El que podria haver estat una fàbula èpica de caràcter
cyberpunk s'ha quedat a mitjes. Stephenson ha tornat a la càrrega
i ho ha fet amb una història d'alta Ciència Ficció:
En un Shangai del futur on la nanotecnologia conviu amb les diverses
tribus o Phyles que poblen el planeta, ens trobem amb una història
molt original però que sovint resulta confosa i que et deixa
alguns interrogants.
La Era del Diamante de fet són dues històries en
una: per un cantó, una magnífica fàbula sobre
l'educació de les jovenetes de la tribu neovictoriana d'Atlantis/
Shanghai i per altra una redacció sobre nanotecnologia i sobre
la política en aquell racó de món. Les històries
per separat funcionen però quan l'autor les intenta unir
es crea una confusió prou important com per que la novela
et deixi un gust agridolç. No només pel fet que els
paràmetres de la nanotecnologia queden a anys llum de l'actualitat
i que és dificil d'assimilar (no de compendre) si no pel
fet que se'ns planteja un tema de manera molt fraccionada, el qual
l'has d'anar resolent per tu mateix però que sovint no saps
trobar les peces adequades per entendre'l al 100%.
Com sempre però, Stephenson ens crea una civilització
futura ben estructurada, en un ambient cyberpunk caòtic (com
ha de ser) i amb personatges originals i (m'atreviria a dir) que
entranyables. La llàstima ha estat que potser ha volgut assolir
massa objectius en una sola novela i si la primera part del llibre
es pot considerar prometedora, la segona part et desmunta els esquemes
de manera massa dràstica.
|