L'AIXETA DEL TEMPS
(2014)

Paula Jiménez

Editorial:
Voliana Edicions
(2014)

Col.lecció:
Hretorn al Sol

Núm: 4

Pàgines: 139

Descobreixo amb satisfacció que la col·lecció Retorn al sol de Voliana Edicions es torna més eclèctica a mesura que apareixen nous números: Narrativa, teatre i ara també narrativa juvenil, sempre sota el paraigua de la ciència-ficció.

Paula Jiménez ens presenta una novel·la curta que tracta sobre els viatges en el temps. Sota l’aparença d’una novel·la juvenil amaga algunes idees més que interessants sobre com viatjar a través del temps mitjançant la ment. La premissa argumental ens mostra – ja a la primera pàgina- com la Lina, una noia de setze anys, es troba davant del seu doble que ve del futur. La Catalina – el seu jo futur- li explica que pot viatjar en el temps i que és aquí per arreglar alguns desgavells en la seva vida.

Fins aquí tot correcte. La prosa de Paula Jiménez és prou atractiva, amena i està al servei del lector. Tot i incloure alguns termes especials quan parla de les teories que permeten viatjar en el temps, el resultat és entenedor i correcte.

Un dels problemes que jo hi veig però, és que l’objectiu en sí del perquè del viatge no queda del tot clar, ni tampoc se’ns explica en cap moment com una noia d’aquí a uns quants anys descobrirà com viatjar a través del temps. Aquest viatge, l’autora l’utilitza no només per canviar fets del passat i així oferir universos nous i alternatius a la Lina sinó també per incidir sobre altres aspectes com l’educació actual o els problemes típics de l’adolescència (relacions, autoestima, drogues etc...). En aquest punt, no m’ha agradat massa aquest enfocament didàctic i moralista. Cert és que les propostes de l’autora sobre l’ensenyament valen la pena ser escoltades però les moralines dirigides a que la joventut cultivi valors universals en comptes de perdre el temps no deixa satisfet a un lector que espera que la novel·la es centri més en altres aspectes. I no perquè no hi creguem, si no perquè li dóna un aire pedagògic que l’allunya de la bona literatura i distreu de la trama principal de la novel·la

La novel·la és curta però tot i que posseeix molt bon ritme està descompensada: Tracta molt a fons el primer dia de la Catalina al col·legi i també una missió de “rescat” de certs documents i en canvi passa de llarg a qüestions com la interacció entre ella i la seva mare – que sa mare accepti tal qual que té una filla que ve del futur no és massa lògic-. També les converses amb la suposada única persona que la pot ajudar a tornar al seu temps són breus i quasi no apareixen. Com deia, un bon ritme però un argument descompensat que dóna massa importància als problemes de l’adolescència i massa poca a lligar la trama argumental o en aprofundir personatges.

La Catalina té certs poders increïbles que poden modificar l’estructura del temps. Però mai se’ns deixa clar fins a on pot arribar i com altera el temps a la seva conveniència. Diguem que les regles per jugar amb el temps no són aigua clara. I a l’igual que sempre demano en una novel·la on apareix la màgia que aquesta estigui reglada perquè el lector sàpiga què pot fer el personatge i què no pot fer, en el cas del poders mentals de la Catalina demano el mateix, doncs en cas contrari sempre existeix la possibilitat del deus ex machina i per tant la credibilitat del llibre trontolla.

Tot i això, la novel·la es deixa llegir amb interès i té un cicle coherent. A fora però, queden fils argumentals sense lligar i que semblava podrien donar força joc – com quan la Catalina descobreix edificis de la seva ciutat que en el seu passat no hi eren-. Potser són aspectes que l’autora deixa per a una següent novel·la, en tot cas, però és llàstima que no s’hagin resolt.

Una aventura juvenil doncs, que dóna imatges de com serà un dels nostres futurs possibles, en forma d'utopia, però que la protagonista no dubta en alterar en el seu propi benefici – cosa que crida l’atenció, si més no-. Una història agradable i lleugera repleta de bones teories sobre universos paral·lels i viatges en el temps, però amb tendències massa moralitzadores que deixen poc marge a que els joves protagonistes surtin d’un guió preestablert i molt funcional.

Eloi Puig
13/06/14