EL ALIENTO DE LOS DIOSES
Warbreaker
(2009)

Brandon Sanderson

Editorial:
Ediciones B
(2016)

Col.lecció:
Nova

Núm: ---

Pàgines: 717

Altres edicions:

20011 Ediciones B. Nova

Que Brandon Sanderson és un autor original ningú en dubta, que sigui, a més, un d'aquells noms que et trobes a la sopa en qualsevol conversa sobre fantasia èpica, és inevitable. I això es deu a la seva prolífica feina atacant la fantasia des de sota les més diverses perspectives, sempre però seguint un ordre, unes idees de lògica interna que juntament amb el seu mestratge a l'hora de crear trames i desenvolupar personatges l'han catapultat a la fama.

Conec a Sanderson des que vaig llegir Elantris, una de les novel·les que he recomanat més en els darrers anys. Però curiosament, deixant de banda les dues novel·les curtes que va recollir en un sol volum Nova (Legión i El alma del emperador), encara no m'havia tornat a posar amb ell. I ja era hora: la seva propera participació al novembre a l'Eurocon de Barcelona ha fet que les seves obres es reeditessin de forma continuada en els mesos precedents a l'esmentada convenció.

El aliento de los dioses és una altra novel·la de fantasia èpica que destaca especialment per la seva originalitat a l'hora de tractar la màgia del seu mon. I sí, val la pena incidir en aquest aspecte doncs la màgia és un dels elements que Sanderson domina més bé. Però com deia abans, l'autor sap donar vida a diversos personatges de forma increïble i també sap dotar a la trama argumental d'un interès especial tot i posseir més de 700 pàgines. El aliento de los dioses quasi diria que és marca de la casa Sanderson: Misteri, intriga, relativament poca acció i personatges que interactuen des d'escenaris diferents i a través dels quals descobrim com funciona el seu món de forma compassada i sempre amb girs argumentals inesperats.

Hallandren i Idris són dos regnes enfrontats... encara que sigui només de paraula. El segon fou fundat pels reis que fugiren de la Multiguerra, regents que tenien el seu llinatge al mateix Hallandren per la qual cosa als habitants del petit regne de les muntanys d'Idris, se'ls considera rebels. Cada territori té la seva pròpia religió: Idris adora a un déu, diguem-ne típic: En aquest cas, Austre, una divinitat que mai ningú ha vist però a la que es venera amb la simplesa i la manca d'ostentació usant colors pàl·lids o directament blancs i negres. En canvi Halladren i especialment la seva capital T'telir tenen costums completament diferents: Per començar els seus déus són visibles i palpables. Es tracta de persones retornades, les quals han tornat a la vida després que morissin realitzant una gesta heroica i ara viuen confinats a la Cort dels Deus, una sèrie de palaus situats dins la mateixa ciutat. Aquests, a més, rendeixen comptes a Susebron el rei-déu, el qual té un poder incommensurable al contenir milers d'alès.

L'alè que cada persona posseeix – equiparable a l'ànima- pot transmetre's a altres persones i serveix també per alimentar als déus. Amb aquest alè es pot extreure màgia dels colors (per això els hallandresos utilitzen tons vius en la seva forma de vestir) amb objectiu de despertar, donar vida, a objectes inerts però que havien contingut vida en el passat – cordes, teles etc-. Màgia pura però només a l'abast dels qui tingui més alès. Quants més alès té una persona més poderosa es torna i percep la vida de forma més subtil, més elegant, més intensa.

Els déus de Hallandren són qui més alès posseeixen però paradoxalment els seus sacerdots no els permeten sortir de llurs palaus. Tenen una vida contemplativa a la que no li manca de res excepte la llibertat i obligacions escasses: interpretar missatges a través de l'art, escoltar peticions dels mortals i potser en un futur sacrificar-se per una causa que consideren justa. Tenen la màxima devoció del seu poble... però viuen feliços?

Sanderson ens planteja doncs un escenari de guerra freda entre Idris i Hallandren i els misteris que envolten l'alè dels deus i principalment del rei-déu Susabron a través de la mirada de tres personatges diferents: El primer de tots ells és Siri, la jove princesa enviada des d'Idris a casar-se amb el rei-déu com a part del tracte a que van arribar fa vint anys les dues nacions després de la Multiguerra. Siri és esbojarrada, vital i poc donada a fer el que li diuen. Recorda a la princesa Sarene que vam conèixer a Elantris, una persona independent que li ha toca fer un paper que no desitja i que intentarà adaptar-se fins a un límit al compromís d'esposar-se amb un déu. Per altra banda tenim a la seva germana gran Vivenna, la qual ha estat educada per esdevenir Cap d'estat i també la futura muller de Susebrón el déu-rei, però a que darrera hora va ser relegada a quedar-se a Idris per ajudar així millor el seu poble. I el que per a mi és el millor personatge de la novel·la és Sondeluz, un déu de Hallendren, anomenat l'audaç, que fa pocs anys va reviure i que no recorda res del seu passat – com tots els déus-. El seu caràcter paròdic, divertit però també curiós és un dels millors encerts de Sanderson per aquesta novel·la. Sondeluz no se sent un déu i pregunta contínuament perquè la gent el venera si no ha fet res per ells. Desconfia i maltracta verbalment als altres déus del panteó i planteja preguntes al seu fidel sacerdot que aquest no sempre sap respondre.

L'arribada de la jove princesa per casar-se amb el rei-déu precipitarà els esdeveniments que sembla estaven a punt d'esclatar: un guerra entre nacions, però també un trasbals teològic entre les creences de les pròpies divinitats propiciades en part pels raonaments de Sondeluz. El aliento de los dioses és moltes coses: una trama èpica al servei de la reflexió i del sentit de la meravella doncs per una banda dóna arguments convincents del perquè una religió pot ser millor o pitjor que l'altre segons els punts de vista de les dues nacions. Un punt important que mai havia vist anteriorment és com un déu pot tenir dubtes de sí mateix. És una manera d'enfocar els dubtes teològics forma magistral. Però també, com deia el sentit de la meravella que desperta la màgia dels alès... les seves estrictes normes però també la poca informació que disposa la humanitat sobre el seu ús.

Una trama doncs complexa, molt treballada, intrigant i ben portada. I amanida de conflictes nacionals, amb aventures urbanes, amb éssers sense vida ressuscitats i amb personatges secundaris que valen un imperi. El aliento de los dioses és una grandíssima novel·la, potser només lacrada per una extensió un pèl desmesurada que si bé la novel·la mai avorreix – a cada capítol trobem informació que ens interessa i que ens anima a seguir endavant- potser amb 100 o 150 pàgines menys també hagués pogut complir a la perfecció.

No us la perdeu. Es tracta d'una novel·la independent que si bé es troba immersa dins l'univers Cosmere que l'autor va creant de forma gradual, es pot llegir independentment de qualsevol altre. El aliento de los dioses és un bon exemple d'originalitat dins la saturada fantasia èpica. Molt aconsellable pels qui els agradi més la intriga i el misteri que no pas les batalles o les accions èpiques.

Eloi Puig, 22/08/2016