Quan un es posa a llegir el títol d’aquesta antologia li venen al cap diverses imatges relacionades amb naus espacials i espècies extraterrestres menja homes, vaja que si estiguéssim parlant de cinema estaríem pensant amb el paradigma de la pel.lícula de terror a l’espai: Alien, el vuitè passatger. El cas és que la temàtica que es buscava per aquest tretzè número de Libro Andromeda era precisament això: El terror en la ciència ficció. És llàstima que només una tercera part dels contes continguin aquests dos ingredients i no és per desmerèixer a la resta, si no per què això significa que el títol no ens diu tota la veritat.
La portada també impressiona, perquè de terror a l’espai o de terror còsmic en té més aviat poc. Més aviat sembla la portada d’una pel.lícula de terror adolescent o un d’aquells anuncis provocatius de la casa Benetton. Però tot això no ve el cas doncs com es diu normalment, l’important és a l’interior. I aquí sí que vull felicitar als compiladors perquè el nivell dels relats és en general força elevat. Hi trobarem, com deia, relats de terror ambientats en un entorn de ciència ficció (els darrers) i també altres més encaminats cap la fantasia. Només un d’ells podríem dir que tracta el terror sense aventurar-se en el terreny fantàstic.
He notat que la tendència en els relats de ciència ficció terrorífica és la manca d’esperança i la resignació. Estem parlant de relats que interposen un fet inabastable que no pot acabar bé. No trobarem massa happy ends o girs argumentals que provoquin heroïcitats de darrera hora. Els autors han preferit ser conseqüents amb els temes que tracten i arrossegar-los fins a les darreres conseqüències.
L’antologia comença amb dos assaigs: "Lo fantástico que llamamos terror" i "El don de lo macabro". En el fons els dos tracten del temes semblants: La lluita entre la raó i les supersticions, les pors etc... El primer s’estructura comparant descripcions i definicions de diferents autors alhora de tractar el tema del terror i tot i començar força bé, resulta una mica massa llarg i repetitiu . El segon assaig, " El don de lo macabro" no es mulla tant alhora d’opinar sobre el fenomen de la por i el terror però està escrit de forma més amena, m’atreviria a dir que és més poètic (si això és possible en un assaig) i que acaba resultant més concís.
En tot cas són un bon plantejament per una antologia de terror, tot i que m’esperava més profunditat alhora d’abordar el terror a l’espai, degut a l’esmentat títol de l’antologia.. Però centrem-nos en els contes:
Comencem parlant de David Mateo que amb el conte " Los celadores de San Patricio" ha assolit el 100% del que pretenia l’antologia: Narrar-nos una història de terror en un ambient de ciència ficció. I no és fàcil perquè és dels pocs contes que m’ha fet sentir una angoixa i un malestar constant mentre el llegia. La història ens fa patir en pròpia pell el terror, el desconcert, la por i la desesperació d’una noia que de la nit al dia es troba reclosa en un psiquiàtric mentre li insisteixen que tots els records que té fins llavors són fruit de la seva imaginació. La prova més tangible és que és a punt de donar a llum quan ella recorda clarament que el dia anterior no estava embarassada. Excel.lent.
També molt bo és el relat "Oscuro" que ens obre les portes a les pors infantils. La foscor és l’eix per on la imaginació d’un nen avançarà lluitant contra la por al desconegut, a tot allò invisible que tenim a dos pams del nas però que no podem veure. Una lluita constant entre la raó i la por en la ment d’un nen. Molt recomanable.
Jordi Lopesino ens presenta "Sin cobertura", una història original que beu de la mitologia grega per oferir-nos unes bones dosis de terror marítim. Narrat en dos temps, el conte es mostra obert i amè i resulta més que entretingut. Un final impecable com a colofó. Recomanat.
Un altre conte força interessant és "La Estrella muerta". Posseeix elements típics de la ciència ficció més cibernètica i resulten palpables algunes influències cinematogràfiques. És un conte una mica desajustat perquè s’aboca molt en explicacions tècniques sobre el funcionament de la nau, interessants, però que només posposen el desenvolupament de l’argument. Aquest és força simple en el fons: Una nau viatja per investigar la desaparició sobtada d’una estrella propera. Es suposa que ha fet oclusió i que ha format un forat negre. Però aquesta separació forçosa entre els preparatius del viatge, els temes més hard i l’aventura en sí fa que el conte resulti descompensat. Tot i això té un final inesperat que tanca la història de forma força imaginativa.
"El Templo del deseo de Satán" està molt ben escrit i parteix d’una base fosca, més a prop de la fantasia heroica que podrien trobar en les històries de Conan però sense herois musculosos. Aquí els protagonistes són els adeptes, els acòlits, les possessions infernals i tot allò que envolta el món dels sacerdots. Per moments m’ha recordat novel.les de temàtiques afins com ¡Hágase la oscuridad! El seu punt fort són els trams descriptius que l’autor aprofita força bé per submergir-nos en l’ambient.
També recomanat és "Carta a Consolación Luna", una història que s’endinsa ja de ple en el fantàstic per insinuar-nos, més que mostrar-nos els terrors de la nit i la boira. Es deixa llegir força bé. Ara, el títol no acompanya massa.
Del mateix estil és "Malsana brisa", una altra història amb fenòmens naturals inexplicables que formen part de les nostres pors. Aquí també el terror és més insinuat que real.
Si tornem a fixar-nos en la ciència ficció, ens trobem amb dues històries més: " Código de acceso" de Domingo Santos, un relat sobre l’apocalipsi informàtica i les noves regles que sorgeixen després. Ben portat però amb un final una mica fàcil.
I també a "De todos los finales, el final" llegim un conte sobre apocalipsis i genocidi... en aquest cas humà. Un conte més intimista, protagonitzat per una sola persona i més encarat a la contemplació dels temors de l’últim home lliure sobre la Terra. Curiós.
A la part més baixa hi trobaríem "Cama Dragón" i "Ese olor". El primer té la particularitat d’usar un llenguatge molt col.loquial en els diàlegs i les situacions quotidianes que et fa sentir còmode però que no et deixa veure realment el rerefons de la història. Aquesta resulta poc desenvolupada o potser és que l’autor ha pretès que el lector tregui les seves pròpies conclusions.
El segon és una història amb poca teca que es basa en el tema de les supersticions. No ens aporta cap mena d’intranquil.litat. És un conte que vol treballar el famós “per si de cas” que tots tenim al cap quan realitzem algun tipus de ritus per evitar desgràcies.
En general, com deia, un selecció força interessant de relats de terror. Pocs d’ells ens faran sentir incòmodes en la seva lectura. Només "Los celadores de San Patricio" i alguns moments de "Sin cobertura" aconsegueixen provocar aquesta sensació però la resta tenen un nivell més que acceptable que compensa de sobres la seva lectura.
Eloi Puig, 17/06/07
|