LES HISTÒRIES NATURALS

(1960)

Joan Perucho

Editorial:
Edicions 62 (1990)

Col.lecció:
El Cangur

Núm: 69

Pàgines: 220

Altres edicions:

CATALÀ:
2005 Sàpiens. Biblioteca Bàsica d'El Periódico, 25

986, 1997, 2003 Edicions 62. El cangur, 69

1992 Barcanova. Biblioteca didàctica de literatura catalana, 28

1991 Cercle de Lectors

1991 El observador. Clàssics catalans del segle XX, 28-29

1988 Planeta. Premis Ramon Llull

1984, 1986 Orbis. Història de la literatura catalana, 14

1960. Destino. El dofí

CASTELLÀ:
2005 Edhasa. Quinteto, 165

2003 Edhasa. Edhasa literaria

1995 Círculo de Lectores

1990 Edhasa. Pocket Edhasa, 31

1978 Edhasa. Pocket Edhasa, 14

1968 Marte. Novela y documento

A casa tenim dues biblioteques. Bé, això no és del tot cert, em refereixo a que tenim la biblioteca separada en dues grans seccions: Per una banda els llibres de temàtica fantàstica –Ciència ficció, fantasia i terror -, ordenats per autor o per col·lecció i per altra banda... la resta - novel·la històrica, filosofia, policíaca, crítica social,  literatura catalana, etc...- Tots ells ubicats sense ordre ni concert, no diré de qualsevol manera però amb manca, diguem-ne, de l’afecte de la part fantàstica. De la primera secció, la de literatura fantàstica, me n’encarrego jo i de la segona, la meva parella. Cert és que la meva parella sovinteja més la meva secció que no pas jo la d’ella, però a vegades hi passejo la vista per veure si trobo quelcom interessant i un dia em vaig fer amb Les històries naturals. Ella me’l va recomanar tot i no recordar pràcticament l’argument de la novel·la, excepte per la presència d’un vampir que corria per Catalunya. I mira, em va cridar l’atenció.

Les històries naturals és una novel·la de fantasia històrica ambientada durant la primera guerra carlina. Perucho utilitza l’excusa del vampir per fer-nos partícips de les dues corrents polítiques que s’enfrontaren fins a tres vegades durant el segle XIX: El liberalisme, que reconeixia la primera constitució espanyola del 1812 i que lluitava per equiparar-se a Europa tan en aspectes econòmics i socials, com en les arts i les ciències i el carlisme, que cercava perpetuar l’antic règim representat per l’aspirant al tron, Carles V, continuador de les polítiques conservadores i de l’absolutisme borbònic.

La novel·la ens parla de tot això sota l’atenta mirada d’Antoni de Montpalau, un erudit que dedica la seva vida a la ciència i l’explicació racional de l’entorn natural. Quan li encarreguen una missió tan estranya com és la investigació d’una sèrie d’assassinats en un aïllat poble del Priorat,  per part d’un suposat ens sobrenatural anomenat dip, la seva fe en la ciència el porta a anar-hi per demostrar que tot pot ésser explicat pels llavors actuals mètodes científics. Montpalau es converteix en el Van Helsing català, a la recerca i captura d’un vampir que volta pel món des de temps del rei Jaume I.

Perucho però no desenvolupa excessivament la història del dip, del vampir. Com deia, aquesta és una excusa perquè Montpalau es recorri bona part de Catalunya perseguint-lo i de passada observar els enfrontaments entre els carlins i els liberals. Aquest viatge el trasllada d’una ciutat a una altra, i el fet és aprofitat pel nostre científic per conèixer llur cultura i costums. Des de Barcelona i les viles del seu voltant que al 1839 encara no estaven annexionades a la gran ciutat, com Gràcia o Sants i passant per Vilafranca (on amb cert orgull puc afirmar que el lloc on Montpalau va comprar els alls com a arma per combatre el vampir encara existeix i la freqüento molt,  i és que un servidor és vilafranquí), l’Arboç, Tarragona, Falset, Gandesa – vila liberal que resistí els setges dels carlins diverses vegades- fins a arribar a la capital del Berguedà, un dels darrers baluards carlins.

També a través de les vivències de Montpalau coneixerem alguns membres destacats de la primera guerra carlina, com el compte de Morella, Ramon Cabrera, comandant en cap de les forces carlines, i d’altres personatges contemporanis que hàbilment Perucho fa aparèixer testimonialment com el cas de Milà i Fontanals. Tots ells, com deia, seran els veritables noms propis que quedaran d’un conflicte que fins la desgraciada guerra total que tingué lloc cent anys després, al 1939, mantingué el nom de Guerra Civil.

Perucho va escriure una novel·la erudita amb components fantàstics. Una història que no destaca pel seu argument principal, que com hem dit és poc original i poc estimulant si no pel rerafons: La barreja de novel·la històrica i de novel·la d’idees. L’encís per la catalogació de les espècies, pels descobriments naturistes, pels tractats antics sobre geomorfologia, són tots ells elements no massa importants per l’argument però sí per atorgar un aire intel·lectual i científic en les recerques de Montpalau.

Així doncs, la novel·la destaca més per la seva magnífica prosa, posseïdora aquesta d’un llenguatge culte, irònic, que ens transmet perfectament com era la societat del segle XIX a Catalunya, quins aires es respiraven i quins anhels tant diferents tenien els avis dels nostres avis. Per donar una visió al lector més arcaica, hi sovintegen textos escrits en català de l’època – òbviament abans de la normalització que impulsà Pompeu Fabra-, en francès, castellà i fins i tot en italià. Alguns d’aquests textos són tractats naturals que el nostre científic estudia amb delit, altres són bans d’ajuntaments o proclames polítiques. Tots ells però, formen part d’aquesta estructura que Perucho vol donar a l’obra, entre la divulgació i l’aventura, entre la fantasia i la realitat.

En fi, una novel·la recomanable per gaudir d’una lectura plaent, sense massa emocions però que mai es fa pesada, sense un argument que marqui diferències però amb una prosa que evidencia la bona literatura que hi ha amagada en certes obres.