AIXÍ ES PERD LA GUERRA DEL TEMPS
This Is How You
Lose the Time War
(2019)

Amal El-Mohtar &
Max Gladstone

Editorial:
Mai Més Llibres
(2020)

Col·lecció:
Nüwa

Núm: 03

Pàgines: 179

Traductors:
Lluís delgado i
Rosa Borràs

A vegades cal mantenir el cap fred a l’hora de posar-se a escriure una ressenya. I a vegades no. He volgut començar aquesta ressenya uns quants cops però mai sabia com posar-m’hi donat que és una lectura complexa i de la qual no sempre es detecta ràpidament la seva qualitat que almenys per ara li ha proporcionat —per exemple— les nominacions als premis Hugo i Nebula a la millor novel·la curta. Així que he tirat pel dret i m’he posat a rellegir el que vaig escriure a la piulada que vaig fer immediatament després de tancar la seva última pàgina. Aquesta:

“Intentant processar les sensacions que m’ha deixat “Així es per la guerra del temps”. Original, barroca, poètica, imprecisa, apassionada, surrealista. Un batibull que va de menys a més. No deixa indiferent”

I a partir d’aquí la cosa ha anat més rodada. Però abans d’analitzar aquest cúmul d’adjectius mig contradictoris que el meu cap espès va dictar al teclat del mòbil, cal començar pel començament. I és que el primer que vaig pensar quan vaig llegir la sinopsi de la novel·la va ser amb el gran Fritz Leiber. Potser per molts de vosaltres no significa massa aquest nom però jo l’he considerat sempre un grandíssim autor, imaginatiu, efectiu... i a vegades potser una mica anàrquic, però indubtablement un dels grans. Ja l’any 1964, Leiber va escriure Crónicas del gran Tiempo, un fix-up de relats que complementaven la seva novel·la El gran Tiempo. En aquests breus relats descrivia una guerra interminable i temporal entre dues faccions (les serps i les repugnants aranyes) que lluitaven a través d’agents del temps per controlar la galàxia.

Desconec si Amal El- Mohtar i Max Gladstone, els autors de Així es perd la guerra del temps es van inspirar en l’obra de Leiber o no però el fet és que aquesta parella d’autors ha anat una mica més lluny i ens ha proporcionat allò que deia al començament: una lectura original, barroca, imprecisa, apassionada i surrealista.

El tema de l’originalitat — deixant de banda la referència que acabo de fer a les serps i les malaltisses aranyes de Leiber— es transmet per l’estructura amb que els autors ens presenten a les dues protagonistes: la Roja i la Blava, dues agents que s’infiltren a través del temps i pels nombrosos fils paral·lels per sabotejar les accions de l’altra, per intentar influenciar — ni que sigui breument— punts concrets de la història i que aquests, poc a poc, puguin evolucionar i afavorir a una o altra facció. El-Mohtar i Gladstone ens presenten capítols molt breus, descrivint a vegades el final d’una batalla en un planeta llunyà, o resumint els anys que una agent ha passat al costat d’un conqueridor mongol... per tot seguit mostrar-nos les cartes que es van deixant, amagades però visibles, la Blava i la Roja.

Perquè el que comença com un enfrontament dialectal i uns reptes a l’orgull a través de petites mofes per la rival es va convertint en una peculiar història d’amor entre dues iguals que lluiten en una guerra inacabable pel temps i l’espai. No en direu que això no és romàntic. La Roja pertany a una societat futura anomenada l’Agència que podríem definir com una mena d’utopia cyberpunk on la tecnologia està integrada a la perfecció dins els cossos dels humans i on l’automatisme gestiona les vides dels qui l’habiten. Per contra, la Blava, és membre del Jardí, que com el seu nom indica és una mena de macro-organisme viu que sembla posseir una sola ment col·lectiva. Un borg naturista? — perdoneu l’acudit, massa cafè—. Tant fa, les dues estructures de futurs distants no poden sobreviure juntes perquè s’exclouen mútuament, les seves bases evolutives intrínseques són antònimes. Només una ha de guanyar en aquesta eterna lluita per imposar el seu ordre utòpic. En aquest punt, sí que he trobat a faltar  mínimament una explicació del perquè no poden evolucionar, per exemple, en línies temporals diferents.

