Poques vegades el protagonisme
principal d'una novel.la és la màgia. No estic parlant
que la màgia sigui un element important d'aquesta novel.la
(que ho és) si no que la màgia, aquella distorsió
de la realitat que no pot explicar-se científicament, aquell
miracle que no pot vincular-se a l'acció divina, aquella
perplexitat indescriptible que sentim sobre una cosa que no podem
entendre
és el veritable nucli d'aquesta història
provocant que fins hi tot els personatges principals perdin protagonisme.
Susanna Clarke és una autora nova que
s'ha embrancat durant 10 anys en la creació d'una novel.la
de fantasia històrica que hauria de ser un llibre de referència
d'aquest subgènere a partir d'ara, doncs ens trobem amb 829
pàgines (795 en l'edició castellana) de pura literatura,
de passatges magnífics i de personatges carismàtics.
Clarke no sols aconsegueix mostrar-nos la màgia en el seu
estar més pur i fantàstic si no que ens trasllada
a un univers conegut, L'Anglaterra de principis del segle XIX, per
barrejar a la perfecció la novel.la històrica amb
la fantàstica, per enllaçar esdeveniments reals amb
fets màgics que s'encabeixen en aquells períodes on
la història no arriba a explicar-ho tot. Clarke es basa en
la mitologia anglesa protagonitzada per les fades per oferir-nos
una història extreta directament de les arrels i les creences
populars del país.
A començaments del segle XIX la màgia
a Anglaterra no existeix com a tal; els mags, agrupats en associacions
d'estudis teòrics només discuteixen i recorden les
gestes dels mags de segles passats, sobretot d'un: El Rei Corb que
durant molts anys va governar diferents regnes, va practicar la
màgia més poderosa, va ser aliat de les fades i ningú
mai li va fer ombra. Però el seu llegat s'ha perdut i ens
trobem que al 1806 ningú recorda com fer màgia autèntica.
Tanmateix, la trobada d'un autèntic mag que practica la màgia
(el Senyor Norrell) fa canviar els plantejaments de la societat
del moment. Norrell desitja retornar a Anglaterra la màgia
anglesa per que pugui defensar-se dels seus enemics. Juntament amb
el senyor Strange, el seu deixeble, lluitaran per retornar a la
màgia anglesa la seva glòria passada.
Però els dos mags tenen caràcters
contraposats i maneres de fer molt diferents. Strange vol experimentar
i per tant lluita a les guerres napoleòniques com a mag mentre
que Norrell prefereix l'estudi dels seus llibres i la precaució.
Les intencions d'ambdós són bones però ja se
sap que l'infern n'està ple de bones intencions i la màgia
pot arribar a ser molt perillosa, sobretot si parlem de la màgia
relacionada amb les fades, la màgia feèrica. Així
doncs, mentre els mags practiquen màgia a l'Anglaterra del
segle XIX també les fades realitzen la seva pròpia
màgia ara que sembla que els vells camins tornen a ser oberts
La història de Jonathan Strange i el
senyor Norrell no deixa de reflectir l'essència de tots nosaltres:
La vella dualitat entre la ment conservadora, la por al desconegut
i la paciència per una banda i la ment liberal, les ànsies
d'experimentació i l'audàcia per un altra. Strange
i Norrell són dues parts oposades del que som tots. Dues
parts que a vegades es complementen i treballen juntes però
que sovint discuteixen entre elles i cadascuna agafa el seu camí.
Tanmateix, aquestes discusions són les que fan moure el món.
Sense la primera s'avançaria massa de pressa i de forma descontrolada
i sense la segona massa poc a poc de manera que acabaríem
per sucumbir.
L'autora escriu de forma magistral. Posseeix
un estil irònic i elegant de manera que et sembla estar llegint
una novel.la del segle XIX. L'Alta societat de l'Anglaterra de l'època
queda perfectament reflectida sota la ploma de Clarke. Els costums,
el llenguatge aristocràtic, tot està plenament definit
en la novel.la. Les regles de cortesia i d'aparença regeixen
el comportament dels personatges
i fins hi tot dels mags (que
no deixen de ser cavallers).
De fet, Clarke no mostra mai els límits
de la pràctica màgica, no ens descriu quasi bé
mai com es fan els sortilegis, no ens dona cops d'efecte amb parauletes
en llatí. La màgia anglesa tan pot fer canviar el
clima com resuscitar un mort recent. L'únic límit
màgic que s'imposa és precisament el de l'honor dels
cavallers mags: A una pregunta que li fa Lord Wellington (cap suprem
de les forces aliades contra Napoleó) al Senyor Strange que
diu "Un mag podria matar un home?", aquest li respon:
"Suposo que un mag sí, però un cavaller no".
En aquesta sentència veiem clarament en què consisteix
la màgia anglesa. No es pot matar directament a una persona
(ni tan sols Napoleó) doncs seria vergonyós i mancat
d'honor, però podem posar-li tants entrebancs com siguin
necessaris.
Clarke utilitza nombrosos peus de pàgina
per donar més profunditat al text, desenvolupa fortament
els personatges, proporciona moltes dades reals de l'època
i tot per què tinguem la sensació que realment aquesta
història va passar
o podria haver passat. Els escenaris
són totalment reals
York, Londres, La península
Ibèrica envaïda pels francesos, Venècia
els personatges reals també: Ministres anglesos o el poeta
Lord Byron (per cert que sembla que Venècia i Lord Byron
inspirin particularment a certs autors de fantasia històrica. Tim Powers també va utilitzar fortament el poeta anglès i Venècia
en el mateix període històric en una de les seves
obres més memorables: La
Fuerza de su mirada).
Però no tot són flors i violes.
En alguna ocasió podem pensar que li manca una mica de ritme
o que és una novel.la massa llarga, però l'estil deliciós
de Clarke ens obliga a continuar llegint, més per continuar
gaudint de la lectura que per l'argument en sí, que tot i
que interessant no és especialment addictiu. Certament, a
la part central de la novel.la sembla que l'autora perdi una mica
el nord pel que fa a la trama argumental doncs aquesta es torna
difusa. I el final, un pèl ambigu no és tan rodó
com hom hauria esperat.
Però no ens enganyem, aquesta novel.la
és una peça molt important en el panorama actual fantàstic,
i no només per la seva qualitat indiscutible si no per altres
detalls: Una novel.la desconeguda que s'ha publicat en una editorial
que no és de gènere amb els riscos que això
comporta o la sortida quasi immediata del llibre tan en català
com en castellà li atorguen una aparença de normalitat
poc coneguda en una novel.la fantàstica per adults. Esperem
que la màgia de Jonathan Strange i el senyor Norrell doni
nous aires a la literatura fantàstica actual per si més
no, aquesta sigui tractada amb el respecte que es mereix.
|
|