MIASMA-4

(2006)

Diversos autors

Editorial:
Fanzine Miasma (2006)

Col.lecció:
---

Núm: 04

Pàgines: 70

El quart número de Miasma ens ofereix per primer cop una coberta original que li dóna més personalitat al fanzine, en aquest cas realitzada per Gustavo Rico i ens presenta l’acostumada selecció de relats de temàtica fantàstica, tres poemes i un assaig sobre certs aspectes de l’obra de Lovecraft

El nivell mig dels relats ha pujat i si no m’equivoco ha assolit la millor nota –segons el meu particular criteri- dels 5 números publicats fins ara (incloent el recull en català). Però a diferència de números anteriors, no hi ha cap relat que destaqui sobre la resta, cap obra que sobresurti.

Sí que voldria començar mencionant els que m’han semblat més rodons, sigui per la seva coherència argumental o per la seva prosa més elaborada. El reloj de Gabriel Norton és un relat de viatges en el temps força entretingut. No aporta res de nou al gènere però explota els recursos d’aquesta temàtica de forma efectiva. La Herencia de Alejandro Galland és un conte de terror sobrenatural de factura clàssica, ben acabat i amb moments molt bons. Una prosa més elaborada i un argument més rodó destaquen aquest conte, si el comparem per exemple amb el que va presentar al Miasma-1 (Entre la tarde y el amanecer)
 
També m’han agradat força Tabla rasa i Hamelin, dos contes radicalment diferents, tan per temàtica com per l’estil dels seus autors.  El primer és un relat efectista, on se’ns mostra un home que desperta amb amnèsia; la solució de l’enigma és el que ens fa estar atents a aquesta relat de ciència ficció. El segon, en canvi, ens trasllada mitjançant probablement la millor prosa d’aquesta antologia a una història que es mou al llindar entre la fantasia i el món oníric. Narrat amb força mestria, ens ofereix un ventall de sensacions. No sembla que l’autor pretengui explicar els perquès de la història però hagués estat bé que hagués incidit una mica més en aquest aspecte.

Néctar para Lumbricus és una narració que només li manca un cosa: un final més sorprenent i més ben lligat ja que la narració en sí és molt bona. Combina la intriga policíaca amb un final de terror subtil. Una història que destaca més per la prosa que per el seu argument. Un conte llarg que presenta pocs elements fantàstics i que podria encabir-se fàcilment en altres gèneres.

I finalment, Descomposición en primera persona. És una narració densa que acaba resultant massa dificultosa de digerir. Probablement era la intenció de l’autor, al descriure la descomposició del cos d’un mateix, però crec que l’excessiva condensació d’adjectius i de processos llastren el relat.

I pel que fa a l’assaig d’Óscar Mariscal, Lovecraft y el monstruo de los tejados ja vam poder llegir-ne un de semblant al Miasma 2 (aquest de fet, podria ser-ne una continuació), també basat en una obra particular de Lovecraft. Reconec però, que aquest no m’ha resultat massa satisfactori, potser per curt, potser per centrar-se massa en un sol aspecte de l’obra de l’autor.