MIASMA 6

(2007)

Diversos autors

Editorial:
Edicions Miasma (2007)

Col.lecció:
Miasma

Núm: 07

Pàgines: 74

El sisè número en castellà de la revista Miasma aposta per relats força elaborats, d’extensió potser més elevada que en altres números. El nivell d’aquests és força homogeni i excepte en algun cas tots ells et deixen un bon gust de boca. Sense ser excepcionals mantenen una línia força interessant.

Chalala és un conte d’estructura clàssica, de venjances funestes, de pactes amb el diable, amb el mal; però ambientat en un lloc exòtic, en una illa caribenya a finals del segle XVIII. És una història típica d’amors i desamors, que barreja ritus vudús i passions descontrolades. Ben portat però potser poc original. En tot cas un conte narrat amb el mestratge que posseeix David Mateo.

El cable és un relat que combina el terror amb la ciència ficció. Es centra més en la por al desconegut, amb no saber què passarà en una situació de malson. Tot comença quan una tripulació desperta de la hibernació lligats amb cables i penjats d’un precipici. Interessant.

Pura física és una història que a través d’un estil hard ens fa plantejar algunes preguntes més que interessants entorn als viatges en el temps i els universos paral.lels. En algun moment pot semblar una mica enrevessada però l’autor s’esforça per presentar-nos una història coherent. Potser el final és una mica brusc però el desenvolupament de la novel.la l’he trobat ben aconseguit. Una història que té una mica de tot: Una lleu intriga, un pèl d’aventura i sobretot especulacions emmarcades en la pura física.

Aquí yace Arcadio Buenaventura és un relat de caire clàssic que juga amb el terror sobrenatural entorn a l’obsessió que pateix el protagonista sobre un objecte combinat amb el seu ressentiment en vers al seu germà. Un estil desigual que avança a batzegades i que no acaba d’atrapar-nos.

El mazo és un bon conte de terror que usa amb intel.ligència l’atmosfera solitària d’un casa que ha deixat en herència un pare possessiu. El fill veurà com poc a poc el terror s’anirà apoderant d’ell. La prosa de Tamparillas et fa estar atent i concentrat en una història que si bé no és molt innovadora, si és molt digna de pertànyer al gènere de la por.

El paraiso perdido. Un conte original que combina la barreja de ficció i realitat que podem trobar en un escriptor que escriu sobre ell mateix. El fet però, és que li manca èmfasi al relat. L’autor utilitza un estil molt pausat, sense diàlegs, poc viu. La  manca de ritme provoca que el conte no s’enlairi, tot i el toc d’originalitat final.

La Charca. Llegir aquest relat et trasllada irreversiblement al món macabra de H.P Lovecraft: Llegendes de civilitzacions antigues, éssers deformes que caminen en la foscor dels pantans i dels soterranis més foscos, ritus salvatges d’adoració... en tot cas Antonio M. Arbonés no crec que s’amagui de dites influències i ens presenta un relat que no crec que cerqui res més que entretenir-nos en una voràgine d’acció i aventura amanit amb alguna dosi d’intriga. Potser la llàstima és que l’autor no hagi acabat de lligar els elements d’aquesta intriga i s’hagi dedicat més a mostrar-nos les lluites entre el protagonista i els éssers sobrenaturals. L’estil a vegades un pèl carregós sobretot per la tendència de l’autor a utilitzar els diàlegs integrats enmig de la conversa.