L'AMBAIXADOR DE CONFÍNIA
(2014)

Rosa V. Tort

Editorial:
Chiado Editorial
(2014)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 429

Vaig conèixer la Rosa V. Tort a la darrera Hispacón / Mircon que es va dur a terme el passat desembre a Montcada i Reixach. Ella era allí per promocionar el seu primer llibre entre bastidors. Em va sorprendre de seguida la qualitat de l’edició de la seva obra, en una editorial petita i desconeguda – almenys per a un servidor- com és Chiado Editorial. I em va sorprendre el seu ímpetu, la seva força de voluntat per moure fitxa i mirar que la novel·la pogués arribar al màxim de gent possible.

L’ambaixador de Confínia és la primera novel·la – més o menys autoconclusiva- d’una tetralogia juvenil de ciència-ficció. Una distopia en tota regla barrejada amb grans dosis de novel·la romàntica que en molts moments sembla dirigida a un tipus l’adolescència femenina, m’atreviria a dir.

Ens trobem a Irenea, un continent o planeta (no queda clar a què es referix el nom) on diverses nacions mantenen un equilibri precari de convivència. Al nord s’estén Desèrtia, una nació tancada en ella mateixa que imposa estrictes normes de conducta i de pensament. Una nació amb una tecnologia prou avançada que intenta que la resta de països que conformen la Coalició d’Estats Lliures es mantinguin allunyats. Desèrtia és sinònim de distopia i de societat masclista, on les dones poc més poden fer que aparellar-se amb mascles alfa i donar a llum nadons.

A l’altra banda de la frontera, en canvi, Confinia és l’extrem oposat: una societat igualitària, on tothom té els mateixos drets, una utopia quasi perfecta on la gent és lliure i on la vida somriu als seus habitants. És un desequilibri brutal i els protagonistes de la història assumeixen el paper de representants de llurs societats. Per una banda la Jordina, una noia nascuda a Desèrtia que no veu amb bons ulls l’imminent unió amb el mascle alfa que li ha pertocat segons els informes dels genetistes. Per l’altra banda tenim a en Kilià, un vigilant de frontera experimentat amb totes les virtuts possibles i per haver-hi: tendre, valent, simpàtic, eficaç... i en mig naturalment l’ antítesi de tot plegat: Efrem, al dolent de la pel·lícula, un almirall desertià capaç de tot per aconseguir els seus malèvols objectius.

El xoc cultural entre una societat i l’altra es veu reflectida en la història d’amor que sorgeix entre la Jordina i en Kilià. Un xoc que si bé és veritat que al començament respon a estereotips i a situacions un pèl carrinclones, a poc a poc es va transformant en una història més realista, més dura, més addictiva. Rosa V. Tort té la capacitat de mantenir-nos llegint la seva novel·la especialment quan els sentiments d’amor-odi emergeixen. Donat que els personatges són molt bons o molt dolents i que no hi ha rastre de grisor, de seguida ens veiem abocats a voler el millor per una relació que es preveu quasi bé impossible.

L’ambaixador de Confínia és una novel·la primerenca ens molts aspectes. L’argument, l’ambientació, la prosa... però a poc a poc s’estabilitza i aconsegueix enganxar-nos com qualsevol altra història, fins al punt que aquest grau d’addicció es torna estable a partir de la meitat de l’obra. ¿Perquè primerenca? Desconec si l’autora va escriure aquesta obra en un període de temps molt llarg però si que he notat un estil més directe i poc literari en els primers capítols. Allí, la prosa mereix una certa correcció (es detecten repeticions de verbs a la mateixa frase, s’abusa de les sigles, etc...) però aquests punts es van regulant a mesura que avancem en la trama.

El tema de l’ambientació és peculiar. Ens situem en un món molt llunyà però estranyament proper. Xoca moltíssim comprovar que una nació té una tecnologia capaç de fer volar naus intraplanetàries i que a l’altra cantó de la frontera els guardes vagin a cavall o disparin en ballesta. Sobta comprovar com els pobles de Confínia podrien ser perfectament viles i barris com els que tenim a Catalunya, que els costums siguin els mateixos... parar la taula, anar a buscar el pa, ballar en un envelat... ens fa l’efecte d’estar observant la vida d’un poble d’Osona d’avui dia i que a l’altra banda dels Pirineus tinguem una civilització tecnològicament molt més avançada i completament diferent. És estrany i fins a cert punt pertorbador. Per exemple que tinguem noms propis inventats- com és natural-, al costat de noms com Jordina o Magí, ens descol·loca totalment. Els protagonistes usen mòbil però al mateix temps els laboratoris de Desèrtia són capaços de produir ginys i verins impossibles de somiar. Som a un món llunyà en el futur? O es que el nostre ha canviat irremeiablement i s’ha adaptat sobre una base prèvia? Sobre les relacions entre nacions, no acabem d’entendre perquè un país com Desèrtia tot i no posseir grans recursos sembla ser temuda per tots els veïns. Perquè aquesta cultura pot cometre atemptats i segrestos en territoris d’altres nacions sense que ningú s’estranyi o ningú es queixi. És, com deia, un univers estrany, en ocasions molt definit i en altres poc versemblant.

En tot cas, això són detalls que afecten a l’embolcall de l’obra, a la seva ambientació, però no al contingut. La història que ens explica la Rosa és una epopeia d’amor colpejada per l’enveja, la ignomínia, l’odi i la mancança de mires d’una societat que s’autodenomina perfecta. L’ambaixador de Confínia porta un missatge explícit en contra del racisme, el sexisme i en general tota la parafernàlia de les societats conservadores. És una distopia que pot agradar a tots els públics però que el lector més experimentat notarà faltada d’una ambientació més coherent. Tot i això, el talent de la Rosa Villegas per atrapar-nos és prou evident i mereixedor d’un aplaudiment.

Eloi Puig, 10/06/15

Nota: Ressenya apareguda inicalment al bloc www.fantastik.cat