MIASMA 2

(2006)

Diversos autors

Editorial:
Fanzine Miasma (2006)

Col.lecció:
Miasma

Núm: 02

Pàgines: 66

El segon número de Miasma arriba amb alguns petits canvis en la concepció del fanzine: El fet que s'hagi eliminat de l'índex la classificació dels contes pel gènere a què pertanyen pot produir resultats ambigus: Per una banda que cada lector situï cada relat en el context que vegi més clar (terror, ciència ficció o fantasia) però també fa que t'endinsis a llegir un conte sense saber de quina temàtica tracta i per tant que puguis triar menys alhora d'escollir l'ordre de lectura.

També s'hi incorpora el primer assaig: NVMEN. AVERONVM. SADOQVA. Un text curiós que es basa en la correspondència que va mantenir H.P. Lovecraft amb un "deixeble" seu: Clark Ashton Smith, el qual pretenia donar forma a antics mites de la galia pre-romana per adaptar-los als contes que estava escrivint. Un procés que m'ha despertar molt la meva curiositat mitològica i literària, en quan a com alguns autors de fantasia (o terror) cerquen forats en la història per manipular-los a la mida del que estan escrivint. L'assaig peca d'una mica dens, sobretot pels que només som afeccionats a la mitologia lovecraftiana, i no uns fans.

El nivell dels contes baixa comparat amb la primera entrega. Destaca per sobre dels altres La postrer sorpresa, una molt bona aproximació (o potser hauria de dir aprofundiment) a la Teoria de Gaia (o Gea com es prefereixi) amb subtils pinzellades de religió, filosifia i en definitiva de la manera d'entendre el món. M'ha agradat força, un relat ben definit, amb unes fites marcades que resumeix en poques pàgines algunes de les pors o anhels més profunds de la ment humana.

Otra oportunidad també és un bon relat. L'ideal d'un conte curt és que tingui una bona sorpresa final i la veritat és que aquest conte compleix amb les espectatives. Curt, concís i amb final interessant. Poc més es pot demanar d'un relat que ens mostra el despertar d'un home que acaba de morir.

De la resta, m'agradaria destacar la capacitat narrativa dels autors a El sueño de Raquel i El carcelero. Potser a aquests contes els manca un argument més interessant o més concís. A El sueño de Raquel, el primer que m'ha cridat l'atenció és l'estil en que està escrit. Molt similar a la concepció que té José Saramago alhora d'utilitzar la prosa: Sense punts i aparts, sense guions, amb les descripcions, els diàlegs, els pensaments tot en la mateixa frase… és una proposta d'escriptura arriscada doncs cal tenir molt de talent per plasmar en un conte unes idees de forma tan densa.
En aquest cas, l'autor se n'ensurt força bé. El conte és dinàmic tot i que l'argument en sí no crida excessivament l'atenció. Així doncs, com a mínim felicito a l'autor per l'atreviment de la seva prosa, doncs el resultat no és dolent.

A El carcelero se'ns mostra una història de somni, de vigila, de realitats paral.leles o de viatges al passat… tot plegat va passar o va ser una juguesca de la nostra ment? Aquesta és la idea que desenvolupa Daniel San José per oferir-nos una relat ben escrit, però amb final obert.

A la part baixa, hi col.loco la resta de relats:

El Éxodo permanente, Un conte amb elements força originals com són exorcismes a persones "posseïdes" per Déu que s'endinsa a les mítiques batalles entre els servidors del bé i del mal. Però és confús i està mal portat, pateix d'un estil una mica brusc i d'un argument poc lligat. A Yo,Winston tot i que no m'ha desagradat la prosa de Gallardo, no li he trobat massa bé la fita d'aquest conte curt. Poca cosa puc aportar, m'ha deixat molt fred. I finalment, la revisió d'aquest número es dedica a Ruben Darío i se'ns presenta el relat Thanatopia possiblement el més pobre dels que composen aquest segon número. Un conte de terror anb transfons vampíric que no passarà a la història.