Una de les primeres percepcions que es tenen
al llegir a Zoran Zivkovic és que és un amant dels
llibres, de la literatura. Molts dels contes d'aquest recull tenen
als llibres com a protagonistes o com a mitjà per desenvolupar
una història. També la seva visió mística
d'estats suprems després de la mort, visions iròniques
i divertides de l'infern o encontres casuals amb Déu són
denominador comú en moltes de les seves Històries
imposibles.
Zivkovic m'ha captivat amb una prosa rica i
un tarannà, una manera d'espressar-se senzilla però
efectiva, en poques línies és capaç d'atraure
l'atenció del lector en cada un dels seus contes, en pocs
paràgrafs construeix contes que conviden a la reflexió.
L'autor condueix els seus contes amb sensibilitat, sense crueses,
presentant temes a vegades delicats però sempre utilitzant
formes i adjectius precisos, com per dirigir la narració
entre aigües plàcides.
Aquest volum recull cinc novel.les curtes escrites
entre el 1997 i el 2004 i un conte independent. Les novel.les estan
compostes per diversos relats que sols no semblen tenir res en comú
entre ells però que acaben units per una darrera història
cada vegada, que determina la direcció final d'aquests. (el
que s'anomena en termes anglosaxons com a fix-up). A vegades
aquesta unió està forçada i a vegades no conclueix
com es mereixeria la novel.a però ajuda a percebre millor
el que ens vol transmetre l'autor.
Només afegir, abans dels comentaris propis
de cada novel.la que l'autor ha mantingut un nivell literari molt
elevat en totes elles. Que els arguments dels seus contes ens agradin
més o menys no hauria de ser un perjudici per valorar a Zivkovic,
un home que malgrat alguns altibaixos estructurals, m'ha fet reflexionar
molt i sobretot, m'ha fet gaudir d'unes molt bones hores de lectura.
El regalo del tiempo
Els viatges en el temps sempre han estat un dels meus temes preferits
en la ciència ficció però a vegades també
són tractats des d'una vessant fantàstica i aquest
és un d'aquells casos. Zivkovic ha construït una novel.la
curta separada en quatre contes que aparentment no tenen res a veure
entre ells. Els tres primers contes ens narren viatges a través
del temps que planteja l'autor per tal de provocar una situació
complexa on els personatges hagin de decidir entre dues opcions
i on són arrossegats a un altre temps crucial en les seves
vides (el millor de tots, possiblement sigui el primer conte: El
Astrónomo).
Zivkovic juga amb el patiment dels personatges
oferint-los la possibilitat d'aconseguir tot allò que sempre
han desitjat quan ja hi havien renunciat. És com un dèspota
que gaudeix amb la tensió i els càstigs que ofereix
als seus personatges, actua de consciència del diable per
provocar una reacció en els seus personatges. El quart conte
és el que uneix els altres de forma original i estrambòtica,
oferint la visió de l'escriptor sobre les obres que ha escrit.
Un exercici imaginatiu i original que fa que el conjunt de la novel.la
sigui realment inquietant.
Encuentros imposibles
Aquest és el títol del llibre que apareix a tots i
cadascun dels cinc contes o capítols que componen aquesta
novel.la curta. L'estructura és similar a la donada a El
regalo del tiempo, fins hi tot la forma d'unir els diversos
relats en l'últim capítol. Però aquesta novel.la
té més moments irònics, amb tocs d'humor intel.ligent.
A Zivkovic li agrada reflexionar sobre la mort i sobre Deu i el
diable. Són temes que comencen a ser recurrents però
també té cabuda l'humor com el de La librería i El Confesionario que garantitzen que al plaer intrínsec
de la prosa del serbi també hi trobem diversitat d'emocions
assegurades.
Siete contactos con la música
Aquesta novel.la és potser la més densa del recull.
No per la prosa que utilitza Zivkovic que resulta magnífica
si no pel tema tractat. Els relats que la componen tenen un denominador
comú: La música, a través de la qual els diversos
personatges assoleixen percepcions especials d'orígen quasi
metafísic, com si a partir d'alguns sons musicals determinats,
es pogués, comprendre el tot, entreveure el funcionament
de l'univers. La majoria dels personatges dels relats només
aconsegueixen una petita part d'aquesta comprensió i no sempre
se n'adonen del seu significat. Però Zivkovic no escriu per
aclarir conceptes precisament, si no més aviat per deixar
perplexe al lector.
La major part de les històries tenen
un final obert, sense conclusions; ni tan sols el darrer relat que
intenta unir els altres com hem anat veien en les altres novel.les
del recull aconsegueix ser determinant. Siete contactos con la
música és una obra més reflexiva del què
sembla, però potser el nivell de comprensió que vol
aconseguir l'autor per part del lector és massa elevat. Acabes
dubtant de tot el que has llegit.
La Biblioteca
Aquesta novel.la és la que marca la diferència en
el recull, almenys en dos aspectes: És la única que
ha guanyat un premi internacional important (World Fantasy Award,
2003) i és la que el total de contes que la composen no aporten
tant com a conjunt que com per separat. A La Biblioteca és
on es demostra la filia que té l'autor pels llibres presentant-nos
un seguit d'històries fantàstiques que freguen l'absurd
però que volen bàsicament homanetjar tot el que envolta
el món de la literatura. Són històries entre
divertides i enigmàtiques, sense conclusions clares i sense
pretendre canviar cap concepció literària, més
aviat és un exercici d'imaginació constant per donar
al lector unes perspectives úniques de tipus de biblioteques.
Molts de nosaltres ens veurem representats en alguna de els situacions
que planteja Zivkovic en aquests contes, almenys fins que el component
fantàstic s'obre pas entre la realitat a passes de gegant,
com si un Godzilla apartés els gratacels de la realitat de
forma casual, perquè passejava per allí. Perquè
no deixa de resultar divertit com molts protagonistes accepten la
fantasia que s'apodera de les seves vides amb una naturalitat envejable.
Pasos en la niebla
A diferència de les altres novel.les, els contes inclosos
a Pasos en la niebla no formen un fix-up, no existeix
cap relat unificador, només tenen en comú un element:
La boira, una boira espessa i màgica que envolta als protagonistes
i els fa viure situacions increïbles: Viatges en el temps,
visionats del futur, contemplació dels somnis aliens... La
boira és un nexe, com ho era la música a Siete
contactos con la música.
Però aquí, els relats estan més
ben acabats, funcionen sols sense l'ajuda in extremis d'un
conte que els uneixi. Zivkovic continua obsessionat amb les línies
temporals i amb la mort. Tots els contes destaquen per algun d'aquests
teme I m'atreviria a dir que alguns podran competir com els millors
de tot el volum.
El teléfono
I pel que fa a aquest darrer conte, continua sota l'estela de
la resta de llibre. Seria una història original si no l'haguéssim
ja llegit en altres moments del llibre. No deixa de ser una barreja
entre El astrónomo i El estudio. Un conte acurat
com de costum en aquest autor però que no destaca per sobre
la resta.
I per acabar, només felicitar a
Minotauro, no només per portar-nos a un autor totalment desconegut
fora de l'òrbita anglosaxona, si no per la cuidada edició
del volum. Una bona troballa que encaixaria força bé
en qualsevol biblioteca, ja sigui virtual, domèstica
fins hi tot en una distingida
|