LES ALES
DE L'ARNA
(2020)

Andreu Grau

Editorial:
Hermenaute
(2020)

Col.lecció:
Medea

Núm: 04

Pàgines: 268

Aquesta és una d’aquelles novel·les que em provoquen sentiments enfrontats, que em descol·loquen una mica en la meva valoració final perquè no sé si he acabat d’entendre el que se m’oferia o si precisament ho entès massa bé.

Les ales de l’Arna de l’Andreu Grau és la quarta incorporació de l’editorial Hermenaute a la seva col·lecció Medea, dedicada al fantàstic. El curiós és que no és tan evident que la novel·la navegui per aquest tipus aigües i més d’un cop i de dos m’he preguntat si els editors no s’havien equivocat al posar-la en aquesta col·lecció.

Ens trobem en una Barcelona d’un futur proper, una capital d’una Catalunya ja independent però que s’ha submergit dins els imparables corrents de la globalització mundial. Una tendència que segueix les principals ciutats del món i que estan pagant en forma de pèrdua d’autenticitat. L’autor ens introdueix petits detalls que defineixen i configuren aquesta Barcelona més cosmopolita que mai, però també critica l’excés de turisme com un símptoma més de decadència i que accentua els problemes mediambientals que s’estan generant arreu del planeta a causa del canvi climàtic: tsunamis, creixement del nivell del mar, tifons, etc

Enmig d’aquesta davallada en el confort climàtic, que si bé és gradual, també sembla inevitable, trobem al nostre protagonista. Emil Julià és un coacher, un gurú, un predicador si voleu. Ell afirma que té un poder que ajuda a sanar a molta gent, psicològicament parlant. Però l’Emil a sí mateix es diu que no, que les teràpies espirituals que practica són un engany, un frau, que el seu veritable do és el de la paraula, el de la manipulació dels altres.

(...) “ Era increïble la disposició que tenia la gent a trobar un salvador. Perquè ell, sense tenir cap mena d’idea, aprofitava per donar-los consells i començar a posar en pràctica els dots de seducció.” (...)

L’Emil té una fòbia extrema que li ve d’adolescent: No pot sortir dels límits de la ciutat. Si posa un peu fora de les fronteres municipals li entra una suor freda, vomita, es retorça. Fa molts anys que no ha sortit de Barcelona i aprèn a conviure amb la seva fòbia mentre també es dedica a proporcionar escalf i teràpia a qui ho desitgi.

(...) “Les salutacions entre les companyes de seminaris el fascinaven particularment, aquelles abraçades i petons, aquell amor platònic, gairebé sectari, Vivien una mena de comunió entre totes elles que les tenia mig drogades, especialment les grasses i lletges, que es besaven com si fossin flors del paradís. Sense dubte donar amor a aquelles foques era una bona manera de fer que els euros seguissin rajant.”
 
L’autor ens narrarà la vida diària de l’Emil i repassarà també el seu passat, des de petit fins a com es va convertir en una persona aclamada i seguida per centenars de persones que necessiten de la seva ajuda espiritual. I l’autor, Andreu Grau, ens narra aquestes imatges de forma molt hipnòtica. M’he quedat sorprès de la prosa de l’autor, que t’acompanya i no et deixa marxar, que et guia a través dels problemes interns del protagonista i te’n fa partícip de forma esplèndida. La narració és acurada, senzilla però sense deixar res a l’aire. Sembla que no existeixi un verb mal posat, una coma sobrera. És realment magnètica. En aquest punt voldria felicitat sincerament a l’autor.

Com deia al començament, però, tinc sentiments ambigus per la novel·la. Quin problema hi veig? Que la trama no m’atrapa. Que després d’uns capítols introductoris sobre l’Emil i les seves —suposades— crítiques a les teràpies espirituals, i especialment a la seva curiosa fòbia, la trama argumental no m’ha resultat atractiva. Ni tan sols quan apareixen altres personatges — a meitat de llibre— com l’Ariadna, que esdevindrà la seva amant, no veig a on vol anar parar l’autor. El problema que li veig és que la confrontació a la que el protagonista ha de vèncer és molt introspectiva. És contra ell mateix, és interna. I això s’evidencia amb les multitud de contradiccions amb les que l’Emil lluita cada dia, començant per la més evident: El seu do. Existeix? Ell té clar que no; en canvi el seus seguidors sembla que sí que el veneren com a real. Com deia, la trama progressa de forma massa lenta pel meu gust i tot i el magnetisme que desprèn la novel·la, arriba un moment que li costa avançar.

I també tenim el tema d’una ambigüitat exasperant. Perquè l’evolució del dia a dia de l’Emil Julià ens ofereix una visió incomplerta en el fons. Ens trobem davant literatura fantàstica? Les
insinuacions no son suficients per afirmar-ho categòricament. Podem tant estar davant una novel·la d’auto recerca psicològica como de invasió extrasensorial d’origen aliè. Cada lector haurà de decidir-ho pel seu compte.

Una novel·la, doncs, estranya pel seu contingut i lloable per la seva execució narrativa. Una història que podem llegir també en capes diferents. Fins i tot en podem prendre la vida a Barcelona i la fòbia de l’Emil com a metàfora per sortir d’un mateix, per allunyar-se d’aquesta llumeta interna que és el seu do.

Eloi Puig
06/06/2021