Quan vaig acabar de
llegir el darrer capítol de Pandora al Congo, una
euforia es manifestava en el meu cap en forma de torrent d'imatges
i de sensacions. Tenia la necessitat imperiosa de posar-me a escriure
tot el que pensava, tot el que em venia a la ment. Però em
vaig aserenar i vaig posar només unes quantes notes per escrit
i seguidament em vaig prometre no ressenyar-la fins almenys l'endemà.
No es bo fer un comentari amb turbulències al cap. En aquell
moment la meva valoració s'hagués sortit de l'escala.
Ara, 12 hores més tard la meva objectivitat només
ha servit per afirmar que Pandora al Congo no surt de l'escala
decimal en que normalment valoro els llibres però que de
ben segur es troba al graó de més amunt.
Albert Sánchez Piñol ens ha enganyat.
Però ens ha enganyat d'una manera sublim i deliciosa, ens
ha fet somiar i ens ha sotragat amb la dura realitat. Tot i que
en la seva defensa hauria de dir més aviat que nosaltres
el lectors ens hem deixat enredar. I jo ho continuo estant
i m'encanta.
És imposible no establir comparacions
entre aquest segon llibre de Piñol i la seva obra magna (fins
ara): La pell freda. Aquesta última
ens explicava una història turbulenta en una illa perduda
a l'Oceà Antàrtic on un éssers atacaven sense
parar a dos metereòlegs que lluitaven contra ells i contra
la seva pròpia bogeria. Aquesta va ser una novel.la visceral,
dura, precisa, amb alguns caps per lligar però que reflectia
les emocions extremes dels protagonistes de forma esgarrifosa.
Pandora al Congo és en part una
revisió de la mateixa història, dels mateixos calfreds,
de la mateixa claustrofòbia (aquí molt més
acusada), amb altres éssers i amb altres motivacions, reflectint
més intensament emocions com l'amor i l'odi i en canvi apartant
a moments puntuals el terror. Sí, és el mateix argument,
repetit i ampliat, però sobretot millorat.
Però no s'acabi aquí. Piñol
a teixit dues històries en una, perfectament entrellaçades:
Per una banda un judici a un home, Marcus Garvey, que ha patit experiències
extremes al Congo lluitant contra una raça d'éssers
subterranis. Thomas Thomson és cridat a escriure el llibre
de les peripècies del reu per mirar que aquestes serveixin
per ajudar en el seu judici per assassinat. Un escriptor jove i
inexpert que s'enamora de la història de Marcus Garvey com
si fos pròpia i on hi aboca tot el seu talent. Les aventures
de Garvey al Congo són la segona història, el gruix
de la novel.la. Allà hi trobarà el terror absolut
i l'amor més tendre, l'esclavatge i la llibertat, la fustigació
i la redempció. Al Congo tot és possible.
Les dues històries encaixen i es complementen
a la perfecció. Tots tindrem la nostra preferida, tots voldrem
que una s'imposi a l'altra però l'autor ens traeix, ens humilia
amb la seva retòrica perquè ens fa estar pendents
de cada línia escrita sense adonar-nos del que passa al nostre
voltant. Però aconsegueix que tan les aventures a la selva
de Marcus Garvey com el procés d'escritura del llibre per
part de Thomas Thomson a un Londres en plena 1ª Guerra Mundial
perdurin a les nostres ments tot i l'intent quasi de genocidi que
proposa l'autor de part de la novel.la. Les dues històries
tenen dos clímax de manera que gaudirem del llibre per partida
doble, i entre alegries i frustacions podrem afirmar haver llegit
una obra universal que pot passar per una de les millors dels darrers
anys.
Pandora al Congo versa sobre molts temes:
Un dels principals és la literatura, l'autor ens fa veure
com pocs el que un llibre és capaç de fer, com les
paraules escrites amb passió poden canviar l'estructura de
les coses, l'estil i l'ambició de l'antropòleg (Piñol
ho és) aconsegueix que les faccions del nostre rostre canviïn
constantment: Angoixa, emotivitat i sorpreses, moltes sorpreses.
Podem passar de la frustació a la complacència i viceversa
en pocs moments.
La classificació de la novel.la és
un tema complex. Es mou entre la novel.la policíaca i el
gènere fantàstic, amb tocs importants de terror, aventures
i fets històrics. Quasi fent un acudit podem dir que Pandora al Congo és una novel.la antropològica doncs la
humanitat amb les seves ambigüitats i amb els seus sentiments
viscerals és en darrer terme la protagonista absoluta d'aquesta
obra mestra.
He dit obra mestra? M'estranya que no ho hagi
afirmat abans. Sí, una obra mestra. Si La
pell freda ja ha estat traduïda del català a 30
llengües, Pandora al Congo no s'hauria de quedar curta, al
contrari, hauria de superar per lògica aquesta fita.
|