11,4 SUEÑOS LUZ
(2016)

Nicholas Avedon

Editorial:
Autoedició
(2016)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 302

S'ha de reconèixer que una portada com la que ens ofereix la novel·la 11,4 sueños luz és una bona carta de presentació, i més tenint en compte que és una obra auto-editada i que per tant no té els recursos d'altres. La il·lustració d'una ciutat de París freda, amb una torre Eiffel ubicada enmig de gratacels enormes i amb aquella atmosfera malsana que sembla respirar la ciutat, ens obre la gana de llegir-la. La contraportada ens subratlla que l'autor és Nicholas Avedon (pseudònim) i la trama corrobora que està ambientada al s. XXIV a la gran metròpolis de París però també ens insinua l'existència d'un projecte per viatjar a les estrelles.

Aquestes dues propostes bàsiques (l'ambientació futurista a la gran ciutat i la possibilitat de marxar per sempre del planeta) seran les que aniran lluitant entre sí per fer-se un lloc dins l'ambiciosa novel·la de Nicholas Avedon. I això serà un de les seves virtuts però també un dels seus principals defectes. Però anem a pams i comencem pel principi: Ariel de Santos és un director especialista en dirigir somnis viscuts, una tècnica virtual per apropar sensacions d'altres persones a qui compri el producte. Viu a una París de 50 milions de persones, en una Europa aïllada que només es relaciona amb altres grans potencies. Una Europa on la frontera queda al nord d'Àfrica, els territoris de la qual es dediquen a impedir el pas del immigrants de més al sud. I aquesta és una veritat que es repeteix per tot el món. Ariel de Santos pot exercir la seva professió a Europa amb un permís de classe B que l'identifica com a immigrant però amb certs drets adquirits. La seva feina li permet viure en una de les altíssimes torres del centre de París i no al pis zero, a nivell de carrer on milers de rodamons sense feina campen com poden i on la resta de la població malviu de qualsevol manera.

Aquesta és la situació inicial que en presenta de forma lloable Nicholas Avedon: Una ambientació distòpica en una Europa irreconeixible on la població es divideix entre els molt rics i els molt pobres. Els primers sovint passen tota la seva vida dins les seves fortaleses de vidre, només pujant o baixant algunes desenes de pisos per anar a treballar o per tenir moments d'oci; els altres no surten de la misèria i de la perillositat del carrer on fins i tot els privilegiats tenen carrils de seguretat amb tanques per desplaçar-se de forma segura.

Si a aquesta ambientació li sumem els elements tecnològics, especialment en el camp de la imatge i la realitat virtual o els cocktails de drogues que consumeixen de forma regular els protagonistes llavors comprovem que la novel·la navega entre la distopia i el món ciberpunk. Avedon planteja amb eficàcia tots aquests escenaris i ens va desgranant la vida diària d'Ariel de Santos a través d'una narració en primera persona. I el primer que entenem és que la plàcida lectura a la que ens submergim és gràcies a un estil prou elegant, ferm i disciplinat per part de l'autor. Però és una prosa que sembla mantenir-se allunyada de la trama en el sentit que no canvia de ritme ni d'intensitat, com si tot el que passés al seu voltant no mereixés cal alteració. Les pàgines van passant sense dificultat amb només un rau rau a l'estómac quan t'adones que has llegit pràcticament una tercera part de la novel·la i encara no ha ocorregut res destacable.

Avedon ha volgut barrejar elements propis, com deia, de les distopies i el ciberpunk amb també la il·lusió que pot aportar el projecte Veluss que consisteix en enviar a milers de persones en una nau generacional a la recerca d'un món millor on viure. El cas és que durant el primer terç de la novel·la aquest fet ni s'esmenta i ens arriba una mica de sobte. Com deia al començament de la ressenya, aquella virtut de barrejar subgèneres de la ciència-ficció que al començament ens animava, després es torna en un petit llast doncs no entenem massa bé cap on es dirigeix la novel·la... doncs a més se li suma una certa trama policíaca al voltant d'una nova tècnica virtual de capturar sensacions i sentiments que no acaba de quallar al meu entendre.

El fet, però, és que no s'acaba de desenvolupar a fons cap d'aquests escenaris... i que li he trobat a faltar sobretot intensitat, tensió en alguns capítols clau. Cert és que hi ha diversos moments ben aconseguits però també hi ha capítols que semblen destinats a omplir de fets superflus el llibre com ara els viatges – massa llargs- a l'interior de mons virtuals o algun capítol també massa enfocat als processos de selecció per a poder obtenir plaça a la nau generacional que resulta interessant però que aporta poc al conjunt de la novel·la.

Però repeteixo que la tècnica de l'autor és prou amena i el seu estil elaborat perquè la novel·la flueixi encara que no et sentis especialment immers en les trames argumentals. El fet, també, que la narració sigui en primera persona, òbviament reforça moltíssim el rol del nostre protagonista però al mateix temps deixa de banda als secundaris que tenen un caràcter llis en comparació, poc desenvolupats.

Resumint, 11,4 sueños luz (pressuposo que el títol es referix a la distància on es volen enviar les naus del projecte Veluss per assolir una vida millor, un somni per la majoria de la població terrestre) és una novel·la amb una molt recomanable prosa que ens acosta a una trama distòpica una mica desajustada però que compleix els objectius inicials d'entretenir i donar arguments per a la reflexió. Una novel·la de lectura agradable però que potser li manca una mica de resolució en certs capítols i tocar menys objectius. Es clar que probablement alguns d'aquestes temàtiques que aquí no es desenvolupen seran explotades en novel·les posteriors. 11,4 sueños luz és autoconclusiva sembla sembrar les bases per a aventures futures.

He quedat satisfet doncs; potser més per la capacitat de l'autor en mantenir-nos atents a les seves paraules que per l'argument en sí que repeteixo he trobat massa dispers i tou en alguns moments. Però és una molt bona primera novel·la i això cal tenir-ho en compte.

Eloi Puig

25/02/17