Si hagués de definir aquest llibre amb només dos
adjectius, aquests serien sense dubte: Original i divertida.
William Goldman té un pròposit concret: Desmitificar
els contes de fades. I per fer-ho explica una història típica
dels contes de fades però amb sentit de l'humor. Aquest sentit
de l'humor és la clau de la novel.la: Agut, autoparòdic,
enginyós, però sense ser barroer. Molt a l'estil de
Terry Pratchett i la saga Mundodisco, (Tot i que La Princesa
Prometida és anterior).
Tal com resa la contraportada és una història d'amors
veritables, gegants, monstres, pirates, raptes, duels i molt més...
O sigui Aventura en majúscules. Si a això li afegim
una història simpàtica i uns personatges molt entranyables
ens trobem amb una petita joia dins la fantasia medieval que a part
d'autoparodiar-se et manté atent en tot moment.
Personatges com la princesa Buttercup (Líteralment Ranúncul),
Íñigo (L'espadatxí espanyol), Frezze (el gegant
turc al que li agrada composar rimes), l'Home de negre, el Comte,
el Príncep... Són personatges que són descrits
amb un senzillesa brutal, però que en el fons representen
la paròdia de tots aquests milers de personatges que poblen
les novel.les d'espasa i bruixeria, d'amors prohibits i aventures
impossibles. En el fons un homenatge a la fantasía, a l'aventura
i a tots aquells contes de la tradició popular que tan ens
han agradat de petits.
Però Goldman no en tenia prou amb això i també
va afegir una "segona" història que cal llegir
entre línees: La seva pròpia experiència (ficticia
cal suposar) en la lectura del mateix llibre i els seus intents
frustats per que els seu fill senti el mateix que va sentir ell
al llegir-la per primer cop.
Resumint, Una història infantil explicada pels adults, un
món fantàstic ubicat enmig d'una Europa incerta, una
personatges entranyables (tan bons com dolents) exagerats fins al
límit i un "savoir faire" genial de l'autor converteixen
aquesta breu novel.la en un referent de diversió i aventura,
saludable però viciós... Cal anar en compte!
|
|