GIGAMESH 41

(2005)

Editorial:
Gigamesh (2005)

Col.lecció:
Revista Gigamesh

Núm: 41

Pàgines: 160

El número 41 de la revista Gigamesh torna a la corrent habitual que feia ja dues revistes que no seguia arran dels especials a Phillip K. Dick i George R.R. Martin. En aquesta ocasió les seccions tornen a ser les de sempre. Només a destacar que al Hit-Parade de la crítica estaria bé oferir una llegenda o una explicació del perquè de les dues llistes de llibres. A què corresponen? A mesos diferents? Es un tema menor però fàcil de solucionar. També felicitar a Gigamesh per la ràpida resposta a la pifia de no incloure un paràgraf a la impressió de No opinamos lo mismo. En pocs dies es va poder baixar el text en PDF de la web de l'editorial, imprimir-lo i afegir-lo a la revista. Això és capacitat de resposta

També tenim quatre relats força interessants i dos assaigs si més no curiosos. Aquests són els comentaris:

Per començar, parlem de dos relats de ficció política molt relacionats, el primer, No opinamos lo mismo és un d'aquells relats que no et deixen indiferent, perquè Sterling és capaç de presentar-te uns personatges i un argument d'una manera però amagant la dura realitat que hi ha sota aquest relat en clau de ciència ficció política. En un futur pròxim els estats àrabs s'han emancipat de la influència occidental, Europa i el Japó s'han aliat i els EUA han caigut en desgràcia. En mig de tot això, la població americana es recolza en ídols musicals i en icons de la quasi extinta cultura americana.
Sterling ens presenta les vivències d'un reporter àrab que té una feina concreta als EUA, sense dubte el millor del conte: Un personatge ple de matissos que cau simpàtic a la primera (potser per aquell rebuig del subconscient que darrerament tenim en vers al món americà?) i que ens transmetrà les seves sensacions sobre un model decadent en contrast del model emergent àrab. Lluny de voler donar-nos un missatge amb moralina, Sterling s'avança al seu temps amb l'encarament d'aquest conflicte latent entre occident i el món musulmà i dóna la volta al seu propi argument per deixar-nos amb un final inesperat i demolidor.

També a El gordo y el flaco, detectives del terror trobem un altre conte que gira al voltant de la ficció política. En aquest cas, la tragèdia de l'11 de Setembre americà (Nord-americà s'entén, que Xile també va tenir el seu) s'analitza des de un punt de vista irònic i humorístic a través d'una història de viatges en el temps rocambolesca. Ni molt menys és un conte que pretengui arrancar de nosaltres res més que algún somriure, ni que sigui a la crítica gens encoberta a la política americana internacional. Una història simpàtica recomenada a la gent que tingui fobia a la bandera americana i al que representa.

A Contrólate existeix un petit problema: És un relat que seria curiós si no fos perquè ja hem vist pel.lícules basades en la mateixa idea. Però m'ha agradat, és amè, molt fluit i no es perd amb divagacions. El primer que llegeixo d'aquest autor. Potser ara la temàtica (el control mediàtic de la vida d'una persona) ens pot semblar recurrent vistos alguns programes que pul.lulen per la TV, però no per això perd qualitat aquesta proposta.

I deixo pel final, el conte que m'ha semblat més fresc i més interessant de l'actual número: La decisión del Niño Mono, un conte que m'ha sorprès. Una història que s'enmarca en un futur proper amb reminiscències del ciberpunk dels 80. Escrit impecablement amb decisió i amb valentia ens introdueix en el món dels "Monos", gent guapa i més que pija que lluiten per ser estimats en un ambient on les modes i les tendències varien continuament i on el protagonista haurà de decidir si vincular-se, convertir-se, en una imatge mediàtica (literalment), en pixels que sempre li conservaran el seu encant juvenil o continuar la seva vida actual.

Pel que fa als assaigs, la gent de Gigamesh ha buscat una mica els extrems alhora d'escollir quins textos incorporar. Per una banda tenim una visió personal que envolta un llibre més o menys actual (tot i que reeditat) com és La Fuerza de su mirada i per altra banda, també s'inclou un assaig més seriós sobre la ciència ficció que envolta una pel.lícula com eXistenZ, estrenada ja fa bastants anys.

Realidad, cuerpo y técnica en Existenz és un assaig sobre la realitat, un estudi que analitza l'enfocament que va fer Cronenberg de la realitat i de la realitat virtual al film eXistenZ. El problema és que crec que aquest estudi arriba anys tard. Particularment la cinta de Cronenberg no la tinc molt present a la memòria, fa massa anys que la vaig veure i l'assaig es basa íntrinsicament en aquest film, analitzant el guió, les imatges i tot el conjunt de forma exhaustiva però poc amena. La meva potser no és una valoració molt objectiva: Em falla la memòria sobre la pel.lícula. De totes maneres, l'assaig portat per Aguilar és massa estricte amb el film i no contempla la possibilitat que el lector no hagi vist la pel.lícula. Després de tants anys crec que hagués estat bé que l'autora hagués enfocat aquest assaig des de una perspectiva menys agresiva.

En canvi a Papa, ¿De donde viene las musas?. Lorenzo Luengo ens ofereix un divertit assaig sobre les muses, sobre el vampirisme, sobre el romanticisme, sobre tot allò que envolta una novel.la com La Fuerza de su mirada, proporcionant informació i també criticant algunes fonts que usen els autors, que segons ell tendeixen a targiversar tota llegenda per adecuarla als seus fins.

Hi estic d'acord, essencialment, Luengo ens aporta amb simpatia una aclaració sobre certs mites que s'usen amb més o menys traça per alguns autors del fantàstic centrant-se en l'esmentada novel.la de Powers. El petit problema que li veig a aquesta informalitat es que a vegades no saps com prendre't les afirmacions de Luengo, si seriosament tot i el to en que està escrit o simplement com a colofó d'una broma privada

Això sí, se li reconeix a l'autor una capacitat de síntesi i una prosa dinàmica que t'impedeixen llegir l'assaig per parts. El grau d'adicció d'aquest està assegurat.

Dos assaigs enfocats diametralment diferent, que enriqueixen la lectura de la revista tot i que el primer continuo dient que el trobo una mica fora de lloc (temporalment parlant), no perquè la pel.lícula no sigui bona per enfocar-hi un estudi si no perquè deixant de banda els anys que fa de l'estrena, no va passar precisament com un clàssic i la seva distribució va ser més aviat fluixeta, amb la qual cosa, el lector se'n sentirà poc identificat.