EL ROBLE Y EL CARNERO
The oak and the ram
(1973)

Michael Moorcock

Editorial:
Martínez Roca (1994)

Col.lecció:
Fantasy

Núm: 39

Pàgines: 176

Saga:
Crónica de Corum y la mano de plata

Lectures relacionades:
El Toro y la lanza
La Espada y el corcel

Segon volum de les Cróniques de Corum y la mano de plata que continua de manera desigual les aventures de Corum començades a El Toro y la lanza.

En aquesta part central de la trilogia Corum ha de rescatar al Rei de totes les tribus mabden que està presoner dels Fhoi Myore. Aquest rei és l'única persona capaç d'unir a totes les tribus i enfrontar-se a l'amenaça que suposen els exèrcits d'aquests éssers vinguts d'un altre pla (dimensió).

Aquí s'acaba l'argument. Una linia argumental clàssica amb força acció però que perd una mica aquell sentit pseudofilosòfic que es podia entreveure a la primera part i que era un dels punts interessants que tenia. Moorcock es dedica a explicar-nos més i més aventures de Corum i els seus companys per ajudar als humans que el van invocar des del futur.

Crec que aquesta segona novel.la ha perdut una mica de frescor respecte a la primera. Els esdeveniments han avançat poc i l'autor es dedica a introduir profecies i llegendes a tort i a dret per justificar que l'argument acabi sent coherent (que ja és molt). A Moorcock li reconeixo els seus intents de donar una visió profunda a la saga mitjançant la introducció de personatges i històries pròpies del passat, però el fet que els personatges sempre hagin d'anar a cercar alguns dels "tresors" sidhi deixats convenient ment per ajudar en el futur, torna a col.locar el concepte de "destí" en un punt massa evident, dons a l'igual que a la primera novel.la ens dóna la sensació que tot ja està escrit i que faci el que faci el nostres heroi, serà el que aquest "destí" hagi escollit.

La lectura és tan amena com a la primera part i això salva una mica la novel.la perquè la linia argumental es va fent cada cop més senzilla i a l'autor sembla que se li vagin acabant les idees (o potser les guarda pel final de la saga). La qüestió és que Moorcock abusa de la seva visió del Multivers per fer apareixer personatges per sorpresa o per fer dreceres quan li convé. Això dóna una sensació com de que l'autor pot salvar i ajudar als poc carismàtics personatges en qualsevol moment, sense donar més explicacions que "Això forma part d'un altre pla i per tant el seu paper en aquest món és molt diferent".

No és una mala idea entrecreuar els Multiversos per donar joc a la trama però fer-ho constantment i sempre en el moment que l'heroi necessita ajuda dóna una idea de la poca imaginació de l'autor que amb una bona idea pretén escriure desenes de llibres.

Per resumir, una continuació amena, que es llegeix bé, però que et deixa amb la sensació de que l'autor no tenia ganes d'explotar les seves idees. Veurem com va la tercera part.