Lágrimas de Luz és un Space Opera narrat
des d'una perspectiva diferent i original: La de la ploma, o millor
dit, la del poeta. Perquè, si destaca un fet d'aquesta bona
novel.la és sobretot la seva clara tendència antibel.licista,
molt a la línia d'altres novel.les d'aquest gènere
com per exemple La
Guerra Interminable
L'eterna conquesta per part de la Terra de tots els mons coneguts
en una interminable guerra expansiva és explicada a través
de les paraules d'un dels poetes que composen els cantars de gesta
de les tropes de l'espai. Naturalment, gestes i poemes degudament
deformats per exaltar les tropes i encomanar-los el vigor necessari
per continuar aniquilant tot el que es mogui.
Rafael Marín mereix tots els meus respectes per haver creat
-en aquesta la seva primera novel.la- una obra força coherent
i profunda. Utilitza un llenguatge a vegades directe, radical i
molt cru, però també poètic, pausat i en certs
trams de l'obra empalagós.
Aquest és potser un dels defectes de Lágrimas de Luz: De capitols plens de vida es passa a capítols
més pensatius, on l'autor potser s'escarrassa massa en endinsar-se
en les sensacions del protagonista i descuida una mica el ritme
narratiu. No estic dient que es trobin capitols "totxos"
en mig de l'obra però sí, passatges que semblen repetitius.
Algunes crítiques que he llegit de l'obra també es
fan resò de la moralina constant d'aquesta: La crítica
antibel-licista. En el meu cas, crec que la moralina és indiscutible
però sí que és cert que, com he dit abans,
pot resultar massa repetitiva.
Aquest llibre té a més, dos relats afegits centrats
en el mateix univers: A Tumba Abierta i Ébano
y Acero escrits anys més tard pel mateix autor.
El primer tracta d'una petita epoeia visceral d'uns desertors: Directa
i sense contemplacions, crec que complementa força alguns
trams de la novel.la que potser quedaven massa poc descrits. La
segona és més una aportació d'informació
sobre l'univers de Lágrimas de Luz, en clau pessimista
però també molt ben narrada.
|