Aquesta novel.la és un intent lloable, però un pèl
frustat d'intriga arqueològica. Katherin Neville ens presenta
una novel.la molt adictiva que persegueix proporcionar una sorpresa
darrera l'altre al lector, en un rerafons d'intriga constant.
La recreca d'un mític jocs d'escacs que conté una
fòrmula de gran poder és la premisa inicial per que
l'autora s'endinsi en una aventura desenvolupada en el moment present
(començaments dels anys 70) i en la ressaca de la Revolució
Francesa (finals del segle XVIII).
El tractament però és desigual. En la part narrada
en primera persona, en el present, trobem que l'autora mareja al
lector constantment, introduint conspiracions, secrets, assassinats
i naturalment partides d'escacs sense arribar a conclusions que
l'ubiquin en la història. En canvi, la part que transcorre
en el passat està molt més ben construida i posseeix
un caire més misteriós, fosc, radical. Però
bona part de l'interès que desperta l'època radica
en els personatges històrics que apareixen a la novel.la:
Marat, Robespierre, Catalina la Gran, Napoleó... I això
sembla més aviat un petit "parany" per enganxar
al lector.
El Ocho vol acaparar massa: Intenta donar un visió
de la història lligada al joc d'escacs de Montglane. Així
doncs, barreja temes i personatges universals intentant lligar-los
en una mena de joc mundial que s'ha estat jugant des de fa 1000
anys: Filòsofs grecs, civilitzacions mediterrànies,
babilòniques, teories musicals, interessos geopolitics, dinasties...
Tot això i més s'intenta lligar en la novel.la i el
resultat és irregular: Intens, però amb massa pretensions.
Neville dona pinzellades de tots aquest temes i no n'aprofundeix
cap. A més la informació és tan aclaparadora
que sovint el lector queda desorientat sense saber si els fets descrits
tenen relació amb la història o són simplement
notes d'ambientació.
L'autora també intenta representar una partida d'escacs
en la vida dels personatges i el que podria ser una de les idees
més bones de l'obra es queda en un intent doncs (encara que
un sàpiga jugar a escacs) la comparació entre les
peces dels escacs i els protagonistes és suplèrfua
i enganyosa.
En definitiva: Una obra molt intensa i adictiva, més relaxada
cap al final on concorden les vies obertes durant la mateixa però
deixant un regust d'incomplet. Potser un final massa fàcil
i directe per el que un s'espera amb un plantejament i un desenvolupament
tan rebuscat.
|