ELS VIATGERS DE LA NEGRA NIT

(2006)

Jordi Ferrés

Editorial:
Pagès Editors (2006)

Col.lecció:
Ciència Ficció

Núm: 20

Pàgines: 193

La ciència ficció és una eina que pot ser utilitzada de moltes maneres. És molt versàtil. Més d’un cop he afirmat que tan ens pot apropar a realitats llunyanes com a mostrar-nos inspirades històries del nostre present que aviat esdevindran idees pròpies de ciència ficció pel simple fet que encara no han ocorregut (però que ho faran aviat). Aquest és un exemple típic d’especulació científica, d’invents i ginys que no existeixen però que qui sap si en un futur proper es faran realitat.

Els viatgers de la negra nit és una novel.la curta i concisa que explora la realitat quotidiana dels científics, aquests personatges de base empírica però que també tenen el seu cantó idealista, que cerquen noves teories, nous recursos, noves maneres d’assolir fites en la ciència actual, que especulen amb la tecnologia que tenim al nostre abast. En aquest sentit la novel.la de Jordi Ferrés és una aplicació pràctica de com es veu i es jutja la ciència avui dia: En funció dels resultats. Qualsevol nova idea, qualsevol teoria innovadora ha de desembocar en diners per la gent que que l’ha potenciat. I Ferrés reflexa amb força cura aquests jocs d’alts nivells, aquests pressupostos per a investigació i aquests resultats que poden proporcionar la glòria o el més gran dels fracassos.

La història es centra en pocs personatges, bàsicament en un parell d’investigadors universitaris que tenen un projecte més que interessant: La obtenció de dades des d’un laboratori submarí que permetrà a diversos grups d’invetsigadors estudiar llurs branques científiques des d’una perspectiva idònia. El problema ve quan les dades no acompanyen a les teories i als supòsits preestablerts durant la fase teòrica.

La novel.la funciona bé en aquest àmbit entre institucional i acadèmic però falla en el més important: L’argument, la història en sí. Dóna la sensació que l’autor hagi tingut una idea interessant que es guarda pel final però la novel.la peca de poc desenvolupament, de poca teca per dur-nos a la boca, de l’essència de qualsevol història de ficció: El lector té la sensació que “no passa res” durant bona part de l’obra. I així és en certa manera. Si oblidem per un moment les guerres de despatx i les premisses inicials, ens trobem amb un text buit fins als darrers capítols on Ferrés fa ús d’un final més o menys sorprenent que justifica que la novel.la sigui catalogada dins el gènere de ciència ficció.

Els viatgers de la negra nit comença amb preparatius innecesaris que no aporten una informació que justifiqui les pàgines emprades, amb uns primers capítols on se’ns guarda en secret la finalitat del projecte, per poc després veure que no n’hi per tant. La novel.la continua amb les esmentades preocupacions i paperassa burocràtica que com he dit abans probablement reflexa molt bé com és la nostra realitat científica... però que en una novel.la entreré poc. No existeix la intriga i l’argument poc a poc deriva cap a la descripció del dia a dia en el laboratori i de les preocupacions dels cientícis i això repercuteix en el lector  ja que l’únic sentiment que desperta en ell és l’apatia. De manera que si els protagonistes poden o no resoldre els seus problemes, tan li fa a un lector que espera alguna dosi d’emoció.

I no és que la prosa de Ferrés no estigui a l’alçada, doncs aquesta m’ha resultat bastant acurada, polida i efectiva, sense floritures innecessàries i sabent en tot moment què vol expressar. El problema és que segons el meu entendre, qualsevol novel.la ha de tenir dos factors per cultivar: La part que t’ensenya i et fa reflexionar i la part que et diverteix i et fa estar pendent de la seva lectura. Els viatgers de la negra nit compleix amb aquesta primera part doncs té una estructura que es completa bé i que ens mostra unes idees i unes condicions de treball que ens ensenya quelcom, però la part emocional –llegeixi’s divertida, tensa, intrigant- en surt més mal parada.

Aquesta és la primera novel.la de l’autor. Té força per escriure més ja que la prosa ho evidencia, però potser els propers arguments haurien de ser més variables, transgressors, divertits; en definitiva, addictius. Llavors, aquest segon factor pujarà com l’escuma, n’estic convençut.

Així doncs una especulació científica en tota regla que potencia més l’aspecte seriós de la ciència però que oblida una mica la complicitat amb el lector.