantesa de Carter però fins al retorn del seu exili no comprenem la importància real ni l'abast que té la mansió. Posseeix centenars de passadissos secrets i de portes que et porten a altres mons, a altres parts de la casa, aparentment estenent-se fins a l'infinit. La mansió es desplega fins on la imaginació de Stoddard és capaç d'arribar. Així doncs, el gust pel desconegut i el misteri estan servits i si a sobre trobem un personatge perdut que ha de descobrir els secrets que s’amaguen a Evenmere el sentit de la meravella i l'aventura cobren forma i es converteixen en protagonistes.
La fantasia es barreja amb la metafísica, els corredors i els passadissos condueixen sovint cap a més preguntes, que no pas a obtenir respostes. Els escassos personatges que poden resoldre el misteri, cas del genial Jormungand, el dinosaure-drac de l'àtic, no tenen especials ganes de concretar els seus discursos ambigus. Tot això pot fer pensar que la mansió d'Evenmere, la veritable protagonista de la novel·la, és una al·lucinació capritxosa d'un autor seguidor de Dick, però no és així. Les explicacions dels perquès no vénen al cas quan podem gaudir d'una aventura fantàstica com aquesta.
Malgrat l'extrema desmesura dels seus plantejaments, l'argument està ben lligat ja que l'autor realitza grans esforços per dotar de coherència la història. Tanmateix de vegades sembla posseir un estil carregós i barroc, però aviat ens adonem que això no és cert i que les descripcions de les innombrables sales, les imatges de vegades incomprensibles que ens arriben, flueixen i són acceptades per la nostra ment amb tota facilitat. Sembla que la mateixa prosa de l'autor s'adapti a les nostres expectatives, com la mateixa casa.
Molt recomanable, doncs, per a tots aquells que desitgin gaudir d'un sentit de la meravella que tenien oblidat amb una història singular que de segur obtindrà en la ment del lector un racó, un espai propi on ser recordada
Eloi Puig, 20/07/07
|
|
