NO EM DEIXIS MAI
Never let me go
(2005)

Kazuo Ishiguro

Editorial:
Empúries (2005)

Col.lecció:
---

Núm: 47

Pàgines: 317


Altres edicions:

ESPANYOL:
2005 Círculo de lectores

2005 Anagrama. Panorama de narrativas, 618

A vegades la ciència ficció serveix per apropar-nos a temes socials que d’altra manera no ens plantejaríem. A vegades tot allò que fa vint anys era ciència ficció, avui dia és quasi una realitat i ho tenim a tocar. A vegades, apareixen llibres que sense cap mena de complexes combinen tot això per oferir-ho al gran públic: una novel.la que parteix d’una premissa científica, per desenvolupar-se sota la mirada de la crítica social, de la por a tot allò que encara ens és desconegut i que la ciència ens portarà més aviat del que ens pensem.

No em deixis mai és una novel.la que ens parla de clons. Una obra escrita per Kazuo Ishiguro que especula sobre la vida d’éssers copiats, clonats i del futur que tenen com a donadors d’òrgans vitals; però a diferència del que seria habitual en certes novel.les de tipus thriller on hom pot imaginar-se als clons rebelant-se, lluitant pel seu futur i per llurs condicions de vida (un exemple que s’escau perfectament seria el de la pel.lícula La isla), aquí Ishiguro ha plantejat la novel.la amb uns altres objectius: Fer-nos arribar la percepció que tenen els protagonistes a través de la seva infantesa i adolescència del món que els ha tocat viure.

L’autor dissenya la seva obra perquè els personatges no tinguin quasi cap mena d’empenta per escapar d’un final a priori ineludible. L’espera del pitjor resideix més en la ment del lector que en la dels personatges. Aquest punt potser resulta poc creïble però és la vessant que ha escollit Ishiguro: La de mostrar-nos la relació especial entre tres amics, no la vessant més impactant o desenfrenada que podríem veure o llegir en un thriller. Aquests tres amics seran els protagonistes absoluts de la història. Les pors, alegries, esperances i la omnipresent resignació ens seran transmesos en primera persona per la Kathy, una alumne que actualment treballa de cuidadora de donants, dels seus antics amics i companys. Tot plegat fa que llegir la novel.la esdevingui un exercici molt intimista.

Per una banda la idea de tractar persones que han estat creades com a simples donants, talment fossin animals de granja, és molt engrescadora. Ishiguro hi aporta la sensibilitat necessària i una prosa fàcil d’assimilar. Però per l’altra, crec que l’autor descuida una mica l’argument per centrar-se massa en les percepcions i sentiments dels protagonistes. Contínuament la narració va endavant i endarrere explicant situacions poc interessants on s’intueix que l’autor pretén crear un vincle sensible entre els personatges i el lector. I ho aconsegueix en bona mesura, però el ritme se’n ressent. Una vegada s’han llegit els primers capítols es té la sensació que no passa res. Ishiguro té prou talent com per mantenir-nos units a la lectura amb petites dosis d’informació sobre la situació en que es troben els personatges, però el ritme, l’addició que podia presentar el plantejament del llibre queda desplaçat a un segon terme.

Podríem trobar molts conceptes que es podrien desenvolupar en la novel.la però l’autor hi passa  per sobre: No existeix cap debat sobre la clonació o sobre les seves aplicacions, hi ha una desvinculació total entre el què passa al món i l’escola de Hailsham on resideixen els alumnes… Ishiguro exclou encetar qualsevol discussió o debat entorn a la premissa inicial per abocar-se a descriure’ns el comportament i la vida quotidiana dels alumnes. 

Així doncs, una novel.la de ciència ficció, disfressada de narrativa general, dirigida a tots els públics i que podria sembrar algun que altre precedent, doncs una part la ciència ficció és això: Ensenyar-nos el que tenim davant, el que arribarà d’aquí a poc temps, perquè no ens agafi desprevinguts.