PÁGINAS PERDIDAS
Lost pages
(1999)

Paul di Filippo

Editorial:
Grupo AJEC (2004)

Col.lecció:
Albemuth Internacional

Núm: 3

Pàgines: 238

Fa aproximadament uns 15 mesos, vaig penjar la ressenya de la Guia del Dragonspista Galáctico etc etc… de David Langford aquí mateix, a La Biblioteca del Kraken. Aquella antologia de relats tenia una paraula clau: Paròdia, de manera que un es relaxava llegint una sèrie d’històries només aptes per gent que conegués l’entorn que estaven parodiant. La lectura no va ser massa enriquidora doncs alguns dels escriptors dels quals es reia Langford – o llurs obres- no els coneixia prou bé.

Per una d’aquelles coses que et passen pel cap, vaig trobar fa poc Páginas Perdidas en un mercat de segona mà i entre la magnífica portada d’Alejandro Terán i algunes crítiques que havia llegit navegant per aquests mons virtuals la vaig comprar pensant-me que havia escollit bé. Doncs m’equivocava. Abans de seguir llegint, el lector haurà de tenir en compte que bona part dels contes que apareixen en aquesta antologia pateixen de la meva ignorància respecte als autors i situacions que pretenen realçar i que per tant, és possible (però no probable) que una segona lectura una vegada conegués a aquests autors podria ser més favorable.

Perquè Páginas Perdidas no tracta de parodiar a autors de CF o les seves obres, més aviat intenta homenatjar-los. L’antologia està íntegrament escrita per Paul Di Filippo i només és apte per seguidors de la CF anglosaxona. M’explico. Les històries que hi trobem venen a ser petits homenatges a la CF i a certs autors mítics del gènere (almenys als EUA) en forma d’ucronies que transcorren al llarg del segle XX. Però sembla que l’autor pensi que la formula d’escollir un personatge conegut, afegir-li un entorn ucrònic i sumar-li dosis de suposat humor sigui suficient… i no ho és.

I més tenint en compte que les històries no volen riure’s vilment d’aquests personatges famosos si no de donar-los un toc de nostàlgia i de respecte a través d’una història fantàstica. I no funciona, els relats no tenen gràcia, són pesats i sovint narrats de forma confosa. Fins a dos cops he deixat de llegir l’antologia per passar a lectures més recomanables i haig de dir que m’ha costat acabar-la.

Sí, hi trobem idees simpàtiques; jo també crec que posar a Heinlein de president dels EUA als anys 50 i aprofitar les directrius de Tropes de l’espai per aplicar-les a la població civil del país és una bona pensada… però cal desenvolupar-la, no simplement abocar-la a un text inconsistent i que no arriba a enlloc. Que Anna Frank en comptes de ser deportada a un camp de concentració nazi, sigui una estrella de Hollywood… em deixa fred més aviat fred; A Phillip K. Dick li munta un història inversemblant al voltant de realitats paral·leles i joguines robòtiques. I no és que trobi malament la temàtica i més si tenim en compte que parlem de Dick! És que l’argument i la prosa confosa de Filippo desvirtuen qualsevol bona idea que pogués tenir; Per exemple, el fet que la sèrie Star Trek va eliminar de les nostres vides la CF (en un altre univers, es clar) és molt digna i divertida, però poc, molt poc explotada, de manera que t’acaba deixant indiferent… i així un llarg etc fins arribar al total de deu contes que componen Páginas Perdidas.

I m’han semblat tan poca cosa que no em ve de gust d’analitzar-los per separat. Només diré que els que m’han semblat més interessants o entretinguts han estat El Mundo de Campbell on el famós editor es suplantat en aquesta ucronia per una altra persona que parteix de vocacions diferents i que a través de la CF ajuda a canviar el món; La Tercera guerra Mundial, una història de viatges en el temps antibèl·lica que no aporta absolutament res de nou però que almenys és coherent o Mairzy Doats, on, com deia abans, el fet més destacat és l’entorn en que es mou el relat: Amb un president Heinlein que té certes idees diferents de com gestionar els EUA.

En fi, poca cosa salvo de l’antologia. Di Filippo ens mostra en conjunt una sèrie de contes amb una vessant antimilitarista i utòpica (el cas més evident és El Mundo de Campbell, però també queda palès a El Valle Feliz del fin del mundo), uns contes que pretenen moralitzar sobre l’ús racional de la ciència i sobre les virtuts de la CF en general; però potser la suma de no conèixer la biografia d’alguns dels autors i editors homenatjats i el fet que m’esperava bons arguments per les històries i no simples picades d’ullet als afeccionats m’ha acabat de decebre profundament.

Probablement altra gent en gaudirà més… però no pas un servidor.