PIES DE BARRO
Feet of clay
(1996)

Terry Pratchett

Editorial:
Plaza & Janés (2006)

Col.lecció:
Mundodisco

Núm: 19

Pàgines: 361

Serie:
Mundodisco

Lectures relacionades:
Guardias! Guardias
Hombres de armas

Resulta inquietant que amb les nombroses novel.les de la sèrie Mundodisco que hi ha al mercat, encara existeixi certa expectació sobre la darrera en traduir-se i en publicar-se. Quin és el secret que amaga Pratchett per que els seus llibres continuïn venent-se per milers? Alguns opinaran que el seu delirant sentit de l’humor fa que… delirant? Potser al començament sí, però ara aquest humor vessa intel.ligència i sàtira pels quatre costats… Altres afirmaran que el carisma dels seus personatges és el que… carisma? Certament els seus personatges tenen aquesta qualitat… entren bé  al lector però també pateixen el problema de la repetició dels seus rols novel.la rera novel.la; això comporta que allò que ens feia somriure en un volum, no té perquè fer-nos riure ara…

En fi, no vull semblar pessimista perquè en el fons la novel.la m’ha agradat. Només que em dóna la impressió que cada vegada sóc més exigent amb aquesta sèrie i que potser no ho hauria de ser. Tinc la sensació que si llegís per primer cop un llibre del Mundodisco riuria com un boig i el recomanaria a tothom, però que ara, després d’una quinzena de novel.les, sembla que només els pugui aconsellar a aquells freaks que segueixen la sèrie o a alguna persona a qui vulgui aixecar l’ànim. I  no perquè el llibre no estigui a l’alçada de la resta, de fet molts els darrers volums es troben entre els millors (Dioses menores, Hombres de armas, Tiempos interesantes…) si no perquè em sap greu no gaudir de la seva lectura tan com al començament, allà a finals dels anys vuitanta, quan els primers volums corrien a càrrec de la col.lecció Fantasy.

Pies de barro és la tercera entrega de la subsèrie de La Guàrdia. I haig de dir que és la sèrie que més m’està agradant de les encetades per Pratchett en aquest particular univers satíric. Què té La Guàrdia que no tinguin les altres sèries? Res en especial, simplement uns arguments molt coherents que parlen de qüestions molt properes com la política (sí, heu llegit bé), la monarquia o el sistema del funcionariat policial. Potser el fet de desenvolupar-se en aquesta fantàstica ciutat que és Ankh-Morpork, aquesta còpia paranoica de la Lankhmark que va imaginar Fritz Leiber, ens dóna un punt de referència on assentar la nostra ment i on trobar-hi alguns dels personatges més ben perfilats del Mundodisco: El Patrici, Zanahoria, i sobretot el (ara) comandant Samuel Vimes.

Tanmateix, el tema dels personatges és controvertit; l’autor ens refrega el carisma i la simpatia que desperten tots ells i aprofita això per no entrar-hi a fons (a més, a la majoria ja els coneixem de les novel.les prèvies). Això vol dir que sí, que continuem gaudint del comandant Vimes, del capità Zanahoria, d’Angua o de Detritus però que també estaria bé començar a percebre algun canvi en els seus tics i en el seu tarannà, sobretot en els personatges que acompanyen la sèrie des del començament: Zanahoria, Colon o Nobbs.

Pies de barro continua l’acció allà on la va deixar Hombres de armas (la millor de la sèrie per ara). Òbviament és una novel.la autoconclusiva que pot llegir-se de forma independent però si ens empapem abans de les anteriors la gaudirem millor. La qüestió és que Ankh-Morpork trontolla per dues raons de pes: La primera perquè el gòlems s’estan comportant de forma estranya: Tenen reunions secretes, caminen de nit pels carrers… vaja que fan alguna cosa més a part de treballar les 24h i això no s’entén d’un éssers que no estan vius i que són considerats com màquines- i la segona perquè algú sembla voler enverinar al Patrici… les dues raons poden resultar igual d’escruixidores i preocupen a la població i als gremis. Ningú sap que està passant amb els gòlems i ningú s’atreveix a pensar que passaria si faltés el Patrici. Naturalment la Guàrdia ha d’encarregar-se de resoldre la situació i ho farà utilitzant tècniques revolucionàries fins ara mai vistes… ho sigui investigant en plan CSI, introduint un nan alquimista que s’encarrega de rastrejar certes pistes químiques.

L’evolució del cos de guàrdia de la ciutat és probablement el millor punt d’aquesta sèrie. La incorporació de nous reclutes, el començar a córrer darrera els malfactors (i no davant) o simplement el fet d’iniciar investigacions fan que el mateix cos de la guàrdia sigui un ent viu que evoluciona i creix amb el temps. Si a l’anterior volum, Pratchett satiritzava els conflictes racials i ètnics dels nous membres de la Guàrdia, en aquesta ocasió s’atreveix a riure’s de forma sana de l’igualtat de gènere o de parodiar les històries de robots de la CF, utilitzant per aquests fi els gòlems.

Pratchett li té agafada la mesura a les novel.les de La Guàrdia i té prou talent com per tancar els nombrosos esquemes oberts i fer-nos passar una estona més que entretinguda. Uns afirmaran que aquest és un llibre més ambientat a l’univers del Mundodisco, altres que és una de les bones novel.les de la sèrie, tot dependrà de diversos factors com ara la quantitat d’històries del Mundodisco que coneguin, o l’ordre en que les hagin llegides, (després de Dioses menores, qualsevol altre novel.la sembla més poca cosa, però després de llegir El Segador, totes semblen boníssimes).
Però sigui quina sigui la opció, predestino a Pratchett una carrera molt fructífera encara, ni que sigui gràcies als afeccionats que ens acabem comprant la majoria dels seus llibres i gaudim amb l’expectació que provoca qualsevol nova publicació… déu ser cosa de la particular màgia del Mundodisco.