2012
2012: The war for the souls
(2007)

Whitley Strieber

Editorial:
Minotauro
(2008)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 349

No hi ha res com una anunciada fi del món per que apareguin llibres d’aires catastrofistes com bolets a la muntanya. Si a més aquesta hecatombe de la raça humana va ser anunciada convenientment per una civilització precolombina com els maies, li dóna a la profecia, un encant especial difícilment rebutjable per molts escriptors i guionistes.

Ah! Però resulta que el llibre no parla dels maies quasi bé gens -cosa que ens contradiu eamb la il.lustració de la portada- i en canvi ens endinsa a diferents temàtiques pròpies de la ciència-ficció com són l’existència d’universos paral.lels o les invasions al.lienígenes. Tot això amb combinació d’unes dosis mesurades de terror que fan que la novel.la sigui amena i entretinguda en bona part de la seva extensió i que només ens desesperi cap al final.

Però anem a pas a pas: Ens trobem a l’any 2012 – d’aquí 4 dies vaja-, la data assenyalada pel calendari maia com la fi del món, la fi d’un cicle de 13.000 anys – segons ells el nostre món actual va començar el 3114 A.C-. Així doncs, el calendari maia anuncia que l’univers es destrueix – reneix- cada 13.000 anys exactes. Sota aquesta premissa, l’autor ha dissenyat una trama interessant i amb plantejaments convincents: L’aliniament de diferents universos paral.lels al solstici d’hivern del 2012 obrirà diversos portals on els habitants d’aquests universos podran circular lliurement. Dos d’aquests universos estan habitats per humans i un altre per llangardaixos evolucionats de temps dels dinosaures. Endevina el lector quin dels universos ha ordit una trama per conquerir la resta de mons?

Tot i que l’autor intenta no identificar del tot als llangardaixos –serafins es diuen- com els dolents absoluts de la pel.lícula, realment no se n’ensurt massa bé. Certament hi ha faccions disidents d’aquest moviment de conquesta, conseqüència directa d’una política dictatorial extrema a Abbadón – La Terra dels serafins- però la seva presència a la novel.la és més aviat anecdòtica. La qüestió és que la conjunció dels universos paral.lels pot esdevenir nefasta pels dos mons humans. Un d’aquest món és el nostre, conegut de sobres, l’altre és un univers on la Terra és pràcticament dominada per 5 grans imperis i on les guerres han estat relegades a l’oblit a costa però de continuar mantenint el tercer món sota una explotació constant. Strieber realitza una lleugeríssima crítica sobre ambdós universos humans, comentant de passada els aspectes negatius d’aquests, però la crítica es queda en això: en un simple comentari sense que serveixi com a puntal de reflexió. Una llàstima.

He comparat abans la novel.la amb una pel.lícula. L’afirmació no és gratuïta: La precipitació en que l’autor ens aboca els esdeveniments, la forma en que narra els capítols... tot plegat et fa sentir com si estiguessis al cinema –només cal llegir el pròleg, amb l’espectacular explosió de la piràmide de Keops per entendre-ho-. I com a film funciona força bé: L’autor té talent per entretenir, per repassar d’una volada els fets importants i oferir-nos directament l’acció i en definitiva per portar-nos per l’obra àgilment. Especial atenció cal fer sobre la manera d’interpretar la percepció que tenen alguns personatges els diferents universos paral.lels. Molt ben resolta.

Així doncs, la novel.la comença bé, potser amb una mica massa d’adrenalina cinematogràfica però correctament. El problema és quan Strieber vol avançar la novel.la a base de casualitats, inserint temes fantàstics mal resolts i un llarg etc de despropòsits. Llavors el sentit de la credulitat se’n resent totalment. No pel fet de que ens parlin de teories com la dels universos paral.lels o la de la mateixa Gaia si no per que les accions del protagonistes i el desenvolupament de la trama semblen enfocats, com deia, als clímax cinematogràfics. El fet que els personatges no tinguin personalitat i que alguns aspectes argumentals no es resolguin satisfactòriament no ajuda a que el nivell de qualitat de la novel.la assoleixi poc més que l’aprovat.
 
Cap al final, tot i que la història queda lligada – ni que sigui amb una corda fluixa- l’incredulitat s’ha apoderat totalment de nosaltres: La història dels cotxes animats, la perversa política social d’Abbadón, la poca gràcia dels personatges del nostre univers amb la lectura del llibre que escriu la mateixa història que es viu a l’univers humà de les dues llunes – i que sincerament encara no he entès el perquè- i sobretot la proposta de misticisme pseudo-religiós amb que l’autor ens delecta, afegint a sobre algues dosis de sentimentalisme barat, provoca que cap al final de llibre la qualitat de l’obra baixi a cotes insospitades al començament de la seva lectura.

En definitiva, hem llegit el guió d’una pel.lícula de sèrie B d’aliens que travessen portals i que per moments ens recorden als llangardaixos de la sèrie V. Ens hem entretingut força – recordo que la prosa d’ Strieber no és dolenta, si no desestructurada i precitada- i hem entrevist, allí al fons d’alguns capítols, una història interessant que podria haver donar molt més de sí si l’autor no hagués barrejat tants temes fantàstics i religiosos en un mateix llibre... i si hagués experimentat més per escriure un llibre pensant en el lector i no en una possible adaptació cinematogràfica – A Strieber ja li van adaptar el llibre El Mundo del mañana-

Un entreteniment que en alguns moments apunta alt però que resolutivament està per sota de les expectatives, especialment l’argument que resulta molt poc treballat en diversos moments.

Eloi Puig, 10/09/08