ETREUM.
LA BIBLIOTECA DEL DESTINO

(2006)

José manuel S. Gamboa

Editorial:
Actéon (2006)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 365

Etreum. La biblioteca del destino és una d’aquelles novel·les que és difícil de comentar. Bàsicament perquè és molt més del que aparenta i perquè aparenta també més del que en realitat és. No, no es tracta d’un embarbussament, només intento descriure la barreja de sensacions que m’ha produït l’obra. Certament el millor pels lectors seria atacar l’obra sense llegir cap crítica abans, doncs el fet de començar-la sense saber-ne res, ajudarà a gaudir-la millor.

Jose Manuel S. Gamboa ha escrit una novel·la de caire fantàstic on aboca una gran imaginació que es mou sempre lligada a un argument molt meditat. L’autor no vol deixar que aquesta fantasia es separi dels escenaris de la novel·la, no deixa que l’obra se li escapi de les mans i dota a la seva imaginació, a la seva fantasia, de regles a seguir. La novel·la  s’allunya de la fantasia medieval però continua mantenint una proximitat amb el que hom anomenaria fantasia èpica (o el que és el mateix, l’eterna lluita del bé contra el mal). En aquest cas portat fins a límits insospitats.

Etreum es basa en una idea força original i una posada en escena força addictiva amb nombrosos personatges i línies argumentals que conflueixen (com un esperaria) en un final d’impacte. L’argument gira entorn a la destrucció de l’Antic Món (per cert, el que nosaltres estem vivint) que es va produir segles enrere i la creació del Nou Món on conviuen els nostres personatges. El misteri de la causa d’aquesta destrucció i del perquè de les noves regles que regeixen aquest nou món (al cel brillen dos sols i de nit dues llunes il•luminen la foscor, la màgia existeix en certs aspectes de la vida, i en pocs segles la humanitat ha aconseguit assolir un estatus i un nivell de tecnologia semblant al de l’Edat Mitjana) és doncs l’enigma que l’autor ens amaga durant tot el llibre.

Etreum s’estructura en tres parts molt diferents tot i que la prosa de l’autor no les fa evidents. Una primera part –la millor- on s’estableixen els escenaris i els principals personatges de l’obra: Agnes, una vella que acull una criatura acabada de néixer que posseeix poders especials, Yeristm, la criatura-noia que explora i busca per la via sexual quin és el seu destí i Mason, el policia que investiga l’assassinat d’una alcalde i d’uns nens suposadament sodomitzats pel mossèn del poble. És una bona introducció on l’autor es pren el seu temps per donar-nos pistes i informació sobre el Nou Món, sobre la màgia i sobre la gent i llur sistema de valors i creences.

La segona part en canvi es precipita; de cop i volta els personatges definits anteriorment – i alguns de  nous- sembla que es tornin bojos i deixen d’actuar segons el seu tarannà. És una situació un pèl confosa on Gamboa ens escriu capítols sencers de flashbacks sobre la vida dels protagonistes (un recurs que utilitza en tota la novel·la) però en canvi ens dóna molt poca informació del present d’aquests, de les seves motivacions, anhels i pors. També inclou passatges plens de casualitats que deixen una estela, un rastre de l’esmentada precipitació per part de l’autor (el cas del doctor de la universitat és el més evident). Un altre exemple:  La llarga persecució entre personatges que es produeix durant nou mesos –un pèl absurda i fora de lloc- en direcció a la misteriosa Neleb és possiblement la part més fluixa de l’obra.

I tenim una tercera part on se’ns desxifren tots els misteris – I això és realment molt d’agrair-, on convergeixen les línies argumentals i on podem entendre tot el que està passant. La posada en escena en aquest cas és molt policíaca: Tots els personatges importants en una sala on s’expliquen els misteris talment un Hercule Poirot o una Sherlock Holmes estigués fent confessar al criminal de torn.

La novel•la no es basa en la típica estructura de plantejament, nus i desenllaç (i això, també és d’agrair), més aviat sembla una estructura de plantejament, llarg desenllaç i explicació final que ho resolt tot. Em manca una major interacció entre l’argument i els personatges a la part central de la novel•la. Gamboa dissenya personatges extravagants que es vinculen amb l’argument a través de petites històries personals. Sovint l’autor ens obre les portes als mons particulars de cada personatge a través de flashbacks però fora d’aquests sembla que molts dels personatges només apareixen amb una finalitat concreta sense, com deia, interaccionar amb el present, amb la història que se’ns està explicant.

Pel camí, l’autor ens deixa un llibre que sembla que busqui les seves pròpies regles dins un univers nou i original i on l’autor no se n’està de mostrar-nos un estil fresc i de bon ritme, esquitxat de paràgrafs, uns altament eròtics, altres de gran violència -fins hi tot macabres en alguns moments- i d’altres de més poètics però que tots plegats et deixen amb bona sintonia amb la seva prosa.

Etreum és una bona novel·la que posseeix grans atributs –la barreja de fantasia i misteri; el tractament de certs aspectes religiosos i metafísics; el llenguatge, obert, sense complexes- i també alguns aspectes més negatius: Una estructura desigual que no acaba de funcionar en la seva part central, poc aprofundiment en certs personatges.... En tot cas però, resulta efectiva, sobretot arran d’un final tancat i ben lligat (com deia, la posada en escena és una mica simple però prefereixo això a que l’autor no es digni a aclarir els punts oberts en la seves trames).

Entre línies cal queixar-se d’una edició de la novel·la que no separa les diferents accions i escenaris de manera que porta a la confusió sobre el que estàs llegint. Almenys durant unes línies.

Resumint, recomano la novel·la per diferent i per coherent. Per que té una prosa àgil i perquè planteja temes més que interessants. Que l’autor se n’hagi sortit més o menys d’unir aquests elements és la feina que haurà de decidir el lector. En el meu cas crec que s’assoleix un èxit parcial, doncs la coherència de l’argument i la prosa acompanyen fins al final però el desenvolupament de la novel·la s’hagués pogut realitzar de forma més acurada en alguns moments.