He afirmat també que la lectura és barroca, poètica o fins i tot surrealista. Sí, els autors no pretenen detallar-nos unes lluites concretes o mostrar-nos escenes de dol i horror; prefereixen deixar-se anar per una inspiració de marcats aires lírics — especialment a les cartes que s’escriuen les dues protagonistes— per deixar constància d’un llenguatge sovint recargolat, ple de passió, fins i tot carrincló en molts moments, que contrasta amb la crua realitat dels actes que s’esdevenen en el fils temporals que les agents pretenen manipular: Assassinats, guerres, genocidis etc...i això al començament sobta; fins que no ens deixem anar nosaltres mateixos per absorbir aquesta poètica sense preocupar-nos de si entenem què estan fent les agents, no comencem a gaudir de l’obra doncs aquesta persegueix més una idea, un passió, un sentiment, que no pas ser racional i explicar-nos el perquè de les coses. Un exemple:

“Vull ser un cos per a tu.
Vull perseguir-te, trobar-te; vull ser burlada, provocada i adorada; vull sortir derrotada i victoriosa: Vull que em tallis, que m’afilis. Vull prendre te al teu costat d’aquí a deu anys o d’aquí a mil. En un planeta llunyà, Cèfal, hi creixen flors, i aquestes flors s’esbadellen un cop cada segle, quan l’estrella viva i el seu forat negre binari entren en conjunció. Te’n vull preparar un ram, amb flors collides al llarg de vuit mil anys, perquè puguis repassar tot el nostre compromís”.

També esmento que l’obra és imprecisa. Cert, i aquest acte està, òbviament, premeditat: Els salts temporals al passat o al futur, les noves creacions de realitats en universos paral·lels, les mil i una formes de manipular aquestes existències i canviar centenars de demàs possibles no importen.  Aquest fantàstic fragment ho il·lustra perfectament:

“És ràpida i feréstega, i a diferència dels seus perseguidors, a ella no li importa no trobar el camí per tornar a casa. Salta de fil en fil. Al seu voltant, floreixen i es descomponen ciutats. Moren estrelles. Canvien de lloc continents. Tot comença i tot fracassa.”

Els autors deixen oberta una porta a la nostra imaginació tant pels fets descrits al passat que podrien resultar transcendents, amb personatges històrics com Juli César o Gengis Khan, a d’altres que no reconeixem o que fins i tot ens poden semblar mítics — a la nostra pròpia realitat— com per exemple la llegenda de l’Atlàntida. Les descripcions, doncs, d’aquests escenaris, sovint es fan de forma imprecisa i en alguns moments, especialment ubicats en altres mons o en futurs improbables, la prosa dels autors agafa un marcat accent surrealista. Però res d’això ens afecta, senyores i senyors, perquè la intenció dels autors és que gaudim d’un sentit de la meravella més proper a Ray Bradbury, poètic, improbable i entusiasta que no pas a un espectacle de ciència-ficció hard. Per no saber, no coneixem en cap moment com funcionen els salts en el temps. No cal.

Pot semblar a mesura que comencem a llegir que no hi ha establerta una direcció clara i que les nostres agents, la Roja i la Blava, juguen a compondre una història d’amor i a confondre’ns cada cop més en on amaguen les seves línies d’afecte. Però poc a poc, la trama es va cohesionant i al darrer terç de la novel·la entrem en aspectes més ferms i que ens captiven de manera més directa. Vaja, que la novel·la ens enganxa a mesura que avança. Aquesta et va atrapant subtilment com si algú (potser una agent temporal?) hagués plantat una llavor amb instruccions de càrrega lenta als primers capítols i aquesta no florís fins al final. — ara estic imitant de forma barroera l’estil dels autors, ho sé—

La novel·la no deixa de ser també una crítica als conflictes, especialment  inacabables, on les causes de l’origen sovint es perden en el passat (o futur) remot. El fet de combatre sense descans, manipular, transgredir el temps, l’espai i els universos aclapara i deixa a aquesta guerra infinita com un raó més de la pròpia existència. Dins la futilitat de tot plegat hi troben un camí a seguir que només s’aguanta pel seu propi pes.

“(...) Guanya una batalla, en perd una altra, estrangula un vell malvat a la banyera del seu àtic en un gratacel, i tot ho troba buit perquè ho és: la guerra que lliuren a través del temps, quin avantatge durador obtenen assassinant fantasmes que, amb un petit canvi de fils, retornaran a la vida o viuran vides diferents en que no trobaran mai el tall del botxí? L’assassinat és una tasca repetitiva. Mata petits monstres i torna’ls a matar, com les males herbes”:
 
Potser no és una novel·la apta per tots els gustos; a vegades requereix una mica més d’immersió del normal per part del lector. Tal vegada la seva imprecisió no agradarà a altres, però crec que és una aposta molt interessant a tenir en compte que recargola — una vegada més— les trames de viatges en el temps i especialment la manera de posar-les en escena. La seva originalitat recolzada amb aquella agilitat de salts màgics i poètics i a vegades envoltada en una boirina sorprenent i surrealista ens acabarà fascinant.

Eloi Puig
23/04/2020